Avui estrenem “Fills de la concertada”. Què ens pots dir d’aquesta cançó?
"Fills de la concertada" és la por d'un miratge, el que viu la generació sobrepreparada que encadena recessions i cobra mil putos euros. La generació que pensava que es menjaria el món i s'està menjant una merda; una merda farcida d'antidepressius, d’autoajuda i d’alcohol, i a qui, en tocar l'MDMA, se'ls posa un filtre de TikTok a la vida. I tot és bonic, fins que arriba la MDMA-crash [o la baixada depressiva derivada de l'èxtasi] el diumenge, i tornen a la roda de hàmster. L’arranjament de la cançó és tal com raja: una bufetada orientada. I el clip és una caricatura de la meva ment i la imatge que projecto entre coneguts.


És la primera vegada que publiques cançons en català. Què t’hi ha dut?
Jo torno a la música per un grup que es diu Pares, que som els mateixos que fem Marc Grau Jr. Tenint en compte que el nostre país és petit i que l’escena és delicada, al principi vam decidir que cantaríem en anglès. Però jo sempre he fet cançons en català. Al disc he inclòs la cançó “El moment”, que vaig fer el 2013.

Vols dir que començar en anglès és més fàcil que en català?
No ho crec. A mi, escriure cançons em costa molt, en qualsevol idioma. Més que acabar-les, les abandono per gravar-les. I amb les vibracions de l’estudi, les acabo. Pel que fa als textos, jo pinto les cançons de manera diferent depenent si són en català o en anglès. El que passa, és que en català tinc corrent de consciència, cosa que no tinc en anglès, tot i que em van escolaritzar en anglès.

Cantar en català implica reduir la distància entre la teva persona i el teu jo artista?
La distància es redueix amb el públic d’aquí. Fer música en anglès implica un salt de comprensió amb l’audiència que en català no hi és, perquè la gent que consumeix música en català t’entén perfectament. Per a mi no hi ha aquesta distància que dius. Les frases que són un cop de puny al diafragma poden ser en català o en anglès.


Aquest és un disc especial per a tu.
Sí. És un disc que recull un moment vital molt important per mi. Des del 2020, amb aquesta passa que va haver-hi, he tingut bastants problemes de salut, tant física com mental. Aconseguir que surti el disc és una victòria i una manera de guarir-me de tot el que he passat. Hi ha cançons que, pel fet de ser en català, em motiven més.

Es pot dir que també són cançons curatives?
Sí. Hi ha una catarsi en aquestes cançons i és una manera de treure’m els mals humors. Són una manera de guarir-me i de tirar endavant. Em sembla que això també es notarà als directes.


Musicalment, les cançons neixen a partir de la guitarra?
La majoria, sí, però de vegades també m’he trobat amb un verset que ha estat l’inici d’una cançó. Però tot acaba anant altre cop cap a la guitarra i jo tinc una manera de tocar heterodoxa. Toco la guitarra com qui fa balconing. En el fet de pujar a l’escenari, hi trobo un punt de salt al buit. M’ho miro i dic, ‘sí, arribo a la piscina’.

Signes el disc amb el teu nom i l'afegitó 'Jr' (júnior). Per què?
És el nom amb què em va batejar Lluís Gavaldà i l’he mantingut tant per separar-me de mon pare com per homenatjar-lo. Com que la comparació és inevitable, juguem-hi!

Com seran els directes?
Jo sempre faig la broma de dir que soc un cantautor però si vens al meu concert esperant-te un cantautor, surts amb acúfens. Són directes de rock’n’roll i fem molt de soroll. No maltractem les cançons, però són directes potents i la gent torna perquè nota l’energia que hi ha a l’escenari. Als directes serem pràcticament els mateixos que hem gravat el disc.