Entrevistes

Navet gira com la terra a «Tu i jo dubtant»

Parlem amb el grup de música format pels germans Salva i Christian Rey

Estrenem el darrer senzill del duet abans de l'estrena del disc la setmana que ve

Navet es qüestiona la identitat amb «Qui soc?»

| 14/10/2022 a les 09:45h
Especial: Estrenes
Arxivat a: Enderrock, Tu i jo dubtant, Salva Rey, navet, estrenes, entrevistes, Christian Rey
Navet
Navet | Juan Miguel Morales
Amb The Pinker Tones van crear un estil únic i eclèctic dins la música electrònica. Els germans Salva i Christian Rey –amb Àlex Llovet des de l’ombra aquest cop– han apartat el grup i han creat Navet. Lletres existencialistes i pop melancòlic plasmades en el disc Tot el que no sé de nosaltres (Kasba Music, 2022), que veurà la llum la setmana vinent. Avui, estrenem la seva darrera cançó, “Tu i jo dubtant”, un tema alegre i costumista sobre una relació fraternal, i parlem amb els dos germans sobre el seu nou projecte.


El títol del primer disc com a Navet és tant evocador com enigmàtic. D’on surt?
Salva Rey: Vam tenir dues idees inicials; o bé un títol molt concís, una paraula, o una explicació. Qui fa molt bé els títols d’una paraula és Ferran Palau! [Riuen], però nosaltres vam decidir descartar aquesta opció. El títol representa l’esperit de l’àlbum, que presenta més dubtes que certeses, i crec que això també té molt a veure amb la nostra edat.
Christian Rey: Tornant a la idea del títol, la veritat és que amb una paraula era molt difícil encabir tot l’imaginari del disc. Tot i que hi ha cançons més específiques, el leitmotiv del disc es podria resumir com un existencialisme orgullós de tot allò que hem après i de tot el que ens queda per aprendre.
 
Com més grans menys clares teniu les coses?
S.R: Més o menys. Als 25 anys, hi havia coses que ja teníem claríssimes i crèiem que amb el temps s’acabarien de fonamentar i es convertirien en grans edificis. I, en canvi, ha estat més aviat al contrari, tot es va desmuntant mentre anem creixent, madurant, informant-nos... I el que queden són grans preguntes.
 

Navet Foto: Juan Miguel Morales


La reflexió també es pot traslladar al moment artístic que esteu vivint com a Navet? 
C.R: Sí, amb Pinker Tones hem fet tota mena de projectes i ara hem encarat una nova etapa amb un repte sincer. Ens hem marcat molt bé un objectiu estilístic i volem fer-ho en català, perquè és la nostra llengua i no l’havíem utilitzada mai per fer música.
S.R: El dubte i l’aprenentatge són la força motriu de l’evolució. Si no et recicles, no canvies. Per exemple, els Stones fan el mateix des dels setanta. Des que va morir Brian Jones, no han fet res de nou. Però ells estan còmodes. Si els serveix i estan còmodes, fantàstic. En canvi, per a nosaltres, la nostra zona de confort és la no zona de confort [Riuen].
 
Com ho heu traslladat a les cançons?
S.R: En aquest disc hem acotat la paleta, quan amb Pinker Tones era tot al contrari. Llavors hi havia un prat sense tanca i tot valia, una mica de batucada, una melodia de Moog, ho barrejàvem tot i visca la Pepa! Ho fèiem així perquè era el discurs eclèctic que defensàvem amb el trio. En canvi, amb Navet ens ha vingut de gust treballar amb una paleta molt més restringida de bateries acústiques, baix, guitarra i ukulele. Estilísticament, és tot més acotat, i també hi ha una línia narrativa i un to de continuïtat, per bé que cada cançó és molt diferent de la resta.
C.R: És un procés similar a les avantguardes artístiques del segle XX. Si algú decidia seguir la línia de l’art cubista, havia de seguir uns marges molt definits del que podia fer i així arribar a crear un nou discurs. Nosaltres hem intentat fer una mica el mateix...


Quin va ser el detonant per crear Navet?
C.R: Va sorgir d’una conversa a l’únic bolo que vam fer junts el 2020. De camí cap a València, vam tenir tres hores per xerrar i posar-nos al dia. Els tres havíem fet els nostres projectes en solitari: jo vaig fer una banda sonora, el Salva va estar molt ficat en aprendre a tocar l’ukulele i l’Àlex va muntar una editorial de fotografia. La conversa va derivar cap al fet que hauríem de tornar a fer alguna cosa musical.
 
I, al final, com heu repartit els papers?
C.R: Jo era la persona més ficada a l’estudi i estava molt motivat per tornar a fer música junts. A l’Àlex no li venia massa de gust ni gravar ni anar de gira, però és un motor creatiu molt fort i ens sabia molt de greu no comptar amb ell. Al final vam decidir que ell faria les lletres; el Salva, la música i jo, la producció.
 

Navet Foto: Juan Miguel Morales


A més del canvi estilístic i de formació, també heu començat a fer música en català.
S.R: Quan vam començar, el món de la música era molt diferent. Abans de publicar el primer senzill, David Carabén va venir a veure’m amb una maqueta de quatre cançons: dues en anglès, una en castellà i una en català, i li vaig dir que es quedés amb el tema en català. Estem parlant de principis del 2000, Mishima feia pocs mesos que existia i preparava el primer disc. L’anècdota exemplifica la situació que vivíem, perquè llavors no hi havia cap grup de referència en català per a nosaltres.
C.R: Està clar que hi havia el ‘rock català’, però no hi connectàvem. Nosaltres som mig alemanys i teníem molta influència musical dels Estats Units i d’Anglaterra dels nostres pares. Érem en una altra onda.
S.R: En canvi, aquests últims deu anys la cosa s’ha animat molt. De fet, penso que actualment és molt més interessant el que es fa a Catalunya que a la resta de l’Estat espanyol.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.