Tres dies, cinc escenaris, vuitanta-tres artistes. Dins un paratge cultural d’incertesa marcat per la pandèmia, el Mallorca Live Festival prometia ser el gran esdeveniment musical de l’illa que brindaria a un públic ansiós de normalitat un cap de setmana que perduraria en la memòria. I és ben cert que, per bé o per mal, molts dels seus assistents no ho oblidaran durant molt de temps. 

Formant part de l’avantguarda d’artistes que arrencaven els primers concerts, Amulet i la seva banda exhibien el seu representatiu indie-folk carregat de sentiment. La tendresa de les seves composicions i l’atmosfera tan íntima que l’artista de Santa Maria del Camí sap crear, combinaven amb la gespa i el sol de l’escenari 2 per donar una més que càlida benvinguda als assistents que van voler gaudir del festival des de l’inici.
 
Seguidament, després del desenfrenat recital de rock garage i surf  dels Go Cactus, que va encalentir les ganes de ballar i botar de la gent congregada a l’escenari 1, va arribar el moment en què Queralt Lahoz va constatar el segell de qualitat musical que només aniria en augment al llarg del dia. La passió de la cantant es va contagiar de manera genuïna a un públic que no va aturar de moure’s hipnotitzat per uns ritmes marcats pel hip-hop i el flamenc, fent la sensació que l’energia creada era massa gran per les petites dimensions de l’escenari 3.
 
Just a uns metres al costat, a l’escenari principal, es va veure per primera vegada l’autèntic ambient d’un festival multitudinari; ple de gent desitjosa de donar-ho tot davant d'una de les més anhelades actuacions del divendres, la de Rigoberta Bandini. Igualment multitudinari, però d’un caire emocional ben diferent, era l’ambient que s’estava donant a l’entrada del recinte. El personal encarregat de rebre els assistents es va veure desbordat per l’enorme afluència de gent aglomerada a les portes, causada per una més que millorable gestió de l’organització a l’hora d’entregar les polseres que servien com a entrada i mode de pagament; el pobre funcionament dels busos llançadora; i una falta de seguretat que podria haver tingut pitjors conseqüències. A les xarxes, el públic no s'ha estat de queixar-se per la impossibilitat d'entrar puntualment i veure gran part dels concerts. 
 
Per tal de calmar els ànims, es va haver d'endarrerir l’aparició de l’indiscutible atractiu principal qui, en sortir a escena, va fer oblidar a molts els moments recentment viscuts. C. Tangana no va escatimar en mitjans a pesar d’actuar dins del marc d'un festival i va deixar completament aclaparat a un públic que no va poder aturar de parlar durant les hores següents de l’espectacle que havia presenciat. 
 
La nit encara no havia donat tot el que tenia guardat i la major part de l’atenció es trobava ara a l’escenari 2, on faltava poc perquè fes la seva aparició l'abismal personalitat del món del rap Kase.O amb la seva banda Jazz Magnetism. Mentre el saragossà feia vibrar la pista amb un compacte repàs de cançons consagrades i actuals, els Izal regalaven als seus més que entregats seguidors un dels darrers concerts abans de la pausa indefinida que van anunciar el passat febrer. A partir d’aquí la gent es va dispersar de manera més equilibrada pels diferents escenaris per tal de poder gaudir les darreres hores de la primera jornada del festival amb artistes com Baiuca, Delaporte, o Emland.
 

UN NOU DIA I EMOCIONS PER PROCESSAR

L’organització del festival llançava el segon dia un comunicat demanant disculpes i l’ànim general era de descontent. Així i tot, amb el nombre d’assistents més reduït, tot va fluir amb relativa normalitat. Entre els encarregats d’aixecar les primeres hores del dissabte podíem trobar diferents bandes locals tocant quasi simultàniament. Als Reïna, guanyadors del concurs Sona9 2020, els va tocar afrontar el repte que suposava l’escenari 5, un escenari que degut a la seva localització a la porta d’entrada, tristament acabava per convertir-se en una zona de pas. Tot i així, van demostrar ser capaços de defensar unes cançons treballades que, a més de tenir el seu públic fidel, van aconseguir captar l’atenció de curiosos que quedaven a veure’ls tocar.
 
Mentre Bisuri i els Mossos mostraven els seus temes d’aire obscur i reposat a l’escenari 2, un nombre important de gent esperava pacientment a l’escenari 1 que sortissin els Saïm. La banda manacorina de format power trio, lluny de veure’s intimidada per les dimensions de l’escenari principal, va demostrar un aplom admirable i una sonoritat fèrria i potent que evidenciava el grau de compenetració entre els components.

Després d’aquesta descàrrega d’adrenalina, una de les millors maneres d’acomiadar el sol i recuperar energies era tornant a l’escenari 2, on els Club del Río havien aconseguit crear una atmosfera de vertadera pau interior amb unes composicions tendres i relaxades on destacaven uns arranjaments vocals extraordinàriament treballats.
 
Passant per un segment de caire més indie amb grups com Temples o Rufus T. Firefly, va arribar un dels grans moments del dia. Amb una introducció de visuals i fums al més pur estil nord-americà, va sortir una Christina Aguilera que va decebre a gran part del públic degut a un playback poc aconseguit i unes absències prolongades de l’escenari omplertes amb l’actuació de balls damunt cançons punxades d’altres artistes.
 
Afortunadament, el relleu de l’escenari 1 el va agafar la consagrada banda escocesa Franz Ferdinand que, com era d’esperar, va fer les delícies dels més melòmans amb una actuació pròpia d’un conjunt veterà. Lluitant en horari en contra d’una figura tan prominent, a l’escenari 2 s’hi trobava el raper Trueno, qui va donar un compactat tast del seu show al més pur estil hip-hop, que va tenir al seu públic totalment entregat, botant i cantant de principi a fi. A continuació, a l’escenari 3, va arrencar el grup Trigga, que varen fer impossible contenir les ganes de moure’s a ritme de hip-hop i funk, i que van donar pas al regne de la música electrònica que es va prolongar durant la resta de la nit.
   

LA GRAN TRACA FINAL

No era cap secret que el diumenge tenia un nom: Muse. Encara així, el dia de cloenda tenia reservades moltes actuacions a tenir en compte. A l’escenari 2 començava Agost amb una col·lecció d’instruments electrònics on es podien veure sintetitzadors, diversos pads i un theremin. Els Alanaire van celebrar el seu primer aniversari com a conjunt a l’escenari principal. La banda va interpretar unes cançons amb varietat d’arranjaments i segments diferenciats que posaven en valor una feina compositiva amb molta cura. L’arquitectura dels temes, on destacava la construcció de les veus, va aconseguir una escolta atenta per part del públic present.
 
El següent artista en ocupar l’escenari principal va ser l’assossegat Guitarricadelafuente, aglutinant una primera gran massa de gent que va incrementar considerablement amb la música dels Metronomy i que va culminar en una vertadera multitud que va rebre els Muse amb un ímpetu exorbitant. El duo francès Justice va donar el punt i final determinant amb un espectacle de música electrònica i desplegament lumínic que va convertir l’escenari 2 en una colossal pista de ball que va acomiadar el cap de setmana de la millor manera possible.
 
La qualitat musical i la gran diversitat d’artistes congregats durant aquests tres dies han donat llum a un festival ple d’ombres que ha deixat als assistents amb emocions contradictòries. Com si d’un enrevessat geni es tractés, el Mallorca Live Festival ha complert de forma ambivalent els desitjos d’un públic assedegat de música i festa.