Demà, el grup de Santa Eulàlia de Ronçana presenta un nou EP, Un volantazo (Halley Supernova, 2024), cinc cançons —més un interludi— que parteixen d’una crítica mal encaixada per crear un treball de superació i de reconeixement per la feina feta durant aquests 10 anys de trajectòria. Abans, però, ens regalen en primícia un dels temes del disc: “Tot dona voltes”, una col·laboració amb la cantant Guineu. En parlem amb elles.
A “Tot dona voltes”, torneu a cantar en català. Com ha anat aquest procés de composició?
Carla Gimeno: L’altre dia ens vam adonar que feia deu anys que no trèiem cap cançó en català, des del nostre primer disc. Amb les llengües no ens hem posat mai cap límit; vam començar cantant en anglès, després va venir el català, i llavors vam passar al castellà, però incloent també temes en anglès. En aquest disc i per la nova etapa que estàvem engegant, ens venia de gust tornar a cantar en català. A més, des del primer moment teníem clar que volíem que la cançó fos amb Guineu, així que des del moment en què em vaig asseure amb la guitarra a compondre, ho vaig fer pensant en què seria ella qui cantaria l’altra part del tema. Una mica barrejant l’estil de The Crab Apples amb el de Guineu. L’Aida (Guineu) va escriure la seva part de la lletra molt ràpid, i ens va encantar.
Demà publiqueu ‘Un volantazo’, que arriba després de tres anys sense treure cap disc. A què s’ha degut aquest espai de temps?
C.G: Després de Crap (Dsk Pop Records, 2021), vam publicar dos senzills, “Hay luz” i “Seguiré bailando”, que es troben en uns llimbs entre els dos discos. En aquest temps, han passat moltes coses. La post-pandèmia, que ens ha portat coses incontrolables a la vida i, a més, jo vaig marxar a viure fora i ens vam centrar a fer concerts més per l’estranger —el Regne Unit, Àustria o Alemanya—.
Laia Martí: Bàsicament ens vam dedicar a compondre. Teníem ganes de treure alguna cosa nova i que fos quelcom que representés el moment en què estem ara nosaltres mateixes. Fer-ho també en un format que no fos només anar traient senzills, sinó que volíem conceptualitzar un recull de cançons per fer-ne un disc.
Com ha evolucionat el so de The Crab Apples fins a aquest disc?
C.G: Portem des de l'institut tocant juntes i des d’aleshores han passat moltíssims anys. Fa 10 anys des que vam publicar el primer disc i en aquest temps, hem passat per moltes coses, i ho hem fet juntes. Tot això s’ha vist després reflectit en la música que fem, però també es poden trobar rastres de concerts als quals hem assistit, o música que ens ha agradat al llarg dels anys. Perquè, al final, hem fet sempre el que hem volgut o hem sentit en el moment, sense pressionar-nos ni pensar massa. Ens regim pel que dicta el nostre estómac o el cor.
L.M: A nivell sonor, tot ve d’anar a molts concerts i escoltar molta música. Al final, haver crescut fent música ens obliga, entre cometes, a estar molt al dia de tot. Això fa que, vulguis o no, tinguis moltes influències artístiques. Tot i això, a cada etapa de la nostra vida tenim una influència diferent, i això s’ha traslladat després a la música que fem. Per això, Crap té un ritme molt més electrònic, perquè ens venia de gust fer-ho amb les influències que teníem en aquell moment. En canvi, en aquest hem volgut tornar als orígens i donar molt més pes als instruments, sense dependre de cap element exterior: som nosaltres i ja està.
Amb això també li doneu més potència al missatge que voleu representar en aquest disc?
L.M: Està tot lligat, i per això ho hem volgut fer així. Volíem traslladar aquesta força, aquesta energia i el nostre empoderament, no només a través de les nostres lletres, sinó també de la música, representant que no hi ha ningú més que nosaltres, però tampoc ens cal ningú més.
Aquest disc parla del vostre ressorgir després d’una crítica mal encaixada. Com ha sigut aquest procés d’empoderament?
L.M: Les crítiques, quan fas una feina com la nostra, arriben les demanis o no. Però, en aquest cas, va venir d’una persona que admiràvem molt. Ens va agafar en un moment en què estàvem component, que és quan estem més sensibles, més vulnerables, perquè ens estem obrint i estem reflexionant amb les emocions. Així que, el fet que ens arribés aquesta crítica en un moment de vulnerabilitat va fer mal. Però vam decidir donar-li la volta, perquè, què més dona que en aquests 10 anys hàgim fet volantazos? —que va ser justament el que ens van dir—. A través d’això, hem crescut a nivell musical i personal, i estem molt orgulloses del nostre camí i de continuar treballant totes juntes. Tota aquesta reflexió ens va fer créixer com a persones i ens va fer dir: aquí estem i seguim endavant fent volantazos.
El tema que dona nom al disc, “Un volantazo”, és com un poema cantant. Com neix?
C.G: Aquest poema és una nota d’àudio que vaig gravar amb el mòbil a la cuina de casa meva. Va ser la manera de reaccionar a la crítica que ens van fer, que li va arribar a la Laia Martí i va compartir amb nosaltres. Em vaig posar a cantar davant el micròfon i va sortir el poema que es pot escoltar al disc, tal qual. Els ho vaig passar a les Laies i em van convèncer perquè ho afegíssim al disc. Així que ha acabat quedant aquest fragment cru i sincer que transmet perfectament el missatge del disc. Potser haurem fet molts volantazos, però sempre hem tingut les regnes del projecte i aquest mai ha estat fora de control. Així que el disc s’havia de titular així, perquè ens hem acabat fent nostre el terme.
"Lo que somos” és un tema crític i pessimista, però té una nota d’esperança. Per què optar per aquesta dualitat?
C.G: Al final, l’esperança és l’últim que ens queda, i ens agrada afegir aquest detall a les nostres cançons. Hi ha una part de foscor, sí, però amb ella hi ha un trosset de llum. Ens agrada parlar de la realitat, que moltes vegades és dura, i afegir-hi aquest bri d’esperança que intentem mantenir en la nostra música. Justament “Lo que somos” parla de les contradiccions de l’ésser humà, de com som capaços de crear i de destruir al mateix moment. Va néixer arran del conflicte d’Ucraïna, però ara mateix va més enllà i ha agafat una perspectiva molt més amplia.
Tanqueu el disc amb una versió de “Maschin”, del grup austríac Bilderbuch. En quin moment decidiu afegir-la?
C.G: És una cançó que ens ha acompanyat moltíssim en els últims vuit anys, que és el moment en què vam descobrir aquesta banda. Justament, és el grup preferit dels quatre —nosaltres tres més en Mauro, el bateria— que formem part de The Crab Apples, com el nostre nexe musical. Ens havia costat trobar un grup de música o un artista que ens agradés a tots, i ho va ser Bilderbuch. Fins i tot hem anat a Alemanya a veure’ls en concert. Quan estàvem fent aquest EP teníem molt clar que aquesta cançó n’havia de formar part, perquè justament “Maschin” és una manera de dir cotxe en alemany, i a la lletra diu “subete a mi coche”, i això ho lliga tot amb el missatge del volantazo, que és aquest disc, i ara el nostre projecte en si.
L.M: A més, ens ha quedat una versió que sona molt a nosaltres, així que crèiem que afegir-la al disc tenia tot el sentit del món. Perquè és un grup de música que admirem moltíssim i que, d’alguna manera, també defineix el nostre camí.
A la nota de premsa dieu que aquest EP és la prèvia del vostre pròxim disc. Què en podeu avançar?
L.M: Ara per ara, tenim ganes de centrar-nos en aquest EP i en la seva presentació, que farem el 15 de maig a la Sala Razzmatazz 3, dins del Festival Mil·lenni. Actualment, sembla que treus una novetat i ja has d’estar pensant en el següent que faràs. Això genera una mica d’ansietat pels artistes. Moltes vegades ho parlem amb companys de professió que aquesta immediatesa és difícil de portar. Però sí que és veritat que estem component i tenim ganes de publicar un disc que englobi aquest EP també.
.jpg)
