La cantant i compositora Maria Lamata va debutar el 2017 amb Ets un desastre (Microspcopi) i, poc després, va posar en pausa la seva trajectòria musical per aprofundir en la seva altra passió, la pedagogia. Aquest any, la mataronina publica el segon àlbum, Ella diu (Microscopi, 2024), un treball que s'endinsa en temàtiques com les relacions tòxiques, els problemes generacionals, l'amor propi o les xarxes de suport mutuu. En parlem amb ella.



El 2017 vas publicar el teu primer disc, ‘Ets un desastre’ i ara retornes amb ‘Ella diu’. A què es deu aquest espai entre els dos discos?
Han passat moltes coses entre els dos discos, tant a nivell personal com professional. La meva vocació és la pedagogia, i em va sortir la possibilitat dedicar-me a la docència en centres de secundària. En aquell moment, pensava que hi havia espai mental i creatiu per la música fent jornada completa en un institut, però no era així. Per això, fins que no he recalculat la meva ruta i he estat més segura i tranquil·la, no m’he posat a fer el segon disc. 

Com neix ‘Ella diu’?
Vaig acabar una substitució en un institut i volia marxar de viatge. Feia temps que em deia que quan s’acabés la feina faria una ruta llarga: marxaria lluny durant un temps. I vaig acabar passant dos mesos entre els Estats Units i Mèxic, sense rutes ni plans. Aquest viatge em va permetre conèixer altres músics, però també conèixer-me a mi mateixa i fer un procés personal exprés, perquè estava tot el dia sense treballar i jo sola. Quan vaig tornar, sabia que havia de fer alguna cosa; havia de fer música amb tot el que havia après. 
 
Has estudiat jazz, un estil que està present a la gran majoria de cançons del disc. Com entres en contacte amb aquest gènere?
A les escoles de música hi ha molta tradició de tornar als orígens, perquè argumenten que per estudiar música has d’entendre d’on ve, per això el jazz sempre està present. És un gènere que sempre m’ha apassionat, sobretot el seu vessant improvisador. Per fer aquest segon disc, m’he tret de sobre la sensació que, per fer bona música s’han de fer coses complicades, acords difícils i compassos estranys. He agafat les meves influències del jazz, que m’han acompanyat tota la vida, i les he abocat en el disc. 

En aquest treball, relates les realitats d’una dona de 30 anys. Són tot problemàtiques nascudes de la primera persona?
En la música sempre podem parlar des de dos punts de vista: la primera persona i les reflexions del món que ens envolta. I jo he intentat fer aquest disc barrejant-les totes dues i explicant la meva visió del món. Al final, les meves experiències també són les de moltes altres dones, són universals. I amb aquest disc volia expressar tot allò que hi ha més enllà de les xarxes socials, de la bellesa o les pressions que se’ns imposen. I tot això té un missatge darrere: tranquil·la, està tot bé i no passa res perquè avui tinguis un problema o estiguis cansada.
 
Creus que hi pot haver més gent que es pugui sentir identificada amb el que cantes?
Potser els temes en anglès parlen de la meva experiència més personal, no tan universal, però en la gran majoria sí. Temes com “Cant generacional”, parlen de fer-se gran, i pots sentir-te així amb 30 o amb 22 anys. Perquè aquest moment vital d’evolució, reflexió, de perdonar-se o acceptar-se, està present al llarg de tota la nostra vida. 

Moltes cançons són en primera persona, però sempre et dirigeixes a algú. A qui van adreçades?
Cada cançó és per a una persona diferent. “La cura”, per exemple, és per a la meva mare. La vaig convidar expressament a casa meva, li vaig posar la cançó i ens vam acabar emocionant les dues. Aquesta cançó parla del paper que juguen les dones en les cures familiars, de persones malaltes o nens, però també els ho devia a les persones més grans, a les nostres àvies. Passa el mateix amb “Body Dysmorphia”: és un cant dirigit al meu cos, però també ho entenc com un cant als cossos de tothom. 

Justament “Body Dysmorphia” va ser el senzill del disc. Per què vas decidir-te per aquesta cançó? 
A part de treballar en el disc, aquest últim any he estat treballant en un projecte teatral i musical titulat “Cossos”. En la creació d’aquesta obra em vaig endinsar molt en totes les temàtiques de les quals també parla “Body Dysmorphia” i com, a nivell personal, el fet de tenir un cos no-normatiu, m’ha marcat. I amb aquest espectacle vaig poder fer un procés de tancament interior: m’he revisitat, he reflexionat sobre aquest tema i l’he empaquetat amb un llaç. Fent el disc, em semblava estrany no incloure cap cançó que parles d’aquest tema que m’ha tocat tant. 


Barreges sons més orgànics, com a “Amor suau”, amb temes amb sons més moderns. Per què fer aquest joc?
He volgut provar això, perquè jo venia d’un so molt més orgànic i acústic, gravant tots alhora a l’estudi perquè sonés real. I en aquest disc hem volgut barrejar això amb un toc modern, inspirat en artistes com Daniel Caesar i jugar amb instruments reals —com la guitarra espanyola, l’elèctrica, teclats, pianos, la bateria, i òbviament les veus— i amb sàmplers o efectes fets a ordinador.

Compons en català i anglès ja des del teu primer disc. Per què en dos idiomes?
Hi ha una part inherent del llenguatge que no es pot traduir. Expressions que les penses en anglès i et porten a escriure-ho tot en aquest idioma concret. Personalment, em sento molt còmoda amb aquesta llengua i per aquest disc em van sortir dos temes en anglès, “And it ended” i “While we are here”. En anglès hi ha coses que no són tan dures com en català. És el meu idioma, i m’encanta, però tot sona molt directe, no hi ha espai per amagar-se. Si fas una cançó en català i dius “T’estimo”, és molt més fort que si dius “I love you”. I en aquestes dues cançons m’he volgut amagar del que deia i dels meus sentiments a través de l’anglès.