Des de temps immemorials, els cànons de bellesa exerceixen una pressió estètica a la societat, sobretot a les dones, demandades a complir-los encara que, per fer-ho, hagin d'adoptar mals hàbits que els suposin un risc per a la seva salut. La cantant i compositora Maria Lamata va crear l'espectacle musical Cossos inspirat en aquesta lluita, i ara ha volgut continuar reivindicant la importància de l'amor propi a "Body Dysmorphia", el primer senzill del seu nou disc Ella diu (Microscopi, 2024). Estrenem en primícia la cançó i parlem amb ella sobre tot el que hi ha darrere.


Aquesta cançó és un clam a estimar els nostres cossos tal com són, un tema difícil de tractar per totes les pressions estètiques que ens envolten. Com ha sigut el procés de creació de la cançó? 
Sempre havia pensat que, un cop passada l’adolescència, s’acabarien les preocupacions tan fortes al voltant de l’estètica, però he vist que no ha sigut així. Les dones patim pressió estètica en totes les etapes de la vida i m’ha agradat, en fer-me més gran, continuar parlant-ne des d’un punt de vista més madur i havent fet més feina a nivell personal. Aquesta cançó és el resum de tot allò que he processat i em venia de gust expressar.

La teva cançó pot ajudar que totes aquelles persones que no estimen el seu cos es puguin veure des d’una altra perspectiva. Fer-la, t’ha servit com un procés d’acceptació propi?
M’he trobat que la idea teòrica de la cançó és un discurs que tinc molt interioritzat, però en el moment de gravar el videoclip vaig veure que tot i que pugui tenir molt clar que avui en dia estimo el meu cos, continuo tenint inseguretats que creia cosa del passat. Gravar aquest vídeo ha sigut la catarsi final del meu procés.

La lletra és una carta al teu propi cos, i repeteixes “No t’he estimat com et mereixes”, un missatge que transformes al final per “et vull estimar com tu et mereixes”. Com és aquest viatge?
Les maneres de no estimar el cos són moltes: fumar, tenir relacions estranyes amb el menjar, el sedentarisme o l’exercici en excés, l’alcohol, tenir sexe desmesuradament, no veure la llum del sol, o les drogues entre d’altres, però totes elles comparteixen una manera de cuidar-se poc que també és inevitablement emocional. En el procés de sanar emocionalment la meva vàlua com a persona, independentment del meu aspecte físic, hi ha hagut també una manera de consentir-me dia a dia amb petites decisions i aquest viatge ha sigut un procés lent que he fet amb l’ajuda de teràpia.

Al videoclip et despulles i et mires al mirall, ensenyant el cos que abans dius que rebutjaves i abraçant-lo al final. És important que visualment també es pogués veure aquesta estima als nostres cossos?
En el meu cas, tenia la possibilitat de fer de la meva catarsi un exemple visual en què un cos que no compleix el cànon estètic català aparegués a la pantalla, i així ho vaig aprofitar. Tot i això, aquest tema només és la culminació del meu procés transformador. És important que cossos com el meu, o com tants altres, també surtin a la pantalla per començar a veure que els cossos són, precisament, molt poc importants.

Per què has volgut visibilitzar-ho a través de la música?
En la meva opinió és important donar visibilitat a aquests temes en general. Fa poc va sortir un trend a les xarxes on es preguntava sobretot a pares si pensaven en l’Imperi Romà. Sorprenentment molta gent deia que sí. Crec que l’'Imperi Romà' femení per excel·lència és com se’ns veu, quant hem de menjar, què ens queda bé i quantes imperfeccions tenim. I això és esgotador per a massa gent. Crec que la meva cançó pot ressonar amb moltes persones, però, així i tot, a vegades és difícil fer una reflexió profunda sobre l’autoestima, perquè costa enfrontar-s’hi.

La pressió estètica és molt més gran en el món de la música que en altres professions. Aquesta cançó és la teva resposta a aquesta pressió?
En l’entorn de la música hi ha referents de molts estils de música que estan a l’escenari i no comparteixen aquesta normativitat dels cossos com poden ser Balkan Paradise Orchestra, Roba Estesa, o d’altres artistes com La Pili, però en l’escena més mainstream pràcticament no n’hi ha cap. A l’escena de música catalana li agrada molt veure noies normatives dalt de l’escenari, és cert, però això no vol dir que totes elles no pateixin maldecaps amb el seu cos com totes les altres. La pressió és per a tothom igual compleixis o no compleixis el cànon i ja n’hi ha prou.

El títol de la cançó és en anglès, tot i que el tema és en català. Vas escollir-lo així perquè és l’expressió que més representa el que volies transmetre amb la cançó?
El títol és en anglès perquè quan vaig descobrir el concepte va ser en aquest idioma, i vaig començar a escriure-la sota aquest títol. Després, veient que hi havia traducció, per un tema de costum meu, vaig deixar-la com la vaig concebre originalment. El títol és el que dona la clau de la cançó, que podria percebre’s també com una relació sexo-afectiva tòxica amb algú altre. És per això que és tan important, ja que explica que aquesta relació de la qual parla és amb el propi cos.

Has cantat sobre temes socials abans, però parles de la pressió estètica i el rebuig al nostre cos per primera vegada. Per què ara i com a senzill del teu pròxim disc?
He fet un procés personal darrerament a través de la creació de l’espectacle Cossos. Tenia moltes ganes que la reivindicació no es quedés tan sols en aquell espai sinó que fos també part d’aquest àlbum que parla de l’experiència de tenir 30 anys, en la qual la sanació amb el cos és una part tan important. Li tinc una estima molt especial a aquesta cançó en la qual va col·laborar el cor Vilassons de dones, i que m’agrada tant. Per aquests motius i també pel fet que era molt evident de realitzar a nivell visual,  vaig decidir que fos el senzill del meu nou disc, Ella diu.