“Són 22 anys d’amistat” deia Cullum des de l’escenari del Festival Alma al Poble Espanyol anit. Probablement, només en siguin 19 i probablement adorem que ens diguin que ens estimen, però el que està clar és que ahir Jamie Cullum s’ho va passar molt bé. El músic de Romford (Anglaterra) va tornar a Catalunya després del seu pas pel Festival de Portaferrada l’any 2022. No duia cap disc nou sota el braç; el darrer treball publicat amb temes propis és Taller (Island, 2019), que va estrenar a Cap Roig. Des d'aleshores, només un disc de versions i un recopilatori. Fa només 24 hores estrenava al Festival de Montreux (Suïssa) la cançó “Reasons to Reach”, que esperem sigui el presagi d'un nou treball.

Però el repertori de Cullum és prou ampli —com també el seu públic— per omplir dues hores de concert (fidelitat a la puntualitat britànica en començar) de bona música i bons músics. L'artista anglès és un mestre al piano (sí, segueix pujant-hi a sobre) i la veu se li ha fet cada cop més interessant, profunda i matisada, des del seu debut als 16 anys. Cal agrair-li també que s’envolti d’instrumentistes de nivell als quals cedeix espai per a solos improvisats (llargs, no de compromís) amb els quals contenim la respiració mentre el veiem a ell, a l’ombra, gaudint-ne com el que més. Saxo, trompeta, bateria, baix, contrabaix, percussions i dos vocalistes de categoria donen cos i espectacle a un concert durant el qual va interpretar una quinzena de temes, tant propis com algunes versions d'estàndards de jazz.

Diem jazz, però en el cas de Cullum és difícil resumir el seu estil. Hi viu profundament arrelat en les improvisacions al piano i en les dels seus músics; però en el lèxic de Cullum hi ha pop, hi ha rock, hi ha ritmes llatins i africans quan cal. Qui regna és el ritme. “Aquest home ens fa anar per on vol”, diu la meva amiga i té raó. Si demana que saltem, saltem. Si la cançó demana silenci, no cal ni que ho demani. Comunió total amb un públic entregadíssim i de mitjana edat, amb honroses excepcions. El concert és a la Plaça Major del Poble Espanyol, però el so podria ser el de qualsevol bon auditori del món. Cullum respecta la música i els músics, ja ho hem dit.

Dos quarts de deu i s’asseu al piano, acompanyat només de bateria i contrabaix per interpretar “I Get a Kick Out of You”, l’estàndard estrenat per Cole Porter el 1934. Declaració d’intencions de gran qualitat. No és només una estrella del pop que actua de festival en festival, el seu nivell d’exigència no decau, al contrari. I bum! Amb el segon tema, tota la banda a l’escenari i tota la carn a la graella. Vibrant des del minut u, la banda interpreta “Get Your Way”, una partitura pròpia que va estrenar el mateix any en què aterrava a Barcelona i en què els vocalistes llueixen en cos i ànima amb Cullum. Suposo que cal un determinat nivell d’energia i compromís per seguir-lo, i d’aquí ja no baixaran en tota la nit.
 
Més clàssics: ara és el torn de “What’d I Say”, de Ray Charles. Ara ja no són només els músics i el públic, també balla el personal de les barres, i Cullum se n’adona i els saluda. Cos i ànima.  “Work of Art” és un dels temes de Taller que interpreta –a més de “Mankind” i la mateixa “Taller”– i segueix ben amunt amb l'himne “These Are The Days”, on mostra el seu ampli registre vocal en aquest tema de l’àlbum supervendes Twentysomething (UCJ, 2003), al qual pertanyen també “Next Year, Baby” i la cançó que dona nom al disc. Cullum corre amunt i avall sense caure ni fer llàstima. És un artistàs i només té 44 anys.

Però ningú no és perfecte, i amb “Everything You Didn’t Do” el to de veu decideix agafar vida pròpia, i només les taules i l’honestedat de Cullum el salven, després de reconèixer que això li passa per interpretar una cançó que feia quatre anys que no cantava. Qui no arrisca no pisca. Segueixen “Can’t Feel My Face” –de The Song Society Playlist (Island, 2018)– i “When I Get Famous” –de Momentum (Island, 2013)–; i ja no trobo a faltar les cadires de la plaça. La percussió de “Sinnerman” és alhora versió i homenatge a la gran Nina Simone, des d’on aprofundim en el vessant rocker amb “You and Me are Gone” –de The Pursuit (Decca, 2009)–. No podem demanar més. O sí.

Capítol a banda mereixen els tres bisos de la nit. L’esperadíssim “Mixtape” –del mateix Pursuit– amb el qual arribem al deliri amb cos i ànima; i dues balades precioses per fer-nos tornar a poc a poc a la realitat “All at Sea” i la meravellosa i encertadíssima veritat “What a Difference a Day Makes”, popularitzada per Dinah Washington, però escrita per la cantant mexicana María Grever el 1934 amb el nom de "Cuando vuelva a tu lado".

Casualment, vaig veure Cullum el 2014 en aquest mateix escenari. Deu estius després l’he vist més i millor. Entregat en cos i ànima. Com jo.