Tres anys després del disc Hardcore from the Heart (Great Canyon Records, 2021), la cantautora osonenca Joana Serrat publica un nou treball discogràfic, Big Wave (Great Canyon Records, 2024), que destaca per l’ús agosarat de la distorsió i la contundència emocional amb què l’artista passa comptes amb ella mateixa. En parlem amb ella. 

 
El disc Big Wave manté la teva sonoritat habitual, però té un punt més agressiu. Les distorsions són més accentuades i les lletres tenen un significat especialment punyent. D’on neix aquest registre?
Era una manera de transmetre la incomoditat que sentia durant els mesos en què vaig compondre el disc. Em sentia expulsada del món. Tenia una certa sensació d’aïllament, de no-pertinença. Les distorsions em van ajudar a transmetre aquests sentiments. No m’interessava buscar l’harmonia, sinó que els acords piquessin l’un amb l’altre. Volia trobar un so que molestés, que provoqués una escolta incòmoda.

Per què l’àlbum es titula Big Wave? Què vol dir ‘gran onada’?
Quan vaig escriure les cançons no era del tot conscient del que estava comunicant. Me’n vaig adonar molt més tard, quan vaig anar a fer les mescles del disc. Va ser llavors que vaig trobar aquest concepte, una gran onada de sentiments que m’havia arrossegat fins al fons. Em sentia totalment superada per una sèrie de coses que m’havien passat durant els últims dos anys. Crec que és un concepte bonic i metafòric, que unifica les diferents idees que apareixen a les cançons del disc.

El teu disc anterior, 'Hardcore from the Heart' (Great Canyon Records, 2021), també partia d’una crisi personal. Vincules l’impuls creatiu als moments emocionalment complicats de la vida?
Més que res, és quan tinc més coses a dir. Quan a la vida hi ha moviment, tant físic com emocional, quan visc experiències i canvis, és quan em surten les cançons. Tot i això, Hardcore from the Heart va ser un disc més personal, potser el més personal que havia fet fins aleshores, en què parlava directament de la meva relació de parella. Mai no m’havia exposat tant, perquè, de fet, vaig fer les cançons sense pensar que tindrien una visibilitat pública. Big Wave, en canvi, va ser una recerca personal per intentar entendre què em passava. Em sentia estranya, no acabava d’encaixar, però tampoc sabia què era el que em molestava.


Com ja havies fet amb discos anteriors, has gravat 'Big Wave' en un estudi de Texas, al sud-oest dels Estats Units. Si graves els discos allà és per una qüestió purament sonora, o també té a veure amb la geografia del lloc?
És més senzill que això: és on tinc els amics! El 2017, quan vaig anar a Texas per primera vegada, vaig conèixer tota una sèrie de gent que ha esdevingut molt important per a la meva música. Sobretot Ted Young, el productor del meu disc anterior, i Joey McClellan, amb qui fa anys que treballo... Vaig a Texas perquè és el que el cos em demana. Amb McClellan tinc una amistat molt bonica, i abans de gravar un disc sempre comentem junts les cançons. És un músic que eleva les meves composicions, m’agrada molt comptar amb ell.

A Texas tens aquesta xarxa de músics amb qui mantens una afinitat estètica. Trobes a faltar que a Catalunya hi hagi una escena més potent de folk i country?
Trobo a faltar una escena, en general, més enllà dels gèneres musicals —que potser no calen, perquè em podria estar bé que cadascú es representi a si mateix—. Sí que cal una escena, perquè jo no sento que se m’esperi enlloc. Per això, en part, tenim el projecte Riders of the Canyon, amb Matthew McDaid, Roger Usart, Víctor Partido i David Giménez.

Aquest supergrup és una manera doncs de dir ‘som aquí’?
Una de les intencions del projecte és fer pinya, crear una connexió entre artistes. Si no se’ns espera enlloc, doncs creem nosaltres mateixos una escena.



Creus que avui en dia és complicat tirar endavant un projecte musical?
Sí, estem en un moment difícil. Primer de tot, perquè la gent no compra discos. I a Catalunya, sense voluntat de generalitzar, no hi ha una cultura de suport a l’artista, d’anar als concerts i comprar discos. Aquests últims anys s’ha donat pas només a festivals. Que està molt bé, els festivals han de ser-hi, però cal que hi hagi un equilibri entre aquests i les sales de concerts. I després també hi ha la dictadura de les xarxes socials, perquè sembla que si no tens un nombre determinat de seguidors ja no ets rellevant i ja no et contractaran… És capitalisme pur i dur.

Creus que això afecta més uns gèneres musicals concrets que uns altres?
No ho sé. És veritat que ara s’ha obert una tendència cap a l’urban, i que els grups i artistes que fem altres tipus de música tenim una oferta cada cop més limitada. Hi ha menys diners i s’han de repartir entre més grups. A mi ja em sembla bé que es reparteixi, eh, que no siguin sempre els mateixos que actuïn a tot arreu. Però sí, viure de la música és encara més complicat que abans.