Joanlupi acaba de presentar el seu segon EP, La duermevela (autoeditat). Es tracta d’un treball amb sis cançons viscudes que l’artista de Sant Boi ens serveix al punt de cocció justa perquè puguem gaudir de tot el seu sabor. I ens dona algunes de les claus del tast en aquesta entrevista.



Has fet un disc en català amb un títol en castellà… Per què?
La veritat és que m'ha provocat una mica de mal de cap el títol perquè no el tenia gaire clar. Em passa sempre amb tot el que faig: el títol és l'últim que decideixo. Hi ha gent que treballa a l’inrevés, i que el primer que fa és posar el títol i després compon les cançons… Jo sempre ho deixo pel final. A través d'una cançó de Jorge Drexler vaig descobrir la paraula ‘duermevela’, que és aquest moment entre el somni i la vigília, en què no estàs ni despert ni adormit del tot. M’agrada aquest concepte perquè em sembla que és el lloc des d’on jo parlo. M'agrada muntar-me pel·lícules, crear una mica de ficció amb els meus sentiments reals. I hi ha moments en què no saps fins a quin punt les cançons són molt, molt explícites o una mica més metafòriques. Aquest és el motiu del títol. Vaig buscar aquest mot en català i no l'he trobat...

Un cantautor combina lletra, música i interpretació. D’aquestes facetes, amb la que et sents més còmode és amb la de músic?
Jo tinc formació musical acadèmica des de petit, i soc trompetista de jazz. Em sento molt músic i també intèrpret. Utilitzo la veu i les paraules perquè és una manera més fàcil de transmetre i que pot arribar més gent. Però també ho faig amb la trompeta quan puc. Al disc hi ha l'interludi i alguns moments al solo del final de “Vida” en què utilitzo la trompeta per transmetre allò que vull, perquè és el que sé fer millor.

El tema de les lletres, com el portes?
Necessito que siguin molt honestes. I em passa que acaben explicant coses molt explícites que m'han passat i de com m'han passat. Com que no soc un lletrista espectacular, el que faig és explicar molt la meva vida. També veig que alguns dels cantautors que m'agraden també són molt explícits. Altres són més metafòrics i parlen des d'una llunyania molt xula.
 
Una altra de les coses que crida l'atenció del disc és el tractament de la veu.
A mi em costa molt considerar-me un cantant, perquè estic envoltat de gent molt bona que han col·laborat al disc. Busco un punt que sigui tot més parlat, on la veu, que està en un primer pla, no acapari tot el protagonisme. No vull que se senti la veu i per sota la música, he buscat un entremig. També un punt de xiuxiueig, d'explicar històries.

I com ho has fet, exactament?
Cantant amb el micro molt, molt enganxat i molt fluixet; com si estigués xiuxiuejant de manera molt càlida. I he editat poc. Prefereixo que hi hagi errors i que es vegi que hi ha moments que no estan ben afinats del tot si la presa és molt bona quant a intenció. Les gravacions més xules, les que ens agraden a tothom, estan plenes d'errades i crec que això és el que les fa màgiques.



Abans parlaves de les col·laboracions… N'hi ha diverses en el disc. Com han sorgit?
Tenia molt clar que si feia un disc o un EP volia estar envoltat de gent a qui admiro. Em considero molt afortunat de tenir referents molt a prop. És una sort, un privilegi que tinc, perquè els col·laboradors són amics meus amb qui quedo cada dues setmanes com a mínim. Hi ha la Leyre Estruch, que és una cantant de jazz espectacular que ara forma part del cor de Sílvia Pérez Cruz. També hi ha Kris Tena, una cantautora xulíssima, i un dels meus referents; el Vicente López, guitarrista de jazz de diversos projectes, Gorka Garay, saxofonista brillant i Joan Mar Sauqué, que és trompetista de jazz i va ser professor meu l'any passat.

Què queda d'aquell cantautor que es va presentar el 2022 al concurs Sona9?
Em sembla que en l’essència no he canviat gaire. Estic molt content d'haver-m’hi presentat perquè em va donar moltes oportunitats i em va fer conèixer gent molt xula. Va refermar la meva amistat amb els Figa Flawas, que són els guanyadors d'aquella edició. Però crec que, a nivell sonor, he canviat molt i ara prendria moltes decisions diferents. Potser ara soc una mica més fosc, més introspectiu, però continuo sent exactament el mateix, buscant l’honestedat tota l'estona.

Parlem dels directes. Com seran?
Hauran d’esperar. Ara estic girant amb la Maria Hein com a músic, i vaig molt just de dates perquè tinc la gran sort que la Maria té molts concerts. Per a mi, una actuació en directe comporta cuidar molt la música, i que tot estigui tocat en directe. De fet, tenia previst estrenar el disc en directe a principis de juny i ho he cancel·lat. Ho posposem tot al setembre, que ja tenim dues dates parlades. Pel que fa al format, estem acabant de decidir-lo, però em sembla que serem quatre o cinc músics a l’escenari. Jo soc molt defensor de la música en directe tocada i per molt que el projecte sigui electrònic, m’agrada que tot es toqui en directe. I tinc pensat un concert de presentació amb totes les col·laboracions.