A finals de novembre, Lídia Pujol deia a les seves xarxes socials: “Fa 25 anys, la paraula 'suïcidi' va ser censurada de la portada del meu primer disc amb la Sílvia Comes. Per això vam decidir no posar cap títol”. Aquell primer disc, segons ella mateixa explica, havia de dur per nom 'El conte dels dos suïcides', fent referència a la primera cançó del disc. Enguany, l'artista barcelonina l'ha recuperat per a un nou disc que publicarà el 2024, gràcies al Premi Espai Ter, i que commemora 20 anys de carrera artística. Avui estrenem en primícia un vídeo en directe en què la cantant recupera aquest i reactualitza aquest tema al costat d'una banda de categoria.


El 1997, i després de 3 anys voltant i actuant juntes, Lídia Pujol i Sílvia Comes van entrar a l'estudi a gravar el primer disc conjunt. “Ens van venir a buscar les multinacionals”, recorda Pujol, però el fet que cantessin tant en català com en castellà era un problema: “ens van dir que o bé fèiem un disc estatal, o bé un de regional. Però jo soc bilingüe, és una realitat: el meu pare és Angelín López García, i la meva mare, Roser Pujol Surroca. I els poemes que són originals en castellà, no els traduiré al català, però els que són en anglès, sí. També ens van dir que la poesia no venia...”. Per això van decidir prescindir de multinacionals i anar amb una altra discogràfica: Picap. Però es van trobar amb més traves. L'espectacle que feia anys que giraven duia el nom de 'Saps el conte dels dos suïcides?', fent referència a la cançó que hi cantaven “El conte dels dos suïcides”, i van voler posar-li el mateix títol al disc. “Però se'ns va dir explícitament 'el suïcidi no ven'. Havíem de treure el títol o el disc no sortiria”, així que van decidir deixar-lo sense nom.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Lídia Pujol (@lidiapujoliter)

Ara, Lídia Pujol torna a publicar i reivindicar aquest tema, amb tot un nou sentit. La cançó explica la història d'una parella homosexual que vol suïcidar-se perquè un dels dos té sida. A últim moment, el malalt de sida, per això, es fa enrere. El suïcidi i l'estigma i la por cap al VIH vertebren el relat, però Pujol en busca l'essència: segons explica ella, en realitat del que parla és “d'un amor malentès, d'un amor que entén que estimar-te és anar-me'n amb tu a l'altre barri, i en realitat estimar-te és fer el camí al costat d'algú a qui li ha d'arribar el seu moment i sostenir aquest procés.” “Per a mi l'amor -segueix l'artista- és acompanyar algú fins al darrer moment, en què ha d'experimentar el més important de la seva vida: la mort.”

En aquest sentit, Pujol lamenta que durant la pandèmia, se'ns va privar d'aquesta oportunitat: “La llei va decidir que era més important sobreviure a tot preu que donar-li sentit a la vida tenint una mà d'amor que t'acompanyés fins a l'últim moment. Això no se li va preguntar a la gent gran”, i esgrimeix que “en nom de l'amor se'ns ha dit que deixem morir la gent sola. Se'ns ha fet creure que jo era molt guai perquè m'havia quedat a casa, mentre el meu pare moria sol... És un tema del qual no se'n parla, però jo penso morir parlant d'això.” Per això, conclou la cantant, en realitat “El conte dels dos suïcides" parla de “dos drets essencials: el dret a la vida i el dret a decidir”.
 

LA SALUT MENTAL, SOBRE LA TAULA

Avui dia, admet Pujol, segurament no els dirien a ella i a Comes que no podien emprar la paraula “suïcidi” en el títol. És un terme que s'està desestigmatitzant, de la mateixa manera que es fa amb els problemes de salut mental, però segons opina ella, potser no és tan bona notícia: “si es posa tant sobre la taula és perquè ja no es pot ocultar de cap manera”. Però, argumenta l'artista, no n'hi ha prou amb parlar-ne. “Si se'n parla i actuem al respecte està molt bé, però si es normalitza, no. El gran problema de la humanitat és que normalitzem l'abús, normalitzem l'horror i hem normalitzat deixar morir la gent sola en nom de la supervivència sense qüestionar tot això”.

Pujol deixa clar com tot el problema de la salut mental, no ha aparegut del no-res: en realitat ha anat a més: “A la meva època, hi havia bulímia i anorèxia. Ara mateix és estrany que una nana no tingui bulímia i anorèxia. A la meva època, hi havia molt de suïcidi, però ara és una gran pandèmia. És el mateix, però augmentat de manera exponencial. Estem en una societat que et diu que no hi ha cap problema, que tot va bé, i pots fer-ho tot; però no, som vulnerables, tenim pors i angoixes. Però de tot això se'n parla sense anar veritablement a l'arrel dels problemes.”
 
“La gran pandèmia dels adolescents és el suïcidi”, insisteix Pujol, “però és que com a espècie, ens estem suïcidant. Estem generant la sisena extinció de vida a la Terra amb un sistema que no propicia l'humà. Som, essencialment, infinita necessitat d'estimar i de ser estimats, i de ser valorats tal com som: peces úniques. Però el sistema ho predetermina i encasella tot, i per això es generen tantes malalties mentals. La pandèmia que hi ha de malalties mentals és perquè tenim un sistema que no és prou humà.”

Per a ella, la pandèmia de covid-19 ho ha agreujat: “ens va treure l'horitzó; el sistema ens ha tret l'esperança, ens ha tret el somni. Jo he estat malalta després de la pandèmia. A mi aquesta normalització de la pantalla, tancar-se a casa amb el mòbil i no arriscar-se a viure... A mi això em va emmalaltir. No em pagava la pena la normalització d'un sistema que ja no creu en els miracles, en la trobada amb l'altre, en la comunicació autèntica. Però que estiguem malalts psicològicament és bon senyal, perquè és realment coherent amb el que passa en el món.”
 

'BABEL' DES D'ESPAI TER

“El conte dels dos suïcides” s'inclourà dins del nou disc Babel, que ha estat possible gràcies al premi que li ha concedit Espai Ter per la seva trajectòria. “Gravar un disc com aquest, amb els millors músics que m'han acompanyat al llarg de tota la vida, és un somni fet realitat. Aquestes alçades, tal com estan les coses, fer una cosa així és una aposta forta”, agraeix Pujol.

A l'escenari, i en el disc, l'acompanyen Dani Espasa i Pau Figueres, “els músics amb qui he vestit tota la meva trajectòria”, Xavi Lozano, Miguel Ángel Cordero, Carlos Monfort, i Dídak Fernández. “Ho hem enregistrat en directe al teatre, amb David Cassamitjana. El millor que pots fer quan tens músics d'aquesta talla és posar-los a tocar junts i que gaudeixin els uns dels altres; no per separat. Perquè no és el mateix l'onanisme que fer l'amor. Aleshores, jo me'n vaig a l'estudi de Sound of Wood amb l'Aniol Bestit i me'ls poso, i gravo el missatge de cadascuna de les cançons”, explica el procés Pujol, que vol destacar, a més, que “la meva feina no és cantar; és comunicar missatges, valors... L'única gràcia i l'únic talent que tinc és triar al servei de què poso la meva veu, per comunicar-me amb els altres i convidar-nos a tots a lo millor de nosaltres, perquè el pitjor ja va sol... Estem en un moment en què no hi ha res més important que el compromís dels artistes -i del públic- amb el missatge.”

El disc agafarà tot un seguit de missatges, doncs, que Pujol ha anat transmetent al llarg de 20 anys de trajectòria: “tots els meus discs, tota la meva trajectòria de 20 anys, és una crisi que he travessat a través d'un espectacle o d'un disc.” De tot això en sorgirà un àlbum amb dues parts diferenciades: Els fems, i Les flors, perquè, com diu Lídia Pujol, no podem resoldre els problemes sense passar per la matèria primera i veritable de la qual en sorgeixen les solucions: les flors”. De moment, Pujol ha avançat que hi inclourà un tema d'Els amants de Lilith (Temps Record, 2008) i una musicació de Ramon Llull.