Avui, Jaume Clotet es vesteix de Jaujeje —el seu alter ego musical— per presentar l'espectacle Alusinasons. Es tracta d'un xou interdisciplinari que estrena avui al festival Grec de Barcelona —i que es podrà veure fins a la setmana vinent a l'Antic Teatre—, i on Clotet endinsa l'audiència en un món oníric al voltant de la nit, la festa, l'alcohol i les drogues, des d'un punt intermedi entre l'oda i la paròdia. L'espectacle està teixit amb una banda sonora que ja es pot escoltar en el disc homònim, Alusinasons (Austrohúngaro, 2024). De tot plegat, en parlem amb l'artista.



El disc surt de l’espectacle ‘Alusinasons’?
De fet, ha sigut al revés, l'espectacle surt del disc!  Fa tres anys vaig comentar-li al Max Feriche (Fotos de la Novia) de treballar junts per gravar temes de Jaujeje sobre bases que havia produït jo, perquè he produït música electrònica de forma amateur des dels 16 anys més o menys… Amb el Max, la idea inicial era gravar moltíssims temes de forma ràndom i crear una mixtape infinita, però a mesura que gravàvem em vaig adonar que sempre necessitava beure birra per perdre la vergonya i poder cantar, i que les temàtiques que sortien estaven també relacionades amb l'alcohol, la festa i l'imaginari de la nit. A sobre, la postpandemia em va afectar bastant en l'àmbit social, d'amistats i de plans. Per això, em vaig adonar que podia acotar una temàtica que era molt interessant d'abordar i em servia per qüestionar i prendre consciència del consum d'alcohol, tant individual com col·lectiu. 
 
I com neix l’espectacle, aleshores?
Immediatament, em van donar una residència a la Nau Estruch de Sabadell i jo tenia moltes ganes de crear un espectacle elaborat que no durés només un dia (com totes les performances que havia fet). Així que les cançons van començar a servir de partitures per pensar com activar-les en viu. I des d'aquell moment, el disc i el xou han anat creixent sempre de la mà.
 

I per què vas triar la festa ‘ravera’ com a matèria primera de l’espectacle?
El parkineo i la festa en general —no tant la rave en sí— era un tòpic que em va venir immediatament al cap un cop tenia acotada la temàtica de l'alcohol. Vaig construir la part del darrere d'un cotxe amb cartró, que alhora servia de taula per ficar l'ordinador i llançar els temes. Em va semblar graciós i ja ha servit com a plataforma-temàtica per bolcar moltes de les idees visuals, sonores, plàstiques, de vídeo (fet per Albert Sánchez) i, inclús, de vestuari (fet per l'Alicia Garrido, que és codirectora amb mi del Cabaret Internet). L'espectacle està coproduït per l'Antic Teatre i l'àlbum publicat per Austrohúngaro.
 
Tot plegat ho explores des de l’alter ego de Jaujeje. Com neix?
Jaujeje neix a partir de les bromes que he anat penjant a Instagram fins ara. La motivació inicial era que, ja que tothom penjava la seva vida a les xarxes socials, jo també ho faria, però irònicament i cantant —tot i que no sé cantar— el que em passava al dia a dia damunt de bases mainstream conegudes. 
 


I quin és el camí que recorre Jaujeje en aquest viatge d’’Alusinasons’?
Per a mi, no hi ha un recorregut narratiu explícit. Tant l'àlbum com l'espectacle estan més alineats en la idea d'associacions lliures, collages que remeten seqüències delirants. Per això la idea de fer un concert m'ajudava a sortir del llenguatge d'una història lineal. Com també, el fet de beure en escena (ja que així es manté la incertesa i el factor performance).


Tota la temàtica la fas des d’una perspectiva, en part, d’oda a la festa, però també fa la sensació que hi ha una bona dosi de paròdia.
És homenatge i crítica a parts iguals, sense cap voluntat de fer sermons. L'oda està en la música i l'ambient del parkineo —que sempre he admirat des de la timidesa—, i en el fet de beure alcohol per passar-ho bé i per estar en comunió amb qui estàs a gust. La paròdia la veig més com una autoparòdia. Ric de mi mateix, dels meus pensaments (que són les cançons), de caricaturitzar tendències tòxiques internes i fer broma de situacions comunes des de l'absurd. I òbviament, l'alcohol és un temàs, i té molt joc, ja que presenta parts positives i negatives per igual.
 
A “No puc entrar pro vull sortir” hi ha certa crítica als anglicismes i l’ús que es fa pertot de l’anglès?
La lletra va sorgir per l’oxímoron de la tornada. En pensar per quin motiu podrien no deixar-me entrar en una disco, em va fer gràcia la idea del porter anglès. En això, sí que hi ha un rerefons de crítica perquè sembla que, dintre de les disciplines artístiques, has de fer les coses en anglès per triomfar i arribar a ser mainstream. Almenys això és un pes que he tingut jo des que vaig sortir de Belles Arts, però, paradoxalment, he fet sempre molt un treball de bromes lingüístiques i en català.
 

Hi ha diversos sàmplers al llarg del treball, entre d’altres, del “Pau” d’Els Pets, o del “Saoko” de Rosalia... Per què aquests i quin paper hi juguen?
M'encanta samplejar a l'hora de produir. Ho trobo superestimulant per crear. D’Els Pets vaig incloure el vers “Pau no espera...” perquè la cançó es diu “Nse q esperes”. No escolto Els Pets, però aquest era el seu tema que més m’agradava de petit.  El “Saoko” de Rosalia és per una broma tonta: Just quan surt a escena, trec un sacacorchos amb el cap de Rosalia... Un saoko-corchos. 
 
El disc acaba com comença, amb la melodia d’“Alusionasons” transformada en un “Asortitelsol”. Volies conferir-hi certa idea de cicle?
Amb Alusinasons entrem en un món d'alcohol rar, íntim i oníric. I sortim d'aquest món just quan surt el sol. Tot i que, en ser la mateixa base que en l’entrada, es genera una espècie de bucle repetitiu... Festa permanent?