El mestre Antoni Ros Marbà ha estat reconegut amb el Premi 440 d'Honor

Pocs músics han tingut l’oportunitat de treballar amb les personalitats més rellevants de la música clàssica del segle XX, i el fet que Antoni Ros Marbà (L’Hospitalet de Llobregat, 1937) ho hagi fet no és pas casual, sinó tot el contrari: és causal. A més, ha dirigit algunes de les millors orquestres del món i també ha vetllat per la música i la cultura catalana en temps difícils. Per tots aquests motius, ahir se li va concedir el Premi 440 d’Honor, entregat en la primera gala dels Premis Enderrock-440.
 
El contacte amb dos dels directors més importants de la història de la consagrada Filharmònica de Berlín es va iniciar en l’època d’estudiant. Després d’estudiar amb Eduard Toldrà, va marxar a Siena a perfeccionar la faceta com a director amb l’excèntric romanès Sergiu Celibidache, al capdavant de la Filharmònica entre els anys 1945 i 1952. El contacte amb el segon director va ser encara més destacat, ja que el 1978 va rebre la invitació per dirigir la mateixa orquestra berlinesa per part de Herbert Von Karajan (al càrrec durant 35 anys).
 
Al llarg de la seva trajectòria, Ros Marbà ha estat director titular d’un gran nombre d’orquestres catalanes i estatals, com l’Orquestra Ciutat de Barcelona, l’Orquestra Simfònica de RTVE, l’Orquestra Nacional d’Espanya, la Reial Filharmonia de Galícia i fins i tot l’Orquestra de Cambra dels Països Baixos. En la faceta de creació, ha compost obres com la cantata infantil inspirada en la novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc (1977), Quatre nadales ibèriques, i ha fet nombrosos arranjaments com el d’“Els segadors”, estrenat l’any 2005.
 
 
L’abril de 2021, al número 32 de la revista 440Clàssica&Jazz, Ros Marbà reflexionava sobre el món simfònic a Catalunya en aquests termes:
 
“Aquesta societat tan canviant ha seguit les inèrcies marcades en el desenvolupament generalitzat del primer món. Igor Markevitx deia: “Una orquestra és el reflex d’una societat”. Actualment es viu d’una manera accelerada, impacient i tal vegada irreflexiva. El constant desenvolupament de les noves tecnologies ha marcat una dinàmica que també té la seva incidència en el món de la música. La ‘música de consum’ s’ha instal·lat en totes les societats del món sencer i evidentment, aquí també.
 
Molts ‘malabaristes’ instrumentals que tenen un gran predicament pel seu virtuosisme rutilant, de gran èxit arreu del món i no exempts de ‘glamur’, han introduït la ‘música espectacle’. Les grans orquestres, de gran prestigi adquirit a través del temps, de dècades, i algunes de centenàries, segueixen encara a primera línia malgrat que la transversalitat ha anat canviant el propi estil dels orígens, fàcilment identificable. La seva capacitat tècnica és d’una gran eficàcia. Això no vol dir, però, que el resultat artístic sigui sempre del tot satisfactori. Moltes vegades preval la virtuositat per davant del contingut. El temps d’assaig s’ha anat reduint ostensiblement i això té un preu. Però malgrat tot, la seva solidesa i solvència es manté ferma.
 
I, entre nosaltres, si ens centrem en l’estudi de les possibilitats actuals, no tinc cap dubte que la base que hi ha és notable. Però, com es pot desenvolupar una orquestra en la qual la plantilla és deficitària?
 
(...) Les noves generacions massa sovint estudien les obres a través de la discografia i això es nota, i de vegades, molt. Aquesta és la grandesa de la discografia però també la seva misèria... Per això, seria una llàstima seguir cercant lluny quan tenim tant de talent ben a prop!
 
La dinàmica actual de treball, que s’ha generalitzat pràcticament a tot arreu en les orquestres simfòniques per a segons quins programes, ha fet que el temps d’assaig sigui insuficient. Actualment, quan una orquestra ja té una obra determinada una mica estructurada i les primeres dificultats estan vençudes, ¿tindrien la paciència d’aprofundir en un treball que certament és molt incòmode però que pot revertir en un creixement qualitatiu notable? Sincerament, aquesta qüestió em genera tota mena de dubtes. Això seria possible fer-ho aquí?
 
(...) En l’època de la música espectacle, la música de consum, l’efectisme que dona grans èxits de públic i el culte mal entès a alguns que porten l’etiqueta d’especialistes en nom de l’autenticitat, em reafirmo en allò que deia Pau Casals: “Tot això està molt bé, però la música és tota una altra cosa”.”
 
Tot i així, ahir a la gala, es va meravellar davant la qualitat dels joves que hi va veure. “La joventut està tenint una importància cabdal en el nostre país”, va expressar en recollir el guardó, mentre felicitava l’actuació de Mar Pujol o Quartet Gerhard, a qui li feia “molta il·lusió” poder escoltar, o reconeixia el talent del també premiat Joan Magrané, “un excel·lent compositor”. Va acabar anunciant, que actualment està treballant en un rèquiem amb un text del poeta Miquel Desclot.