Recordo una conversa de fa tres o quatre estius amb el músic –i melòman– Alex Torío. Em deia que, a casa, hi tenia alguns milers de discos però de relativament pocs autors. “M’interessa furgar en carreres llargues, en aquells músics que són corredors de fons”, em comentava entre xarrup i xarrup d’un còctel al qual va tenir l’amabilitat de convidar-me. Res, per tant, d’abastir-se únicament ‘dels discos imprescindibles de’ sinó també d’aquells que, per als seus autors, van significar monumentals trompades però que, tanmateix, ajuden tant com els altres a entendre l’obra d’un artista en tota la seva magnitud. Són suposats naufragis com Trans (Geffen, 1982) de Neil Young, Down in the Groove (Columbia, 1987) de Bob Dylan o Dirty Work (CBS, 1986) de The Rolling Stones, per citar-ne alguns dels famosament vilipendiats, que de ben segur no aguanten la mirada als majestuosos i llegendaris Harvest (Reprise, 1972), Blonde on Blonde (Columbia, 1966) o Sticky Fingers (Rolling Stones Records, 1971) però que, amb totes les seves desorientacions vitals i males produccions, ens donen també pistes d’allò més valuoses per endinsar-nos de manera més precisa a les biografies dels seus autors.
 

Vaig tornar a pensar en la xerrada amb en Torío quan, el 6 de març passat, va morir Pau Riba i vam tornar a escoltar i, un cop més, celebrar les excel·lències de Dioptria (Concènctric, 1969-70) o Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971), discos fantàstics i fites de la música en català, ja ho sabíem. Però... i Amarga crisi (Edigsa, 1981)? O Disc dur (On The Rocks, 1993)? El fet que a molts d’aquests discos, com a tantíssims altres dels nostres herois de la Cançó, els urgeixi una reedició i malauradament estiguin només disponibles en plataformes com Youtube –l’endemà que ens deixés Pau Riba, per cert, era impossible trobar cap dels seus discos en la immensa majoria de les botigues de discos del país i, en molts casos, ni tan sols a Spotify!– no hauria de ser raó per mantenir-los en l’ostracisme i no tenir-los en consideració. 
 

És possible que Transnarcís (Edicions de l’Eixample, 1986), un disc-objecte amb vuit flascons de perfums, no arrossegui l’aura del Pau Riba de Formentera, però està ple de detalls que ajuden a comprendre l’autor de Rollo rock (Edigsa, 1979) en tota la seva dimensió. Estem d’acord que Qualsevol nit pot sortir el sol (Edigsa, 1975) és insuperable, però difícilment tindríem una imatge completa i precisa de Sisa sense tenir en compte la seva transmutació en Ricardo Solfa o discos com Ni cap ni peus (K. Industria Cultural, 2008). Els Pets van trobar la fórmula amb Sol (Discmedi, 1999) i Respira (Discmedi, 2001), però no els acabaríem d’entendre si ignoréssim que, anys abans, en un disc que ells són els primers que detesten però que, no obstant això, explica coses d’un lloc i un moment, frisaven per una vida de “Cervesa, nenes i rock‘n’roll”.
 

Som els primers que, quan mirem enrere, ens adonem que, en les nostres vides, hi ha triomfs i alegries però també, i sobretot, algun moment ridícul i un munt de projectes fallits sense els quals –ai las!– no seríem el que som. Ens retrobarem d’aquí a quatre mesos. L’àlbum Human Touch (Columbia, 1992), de Bruce Springsteen, m’espera impacientment al tocadiscos del menjador.