Els manresans Puput publiquen un nou disc, després de cinc anys de silenci, i aquesta vegada ho fan amb el segell Aloud Music. Es tracta d’un recull de 10 cançons en què la banda es reinventa i s’adequa a les noves circumstàncies sense perdre ni un bri d’originalitat. En parlem amb el cantant Jordi Portabella.

El disc es diu 'Puput'. Ja en vau treure un altre que es deia igual, oi?
Sí, aquest es diu Puput, però és una mica per casualitat, perquè no havia de portar títol. Com que volíem fer vinil, crèiem que la foto ja el definia i no calia el títol... Però a la foto de la portada, el noi porta una samarreta que posa "Puput", i es va quedar com a nom del disc... Però no estava gens pensat.

No hi haurà CD, només vinil.
Sí, al final ha sortit en vinil i en digital. El CD ha perdut valor i fer-lo en vinil és un plus afegit. Sempre hi ha gent que demana vinils i a mi també em feia gràcia fer-ne. Com que som un grup que tampoc no ven tants discos, hem acabat arraconat molts CDs a casa. El vinil és una tirada curta i sabem que hi ha gent que el vol comprar.



Aquest ha estat un disc que s’ha cuinat molt lentament…
Sí. El vam començar a pensar bastant abans de pandèmia... El ritme que portàvem era lentet, però amb la pandèmia, se'ns en van treure bastant les ganes. Hi ha gent a qui li va agafar per fer coses, i nosaltres ens va agafar per desconnectar una mica de tot plegat. Va ser com un impàs. Des que vam començar a fer-lo abans de pandèmia fins a acabar-lo, s'ha fet molt llarg. I no hi ha un procés gaire pensat, sinó que alguns temes són bastant vells i altres més recents. No hi ha un fil argumental que aplegui totes les cançons. Com a molt, potser hi ha un so amb el qual ens sentim còmodes.

Parlem de les lletres, que les fas tu.
Sí, per desgràcia, sí. Normalment, els temes els faig fonèticament, perquè així no em limita l'hora de dir res. Encara ara ho sabria cantar tot fonèticament, sense lletra. De fet, hi ha moments als concerts que canto fonèticament, perquè em sento molt millor. Posar lletres que lliguin amb la fonètica i amb aquest tipus de música és molt complicat. Jo d'escriure, no en sé gaire, i sempre tiro cap a coses fosquetes i mons una mica friquis. No sé fer-ho diferent. I és el que em surt. Però em fa suar molt, la veritat. Més que la música.


Aleshores, tu els portes melodies i entre tots feu els arranjaments?
A vegades, porto un tema o melodia i entre tots l'acabem. D'altres, ja m'imagino alguna part, alguna cosa concreta. M’agrada que tots hi aportem coses perquè si no seríem una mena d'orquestra.

Parlem de la formació: sou els mateixos de sempre? Hi ha hagut canvis?
Sí. Jordi Sánchez, que era qui tocava la guitarra, ens va haver de deixar per històries seves. Vam decidir que no supliríem la guitarra, i ara som un menys: érem cinc i ara som quatre. Per tant, en aquest disc hi ha poca guitarra. Hi ha la meva que, com que la passo pel pedal, segons com sembla una altra cosa i no una guitarra. Hem tirat més d'orgues i teclats.

El Juanjo Muñoz hi toca la bateria. No li coincidirà pas cap concert amb algun de Gossos…
No, no… Nosaltres fem molt pocs concerts. Ens és molt difícil quedar, perquè el Lluís Coll és professor de l’ESMUC, el Juanjo té criatures, jo treballo a l'hostaleria... Anem fent al nostre ritme. No és que ens truquin de gaires llocs per anar-hi a tocar... Amb aquest disc no sé què passarà.