Talent i complicitat es donen la mà i no se la deixen anar durant els 40 minuts que dura el debut homònim de Riders of the Canyon (Great Canyon Records, 2023). El projecte que uneix les veus i les guitarres de Joana Serrat, Matthew McDaid, Víctor Partido i Roger Usart és una aventura pels confins pastorals de l’americana amb D.O. Catalunya. Ha nascut una superbanda.



El primer disc dels Riders ha sortit ara, però la idea d’ajuntar-vos com a banda va néixer durant els primers passos del segell Great Canyon, el 2017. Com va ser aquella primera vegada?
David Giménez (Great Canyon): Llavors acabàvem de crear el segell amb la Joana Serrat i només havíem editat dues referències. En aquella època vam conèixer en Matthew McDaid, i en Víctor Partido ja el coneixíem del seu grup. Sovint parlàvem de l’admiració que teníem cap a tots ells i com de bé ens ho passàvem quan estàvem junts, de manera que sempre havíem tingut el somni d’unir-nos. I just en aquell punt, des de la ja desapareguda sala Rocksound de Barcelona, ens van demanar si teníem un teloner per a una banda de Texas que es deia The Band of Heathens. Vaig veure l’oportunitat, vaig llançar la proposta als músics i tots hi van accedir. Aquest va ser el minut u de Riders of the Canyon.

I com a músics, quin va ser el leitmotiv que us va unir?
Joana Serrat: Va ser una excusa per dur a terme un projecte que ens feia gràcia, però que no acabàvem d’arrencar mai. Aquell va ser només un primer concert de mitja hora en què vam tocar cançons dels quatre. D’aquí a fer les cançons del disc i plantejar-nos enregistrar-les tots junts ha tornat a passar molt de temps. Ara bé, quan ens hi vam posar vam veure que funcionava, encara que no pensàvem a gravar un disc, sinó a tenir una banda com una tribu. Necessitàvem trobar un espai per a nosaltres.

En els crèdits de les cançons queda clar que és un àlbum totalment col·laboratiu de tots quatre, o fins i tot cinc si comptem David Giménez del segell. Com heu treballat perquè fos així?
J.S: Penso que tots compartim un mateix ideari musical i tampoc no partíem de la idea de voler revolucionar el gènere. Era només qüestió de trobar-nos, de passar-nos-ho bé i fer família. Un cop creat un marc compartit va ser fàcil posar-nos d’acord, perquè les idees de l’un i de l’altre han estat molt fluides.

Com a curiositat, als crèdits de moltes de les cançons hi apareix també el nom de David Giménez. Com t’has immergit en el procés compositiu del quartet?
D.G: De fet, he publicat els discos de tots ells amb el nostre segell discogràfic, perquè soc molt fan de com escriu cadascú. En la intimitat és molt fàcil connectar i artísticament sempre m’he tret el barret davant seu. Ha estat tot molt fàcil. La unió de lletres i músiques entre tots ha estat tan natural com quedar per fer el got en un bar.


Escoltant el disc hi ha una sensació de germanor molt clara, amb cançons amb un fons coral, en les quals mentre canta una veu principal els altres empenyeu des del darrere. Des de l’inici vau plantejar la premissa d’acompanyar-vos?
Matthew McDaid: Tots som cantants i ens agrada cantar. Quan hem quedat per assajar i donar forma a les cançons hem anat a buscar el que demanava cadascuna en concret. D’aquesta manera ha estat molt natural que sortissin veus a tot arreu.
J.S: Amb Riders of the Canyon vam decidir posar sempre les cançons per davant. Crec que la germanor que desprèn el disc és una qüestió intrínseca que ha quedat plasmada al repertori i és fruit del respecte i l’admiració que ens tenim els uns pels altres. Tant als directes com a l’estudi es palpa aquesta estimació i també l’aprenentatge que rebem del bagatge de cadascú.

Per acabar, un per un, com albireu els propers passos de les vostres respectives carreres artístiques?
Víctor Partido: A mi m’agradaria que el projecte tingués continuïtat durant aquest any i el que ve perquè penso que funciona molt bé, fins i tot en espais que no són típicament del gènere. El format és agraït per a tota mena de públic i per a nosaltres és un exercici molt sa. Personalment amb aquest objectiu ja em dono per satisfet, aquí em planto i que surti el que surti.
Roger Usart: En el meu cas, Riders of the Canyon ha estat com un flotador, perquè vaig treure l’últim disc el 2020 en plena pandèmia i me’l vaig menjar amb patates. El resultat va tenir un fort impacte i em va generar frustració. Estava en un moment en què no em venia de gust invertir més energia en la música. De tota manera, tinc molt clar que acabaré fent altres coses. Segur que en algun moment gravaré un altre disc, perquè sempre ha passat un període de tres o quatre anys entre els meus discos i sempre m’ha acabat venint de gust tornar-hi.
M.M: Tinc molta curiositat per veure cap on ens porta aquest projecte, perquè és molt especial. Estic molt content amb la feina que hem fet, no pensava que podria fer un disc d’aquest estil amb tanta qualitat i germanor, i de manera tan fàcil. Si tot va bé seguirem més endavant amb una altra cosa, però de moment a veure què passa.
J.S: Jo segueixo presentant el meu últim disc, Hardcore from the Heart (Great Canyon Records, 2021), i si tot va bé l’any vinent en trauré un altre, perquè entre una cosa i altra ja farà gairebé dos anys que el vaig gravar. Però també estic molt a l’expectativa de com es desenvoluparà tot plegat amb els Riders, perquè ens estan arribant inputs molt positius des d’Europa i sobretot des d’Anglaterra. I això sempre és una motivació, sobretot per part meva perquè m’he ‘patejat’ molt sola mig continent durant molt de temps. La veritat és que poder compartir una gira europea amb la banda seria genial.