Honestedat, humilitat i pulcritud a l’hora de cuidar les petites coses són tres de les característiques de Miki Núñez. Se li nota quan surt a l’escenari, quan parla amb els fans, quan fa de copresentador d’Eufòria a TV3 i quan respon les preguntes d’una entrevista a l’Enderrock. El tercer disc del cantant terrassenc, 121 (Música Global / Universal, 2023), està pinzellat de bones cançons, rítmiques i pausades a parts iguals, captivadores i de temàtica amorosa, però també sona reflexiu i vitalment únic.



En aquest disc explores els sentiments personals, sobretot l’amor, des de tots els angles. És un treball que es pot considerar polièdric al voltant de l’amor, colorista, vitalista i tendre?
Miki Núñez: 121 és un disc que m’ha sortit sortir a raig. Després de l’època fosca de la pandèmia, el fet de tornar a la normalitat ha generat que tot plegat sigui més acolorit. En les noves cançons no parlo només de l’amor en la parella, sinó també de l’amor a la iaia, als meus amics, a fer la feina ben feta...

'121' és un nom curiós per a un disc. Hi ha algun codi amagat o alguna teoria que hagis experimentat darrere d’aquests números? Per què li has posat aquest títol?
M.N: El meu psicòleg em va dir que les connexions químiques d’amor més intenses que es generen al cervell duren 121 dies, però també està relacionat amb l’expressió one to one, que significa que cal anar a buscar l’equilibri en tots els àmbits de les relacions i, sobretot, que han de ser sanes. A més, jo volia un títol que no fos ni en català, ni en castellà, ni en anglès, prefereixo que tothom ho pugui dir com vulgui i alhora tingui el mateix significat.

“Suerte” és un dels senzills destacats, que has enregistrat al costat del barceloní Carlos Sadness. Quin nivell de connexió teniu l’un amb l’altre?
M.N: Carlos Sadness és una meravella de persona, em va ajudar moltíssim quan era a Operación Triunfo. La col·laboració va sorgir del no-res. Vaig fer una primera escolta de la cançó i vaig sentir que era molt vitalista. Tenia molt ‘d’amor tropical’, i vaig pensar en ell, que ja abans d’escoltar-la em va dir que sí. Hi va fer algun petit canvi melòdic i va afegir-hi unes guitarres del seu estil, i ha quedat molt xula.


En aquesta cançó parles de la causalitat que uneix dues persones i hi sobreposes la intensitat sentimental. Creus en l’amor a primera vista?
M.N: Sí, de fet la lletra d’aquesta cançó la va escriure Sara Roy, la meva parella. Es diu “Suerte” perquè sovint ens hem trobat gent que ens diu: “Quina sort que heu tingut!”. Hem tingut sort de trobar-nos, però realment no són casualitats, és una relació que ens hem buscat de manera conjunta. Òbviament, tinc mitja flor al cul, però la sort també s’ha de treballar.

Dediques la cançó “Dime que no duele” a una de les teves àvies, que també s’ha fet extensiva a un oncle que va morir...
M.N: La vaig compondre amb la Sara i l’Ainoa Buitrago a Madrid, una setmana en què havien ingressat la meva àvia pels múltiples dolors que pateix des de fa molts anys, ja des de ben jove, quan treballava al camp i tenia uns caps que l’estomacaven amb una barra de ferro. En aquell moment vaig creure que se n’anava, i per això vam fer la cançó. Tot i així, la van operar i va millorar. Llavors també vaig ensenyar la cançó al meu tiet que, abans de morir als 53 anys, em va demanar que sonés al seu funeral. Per tant, és un tema que em costa molt de cantar per tota aquesta càrrega emocional.


A qui dediques les cançons, a banda dels teus avis i àvies?
M.N: Les dedico a tota la gent que estimo. Voldria un món molt millor, net de xenofòbia, d’homofòbia i de tantes altres xacres que encara són molt presents. Per això les canto a la Sara i a la meva gossa, i sobretot a totes aquelles coses que em fan feliç i que crec que també faran feliç el públic.

Com t’ho has fet per compondre i gravar aquestes cançons, enmig de l’èxit del programa 'Eufòria'?
M.N: Ha estat una bogeria. La conciliació familiar ha estat pèssima i he hagut de fer mans i mànigues. A banda del programa, hi ha hagut també una mudança, a més dels clips, els anuncis, les promocions, els viatges i intentar cuidar la família i els amics... Ha estat dur i gratificant alhora, perquè hi havia moltes cançons i crec que s’han escollit les millors per al disc. Ha estat un trajecte complicat, també amb la pandèmia pel mig i les dificultats per anar a Madrid, però al final ha estat com fer al cim d’una Muntanya: després del gran esforç amb tants entrebancs pel mig, he gaudit i he flipat amb les vistes. Hi ha hagut moments d’angoixa, però el resultat ha estat molt guai.


Sembla com si actualment hi hagués dos blocs molt diferenciats en la música, els que odien l’autotune i els que el defensen aferrissadament. Tu de quin bàndol estàs?
M.N: Amb l’autotune tothom pot cantar, i quan algú no vol fer cap esforç per ser cantant i només l’utilitza per ser famós i fer diners, em sembla malament. Però si hi ha algú que té sentit artístic i potser li falla l’afinació de les notes, endavant amb l’autotune.

Hi ha bons músics que l’utilitzen...
M.N: Per exemple, Lildami escriu fantàsticament, m’encanten les seves cançons, és un compositor increïble, i seria dolent que no pogués cantar, perquè tot forma part d’una globalitat. També és una eina més per compondre, de vegades ajuda a empènyer una melodia que, sense autotune, no sortiria.

En els últims mesos s’ha parlat molt de la Intel·ligència Artificial. De fet, hi ha hagut xats GPT que han creat música, fins i tot amb veus fictícies. Creus que això fa perillar la música feta per artistes humans o que hi pot haver beneficis?
M.N: El que diré potser no és políticament correcte, però això és com fer-se palles; tu et pots tocar i sentir-te bé, però no hi ha res com fer l’amor amb qui estimes, o sentir el caliu d’aquesta persona. Pots fer servir totes les joguines sexuals del món, però realment res no es pot comparar a la connexió de la pell amb la pell. Per tant, la intel·ligència artificial és una eina que s’ha de saber utilitzar; igual com quan va aparèixer internet o els mòbils. És lògic que estiguem en alerta, però hi ha un alarmisme desmesurat.


Tu vas ser concursant d’OT 2018, el talent show televisiu per excel·lència. En quina mesura t’identifiques amb els participants que han passat per un concurs com Eufòria?
M.N: Sempre m’he identificat amb qualsevol persona que aparegui a la televisió i surti del no-res. Penso en el que em va passar a mi, algú que el dia anterior estava a casa seva menjant-se els mocs i de sobte, l’endemà, sortia a un programa de màxima audiència. Et comença a conèixer molta gent, et demanen fotos, tens moltes responsabilitats i tothom es fixa en el que dius. I la veritat és que hi ha una pressió molt i molt gran.

Creus que això també passa amb Eufòria?
M.N: En el cas d’Eufòria els artistes que surten del programa han de fer el seu projecte, han de demostrar la seva vàlua i també reben moltes pressions. El consell que els dono és que facin un càsting a qualsevol persona que els arribi a la vida per veure si hi són per interès o perquè realment volen ser-hi. I, sobretot, han de ser conscients que tota aquella gent que els ha donat suport quan no els coneixia ningú han de seguir sent amics, perquè aquesta és la gent que cal tenir sempre al teu costat.