La cantant barcelonina Lídia Pujol viu des de fa anys en una ermita del segle XII a la Segarra, i arriba a la cita acompanyada per tres magnífics gossos. N’hi ha un de quart, però està malalt. Quan comença a parlar és com una cascada interminable, una allau d’afirmacions aparentment inconnexes. Però en el fons retraten una personalitat inconfusible que celebra 20 anys de carrera en solitari amb el disc Babel: Dels fems i les flors (Satélite K, 2024), que veurà la llum el pròxim divendres 21 de juny. Avui, però, Pujol ens en regala un darrer senzill: "Farem la revolució i la tornarem a fer".


Nascuda a Barcelona el 1968, Lídia Pujol ja fa molts anys que canta. Va començar als 17 presentant-se a un concurs interpretant una cançó de la cantautora nord-americana Janis Ian. Però el destí li tenia deparat un camí inimaginable que va començar el 1992 amb un repertori de cançons jueves dels camps de concentració nazis. Després va arribar una temporada amb Els Trobadors, amb qui va cantar peces medievals, i tot seguit va formar un duet amb Sílvia Comes que va tenir un notable èxit amb dos discos, un d’homònim (Picap, 1997) i Al entierro de una hoja seca van dos caracoles (Picap, 2000).

Un cop dissolt el duet va enregistrar el seu primer disc en solitari, Iaie (Resistencia, 2003), on va començar a definir un estil eclèctic, que pouava en fonts molt diverses, marcat per un discurs feminista que progressivament s’ha anat vestint d’espiritualitat. El van seguir Els amants de Lilith (Temps Record, 2007), amb un repertori centrat en el patrimoni tradicional català; el senzill “Begging the Waves” (autoeditat, 2009), una mena d’autohomenatge als primers anys com a intèrpret; Maria, Matrem (Paso de Barca, 2014), editat amb el llibre d’Angela Volpini La cualidad humana; Iter Luminis (Satélite K, 2017), un ambiciós doble CD on reflectia el repertori interpretat en una gira realitzada per desenes d’esglésies i monestirs; Pannikar, poeta i fangador (Fragmenta Editorial, 2019), un altre llibre-disc en homenatge al famós pensador, i Conversando con Cecilia (Satélite K, 2021), on reivindicava l’obra de la cantautora castellana.



Com va marcar la teva trajectòria aquell primer repertori de cançons jueves?
Les cançons del ghetto em van posar en relació amb la tradició, una música que parla de petites coses, de la vulnerabilitat, del treball i del dolor de la pèrdua, que és un denominador comú de la humanitat. Em van connectar amb la meva cultura perquè parlen del que ens afecta a tots. I he posat la meva veu al servei de la realitat que és l’amor, i de la possibilitat de mirar-nos amb confiança. Hi ha un sistema social amb unes eines que privilegien uns interessos en detriment d’uns altres, i aquest poder diu que jo soc en tant que tinc. A més, hi ha un intermediari absolut, la pantalla, que ens ha generat una dependència absoluta i una desconnexió de les nostres pròpies capacitats.

A banda d’Els Trobadors, el següent pas va ser el duet amb Sílvia Comes. Es pot dir que ella era la matèria i tu l’esperit?
En aquella època, més inconscient i de recerca, veia que ella tenia una veu quasi física, material, que la podies tocar, i jo la tenia més espiritual, com d’aire. I, a més, m’adonava que aquella diferència transcendia a través del nostre cant. Quan cantàvem, passava alguna cosa que ens superava. Era un misteri per a mi, perquè érem pols oposats que ens atrèiem. I d’aquesta manera, anys després, el 2019, vaig arribar a l’espectacle dedicat a Raimon Pannikar, que parlava de la matèria i l’esperit.



 

EL CANT ESPIRITUAL

La teva trajectòria en solitari al llarg de 20 anys és una aposta molt sòlida en els plantejaments i alhora molt eclèctica en les manifestacions. Però quins són els trets genèrics?
M’interessa el que és essencial en tots els éssers humans, la manera com expressen la seva angoixa o la seva felicitat, el seus costums, les seves cultures i les seves formes d’expressió. Ara mateix estic molt identificada amb el “Cant espiritual” del poeta Joan Maragall, que comença així: ‘Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, què més ens podeu donar en altra vida?’. Es tracta de donar màxim valor al significat de l’ésser humà. O com diu Mn. Jacint Verdaguer al poema “Poeta i fangador soc”, on descriu que és al mateix temps l’arrel i la copa d’un arbre, l’arrel està enfonsada a la terra i la copa està exposada al cel, de manera que el tronc uneix l’arrel i la copa.

Un component molt important de la teva obra és la teatralització de les cançons. Al cap i la fi, sempre t’has considerat més una intèrpret que no pas una cantant.
Dono molt de valor a la llibertat personal, perquè és el que aporta sentit a la meva vida, a la meva carn, i puc expressar-me a través de diversos personatges amb veus, registres i estils molt diferents. Per tant, el teatre és el lloc adequat per poder interpretar tot aquest bagatge. En el meu cas, la música sempre ha estat com la banda sonora d’una pel·lícula o d’una lletra, perquè la lletra mana i tothom s’ha de posar al seu servei, ja sigui la bateria, el piano, la guitarra o la veu. Tot al servei de la paraula, perquè la paraula és l’eina per excel·lència del teatre. I després penso que hi ha un altre component que potser al començament no era important, però que ha anat creixent en la meva personalitat, i és l’espiritualitat.


Però en el teu cas és una espiritualitat no entesa com a religiositat, o vinculada a algun tipus de creença?
L’espiritualitat és essencial en tots i cadascun de nosaltres. És la recerca del sentit de la vida. Amb cada cultura, a cada territori i a cada època hi ha hagut una expressió d’aquesta espiritualitat que ha fet un ús i un abús de l’anhel infinit de l’ésser humà, que és estimar i ser estimat, ser acceptat tal com és, no pel que té, sinó pel que és. A mi m’ha tocat viure una educació religiosa traumàtica, amb uns intermediaris concrets, i per això he volgut anar a les fonts del Cristianisme, a partir de l’Evangeli i les paraules de Jesús, però també he fet una recerca espiritual de personatges com Martin Luther King o John Lennon, i de referents d’altres creences, com ara Buda o Mahoma. Tots ells són sempre una font de riquesa d’on aprenc de manera directa, sense que ningú en faci negoci.

Una altra reivindicació que has anat repetint és el feminisme, tot i que es diria que és fruit d’un activisme matisat, perquè quan vas fer 'Els amants de Lilith' eres militant i, més endavant, coincidint amb l’espectacle 'La cerimònia de la llum'–enregistrat al disc 'Iter Luminis'–, parlaves d’un feminisme de l’amor.
L.P: El feminisme de Lilith –segons la llegenda, la primera dona de la humanitat– és primari, rabiós i combatiu. Es genera una crisi en la relació entre Adam i Lilith, perquè ell la vol sotmetre amb la postura del missioner, i ella, en lloc d’obrir un procés de diàleg i travessar la crisi fins a arribar a un acord, s’enfada i se’n va. I en aquesta absència es crea el mite d’Eva, la dona feta a partir d’una costella d’Adam, que esdevé la figura del patriarcat per excel·lència, perquè el primer abús de poder és de gènere. Per tant, la meva filosofia feminista es basa en la defensa de la igualtat de drets i oportunitats; una definició molt clara i senzilla. Estar enfadada seria una reacció. Al principi em sentia sotmesa a les meves pròpies passions, però ara en soc conscient i ja no poso la meva expressió al servei de la ràbia.



Quan escoltes Lídia Pujol no penses en una cantautora de tipus polític, però pel que expliques tot és política en les teves cançons. Quin és el teu compromís polític?
El meu compromís polític és amb la qualitat humana. El filòsof i teòleg Raimon Pannikar (1918-2010), que va ser protagonista de l’espectacle, llibre i disc Poeta i fangador, defensava que l’ésser humà està fet de fe; és creient. Creu en una cosa o altra, i en allò que creu orienta les seves accions. Tal com he explicat abans, vivim en una societat que diu que som el que tenim, i jo pretenc que la quantitat estigui al servei de la qualitat, perquè aquesta és la veritable realitat humana. Les coses que puc veure són importants, però tal com diria El Petit Príncep, són més importants les que no puc veure.

Entre una cosa i l’altra encara no hem parlat de música. Més enllà del missatge que vols transmetre amb les teves cançons, quin valor dones a la teva expressió artística?
Insisteixo que la música de les cançons ha d’estar sempre al servei de la lletra. Els artistes que no vetllen pel missatge que transmeten són uns veritables ximples. L’escriptor i filòsof mallorquí Ramon Llull va llançar la idea que els joglars havien de vetllar per la qualitat dels seus missatges, per intentar convidar l’ésser humà al millor de si mateix. Del meu entorn, per exemple, si trobo algú que m’atén amb un somriure, m’inspira i treu el millor de mi, la música esdevindrà la millor eina per acostar-nos al que veritablement som. Per contra, aquella persona que no escolta els missatges de les cançons deixa que la seva oïda sigui com una tassa de vàter on tothom aboca el que li dona la gana.


El teu nou projecte, Babel, apadrinat amb el Premi Espai Ter de creació musical, servirà per celebrar les teves dues dècades de carrera. Quina línia seguirà?
El nou disc està plantejat a partir de dualitats. Per exemple, hi ha una cançó sobre la mare i una altra titulada “Mata el pare esparver”, inspirada en un poema de Maria-Mercè Marçal (“Pare Esparver”), que és un parenostre crític. D’altra banda, m’interessa parlar de l’abús que som capaços de cometre uns contra els altres a través del tema “Rossinyol”, en què hi ha una filla que se sent traïda per la mare, o a través d’una cançó ídix com és “L’arbret vora el camí”, que parla d’una mare que projecta en el seu fill una continuïtat, una sobreprotecció, i l’omple tant de coses que no li deixa prendre el seu propi camí.


Sempre has tingut la virtut de saber rodejar-te d’un bon equip de músics, escenògrafs, actors... Amb quin criteri has format el nou grup de treball?
El punt de partença és l’admiració que sento per altres artistes. No puc ser el gran pianista Dani Espasa, però miro d’acostar-m’hi, per valorar-lo i oferir-li una proposta artística perquè pugui ser qui és i expressar-se amb tot el seu talent. Amb el meu equip de treball busco i plantejo una situació crítica que serveixi per iniciar un procés creatiu que tensi i que comporti el reciclatge d’uns fems dels quals sortiran unes flors, com indica el subtítol Dels fems i les flors. Quan convido els músics amb qui treballo els detallo com els veig des del punt de vista artístic. I vaig explicant tots aquests rotllos que fan tan difícil de fer-me una entrevista, perquè no paro de xerrar. Em sento finita en relació amb l’infinit, de manera que les meves paraules són sempre insuficients. I per això em considero finitament infinita.