Na Kate és el projecte musical de Caterina Terrades. La manacorina va començar en el món de la música fa un any, amb “Quiero que me quieras”, una col·laboració amb Plan-ET, i aquest mes, ha publicat el seu primer EP, Tanmateix (autoeditat, 2023), un disc on aboca els seus sentiments interns. Parlem amb ella sobre el seu projecte i el disc. 



Com sorgeix Na Kate?
Fa un parell d’anys estava amb uns amics que fan freestyle, tirant barres i improvisant. Ho fèiem tots, fins i tot jo, que no en sé gens. Com que tenia coses escrites, vaig treure una lletra que anava per una persona amb qui jo estava en aquell moment, que era en castellà. Vam riure i la cosa va quedar allà. Però després, pensant-hi, vaig voler regalar-li el tema a la meva parella. Vaig demanar al meu amic Jaume (Plan-ET) que m’ajudés a gravar-la bé, i li va agradar tant que va decidir incloure-la en el seu disc Kepler-454 (autoeditat, 2022). I així va sorgir “Quiero que me quieras”.

Després d’aquest tema vas decidir entrar a la música?
Jo havia tocat la bateria, sabia fer quatre coses amb la guitarra, i havia cantat un poquet, però res més. I aquesta cançó va ser un punt d'inflexió. En Jaume, em va dir que tenia un concert i que pugés amb ell i així va començar tot. Va ser molt improvisat, però aleshores, em vaig trobar en un moment que no estudiava ni treballava, i vaig explotar tot el tema de la música. Al principi em gravaven les cançons altres persones, però més tard, vaig comprar un joc per fer-ho jo des de casa i n’he après una mica, soc més autònoma. 

El primer senzill que vas treure en solitari, “Ya no te quiero”, no apareix al disc, tot i compartir estètica. Per què ho vas decidir així?
“Ya no te quiero” és la segona part de “Quiero que me quieras”, i volia separar aquesta història de la de Tanmateix. Són fases de la meva vida completament diferents, i la lletra ja no em representava. 



A ‘Tanmateix’ podem escoltar ritmes de trap, pop-rock o electrònica. Explores diferents estils per trobar el teu propi?
Jo tinc clar que trauré més coses, i que aquestes no seran totes del mateix estil. Tant pot haver-hi una cosa súper trap, pop-rock més dur com una cançó només a piano o reggaeton. No tenir un estil definit m’agrada, perquè em sento còmoda en molts estils i no crec que tingui la necessitat d’encasellar-me en un gènere concret. Em considero lliure en aquest aspecte. 

No només jugues amb els estils musicals, sinó que també ho fas amb la teva veu. 
He descobert fa relativament poc que cantar em fa sentir molt bé. Abans de gravar les cançons, em faig moltes demos cantant de diferents maneres. Per a mi, és important com es canta una melodia. Ho pots fer més xerrat, més íntim, pots cridar més. També m’agrada molt per darrere posar com ad-libs, però no són xerrats. Tot això em torna boja.

El disc comença amb “Intro me desafias”, un tema més electrònic i experimental. Què volies transmetre amb aquest inici?
Volia ensenyar que jo vaig música perquè m’agrada. No tinc cap expectativa de res, en cap àmbit de la meva vida, i volia transmetre això amb aquest inici. Sempre hi haurà algú que no trobarà bé el que faig, i jo no tinc la necessitat de demostrar-li res a ningú, simplement faig el que em fa feliç. 

Els temes del disc barregen la crítica amb la tristor, però totes des d’un punt de vista personal. L’exemple més clar és “Te lloro”. 
“Te lloro” neix d'una relació tòxica. De veure que estàs acceptant coses que mai hauries d’haver permès, i de la sensació d’estar malament per una persona que realment no t’estava tractant bé. I en aquesta cançó explico com estic plorant per una persona que m’està tractant com una merda, i com aquesta frustració es mescla amb una disculpa cap a la meva persona, per no haver-me cuidat, per no adonar-me del que passava dins aquesta relació. 



El tema amb el que tanques el disc és “Cansada”, una cançó més lenta, però igualment punyent. 
És una cançó que vol reflectir com tots ens sentim tristos alguna vegada, i no passa res. La lletra és més profunda, cosa que em feia vergonya, però vaig veure que són sentiments que té tothom, però que la gent no diu. Potser coneixes a algú en persona i esteu els dos molt alegres, rient tota l’estona, tanmateix, això no lleva que en algun moment pugueu estar malament. I per a mi, una de les maneres que tinc per sentir-me millor després que passi això és escrivint i cantant. 

Per què decideixes posar-la al final?
És el tema més íntim, al que li tinc més carinyo. És el tema més profund i sincer del disc, i crea com un cercle per a tancar-lo que és completament oposat a com comença el treball. I per això el final era el millor lloc on posar-la.

En aquest disc col·labores amb Plan-ET. Com sorgeix la col·laboració?
Amb ell, en Jaume, és amb qui vaig fer “Quiero que me quieras”. Som amics des de fa molts anys, i quan estem junts ens posem a fer temes. Fem cançons com si estiguéssim fent cerveses al parc, és molt fluid i jo m’ho passo molt bé amb ell. 

Tens nous temes preparats?
Ara mateix m’estan fent una portada pel meu proper senzill, que ja puc avançar que serà un reggaeton en català. És un tema molt íntim i profund, però també rítmic, que és una cosa que m’agrada fer molt: barrejar una lletra i una melodia trista, amb un ritme més alegre. Fer aquesta mena de barreges em tornen boja, perquè tens una base més dura, però li poses una lletra trista. 

Quin és el futur de Na Kate en la música?
Tinc moltes maquetes mal gravades, amb una estructura, però que li falten gravar i mesclar coses. A partir d’aquí no tinc clar si trauré dos EP o un disc... Ara trauré aquest senzill i ja veuré. Jo treballo, estic deu hores al dia fora i arribo a casa rebentada. No tinc la sort o el privilegi de poder dedicar tot el meu temps a la música.  Tinc la meva feina, tinc els meus estudis, i la música de moment és un hobby que em fa sentir bé. Tampoc és la meva intenció dedicar-m’hi totalment. Quan tinc el meu temps lliure faig música, però no aspiro a més.