Criada a Rubí, Carolina Alabau presenta avui el nou disc Una frase imaginada (Casa Limón, 2023), un treball que ha cuinat al costat del reputat guitarrista i productor Javier Limón, i que combina temes propis i versions, i que uneix actualitat amb tradició, i la música ibèrica amb la llatinoamericana. En parlem amb ella.
 

 
‘Una frase imaginada’ combina composicions pròpies (com “Una frase imaginada” o “Un rinconcito”) amb versions (com “Pare”, “Dos gardenias”, “Quizás, quizás”, “Veinte años”…). Per què?
El disc el concebo com una col·laboració amb Javier Limón. Hi vaig contactar a través de Berklee i arran del seu darrer treball amb Nella, Voy (autoeditat, 2019). Em vaig enamorar de l'àlbum, dels seus sons, les cançons i la producció. I vaig veure que darrere hi era ell, que havia fet també discos per mi molt claus. Quan hi vaig contactar em va suggerir de fer un disc conjunt, i ho vaig acceptar encantada!". Volíem que hi haguessin composicions pròpies, que són de Javier Limón, i també incorporar-hi boleros. Com a productor musical, ell va creure que podria funcionar molt bé amb la meva veu i el bagatge de música llatinoamericana i mediterrània que tenia. De fet, quan m’ho va suggerir, jo estava molt ficada en cantar música cubana i boleros, i em va encaixar perfectament. D’aquesta manera, buscàvem crear un contrast entre l’avantguarda de les cançons actuals i l’antic i popular del bolero.
 
És un disc molt emocional. De quina manera et serveixen aquests boleros per explicar el missatge que preteníeu amb el disc?
Sí, el disc és molt emocional, i parla sobretot del desamor. Aquests boleros em serveixen molt per connectar amb aquesta emoció tan crua i tan potent de l’amor romàntic tal com es concebia en el seu moment. Jo ara no ho visc així, però segueixo connectant-hi molt, i aquestes versions em permeten poder connectar amb una emoció que encara és latent en mi i que utilitzo com a gasolina, com a un dipòsit d’energia per poder connectar amb el públic, amb qui pretenc establir una conversa íntima on compartir emocions profundes com l’amor, el desamor, la desesperació, l’enyorança...

​
 
A més de versionar boleros, també heu fet una versió de Joan Manuel Serrat, “Pare”. Per què l’heu volgut incloure?
Per diverses raons. Per un costat, perquè volia que hi hagués algun tema en català al disc. També perquè m’agrada molt el missatge de “Pare”, me’l prenc com una lluita contra totes les coses que estan fent malbé el medi ambient. Connecto molt amb la lluita mediambiental, i em preocupo molt per l’ecosistema, i és un tema que volia que quedés reflectit en el disc. Per altra banda, és una cançó que m’imaginava molt a guitarra i veu, el Javi i jo, gravant-ho tot en directe, en una sola presa i sense pistes; com es veu al videoclip. En enregistrar-ho així, no pots retocar res després, i això em venia molt de gust. I per últim, també l’he volgut fer perquè soc fan de Joan Manuel Serrat des de sempre, i aquesta cançó m’ha encantat des de fa molts anys.
 
Com ha estat treballar amb Javier Limón com a productor?
Ha estat una experiència molt enriquidora. He après molt del seu bagatge d’haver treballat amb músics increïbles com Paco de Lucía, Bebo Valdés, Jorge Drexler o Alejandro Sanz, perquè tot aquesta experiència es nota en com produeix, dirigeix i tracta l’artista. A més, m’ha convidat a treure una part de la meva veu que encara no havia experimentat, molt més suau. Hem baixat els tons, perquè normalment jo cantava més agut, i hem buscat treure un so molt més íntim, amb un plec menys gruixut a la veu, més airejat i parlat, que té molt a veure amb el seu bagatge com a músic flamenc. És un registre que no havia explorat, i li dec un munt per això. També he après amb ell altres maneres de producció i gravació... Amb tot, ha estat una aventura i un plaer genial, un aprenentatge espectacular.
 


El disc es titula ‘Una frase imaginada’. Què hi vols expressar amb això?
És el senzill que dona nom el disc, i me n’agrada molt el concepte: la recerca de la perfecció dins l’art. Sé que és totalment impossible trobar-la, però em sento molt identificada en aquesta recerca, perquè sempre estic intentant millorar-me per arribar a aquesta perfecció. Per a mi, ‘Una frase imaginada’ representa tot allò que imaginem, però que mai succeirà, una cosa inabastable però que alhora és motor per continuar.
 
En una època en què tothom sembla apostar per una producció més electrònica, vosaltres heu fet una aposta molt orgànica per aquest disc. Per què?
Suposo que és perquè vinc d’una família de músics clàssics de corda [RIU]: el meu pare i el meu germà són violoncel·listes, i la meva mare toca la viola. També perquè els meus referents, com Natalia Lafourcade, Síliva Pérez Cruz, Silvana Estrada o Nella, fan música més orgànica. Sé que és una aposta orgànica ara està... fora de lloc, però és el que més m’arriba a mi, i per tant em facilita comunicar i transmetre a l’hora de cantar. Potser en el futur m’agradaria investigar amb una cosa més electrònica, però ho veig llunyà encara.
 


Quin format presentes en directe?
Anem amb dos formats. Un a duet, amb el baix elèctric de Brandon Atwell, que el toca quasi com si fos una guitarra, i jo a la veu i al piano. És bastant curiós perquè no hi ha gaires duets de baix i veu, però a mi sempre m’ha agradat el constrat del baix amb la meva veu, que és més aguda i fina. I també tenim un format de banda, amb Luís Robisco a la guitarra, Atwell al baix, i Pedrinho Augusto a la percussió i bateria. És una banda molt pontent i esperem poder tocar a tots els racons de Catalunya, i portar a tothom aquestes cançons que el Javier i jo hem fet amb tant amor.