Roger Mas i la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona Vol. 2 (Satélite K, 2024) és l’esperat segon lliurament discogràfic d’una aventura sonora que ha propulsat ben lluny els seus protagonistes. Una cobla pencaire i espardenyes solsonines: no cal res més per passejar-se cofoi pel món i llustrar amb caràcter propi cançons de cordes diverses. Una aliança natural de llarg abast que ha dansat el mateix Roger Mas amb els contrapunts de Xavier Guitó (arranjaments i direcció) i Pep Moliner (fiscorn i tuba).



Per què ha tingut continuïtat la col·laboració entre Roger Mas i la Cobla Sant Jordi?
ROGER MAS: La primera trobada amb la Cobla Sant Jordi ara fa més d’una dècada va culminar tot un procés. Al disc Mística domèstica (K. Industria Cultural, 2005) ja hi apareixia Jordi Molina tocant la tenora als temes “Si tu m’ho dius...” i “Oda a Francesc Pujols”. Tenia pendent treballar amb la sonoritat de doble canya i de la cobla, que em connecta amb el meu avi, Joan Solé, que ja tocava el saxo tenor, el clarinet i la tenora amb la cobla-orquestra solsonina Diamant Club. No li vaig veure tocar la tenora, perquè se la va haver de vendre. Posteriorment, a Les cançons tel·lúriques (K. Industria Cultural, 2008), a més de la tenora de Molina, vam incorporar-hi Pep Moliner amb el fiscorn i la tuba, i vam anar ampliant la introducció de la sonoritat de la cobla a les meves cançons i el meu món. I, en aquell punt, ja ens va quedar claríssim que havíem de treballar-hi a fons, amb arranjaments i direcció musical de Xavier Guitó, amb qui treballo pràcticament de manera ininterrompuda des del directe del dp (K. Industria Cultural, 2003).

El vostre segon disc conjunt arriba dotze anys després del primer, però ja estava previst des d’un bon començament, oi?
R.M: Sí, tots els que treballem en aquest projecte ho teníem molt clar des del principi i pensàvem que calia aquesta continuïtat. Tot i que el primer disc va sortir fa molt de temps, la gira no la vam tancar fins al 31 de juliol passat. És a dir, és un disc que ha tingut una gira llarga, igual que Les cançons tel·lúriques. A més, tan bon punt vam veure el disseny de la portada de Perejaume, que va saber plasmar la idea de treballar la tradició i fer-la servir com una molla per llançar-se a l’infinit, ja teníem clar que hi hauria un segon disc amb la mateixa imatge però en negatiu.



El projecte amb la cobla té un sabor entre clàssic i atemporal.
R.M: El projecte parteix de la idea de crear des de l’arrel, amb un so que coneixem perfectament, que podem aportar al món i que està en relació amb el que hem mamat des de petits, però que pot sorprendre qui no hi estigui familiaritzat. La gràcia és que estem creant i jugant des de les arrels però amb una voluntat absolutament universal. De fet, penso que el més encertat, el més divertit i el més celebrat dels concerts és quan juguem amb el cançoner de llengües veïnes, com l’italià o el francès. La fusió entre un cantautor i la cobla agafa una major dimensió i, en aquest cas, hem buscat encara més la dimensió d’una big band... tot i que no ho hauria de dir, queda lleig, oi?
PEP MOLINER: Hauríem de deixar de comparar la cobla amb una big band. Seria molt millor trobar una altra manera d’explicar el que fem fugint d’aquesta etiqueta anglosaxona.
XAVIER GUITÓ: Exacte! La cobla és la nostra formació instrumental més simfònica i té un gran potencial. Sempre cito el moment en què el compositor rus Ígor Stravinski va venir a Barcelona i va dir que la cobla era la formació instrumental més brillant que havia sentit a la seva vida. Doncs aquesta formació és la nostra.
R.M: D’acord, direm que una big band és com una cobla, però nord-americana... En aquesta producció, el responsable del so del disc, Tomàs Robisco, va dir una cosa que em va cridar l’atenció, i és que Xavier Guitó havia escrit uns arranjaments que feien anar les dobles canyes com si fossin cordes.
X.G: Això només es pot fer amb agrupacions de músics que tinguin molt de nivell i ganes d’implicar-se, sobretot en un projecte tan eclèctic com aquest. La Cobla Sant Jordi sempre ha entès aquests conceptes i els ha seguit, perquè una cobla és una bèstia difícil i no és gens senzilla d’instrumentar.
P.M: Si alguna cosa té la Sant Jordi és que quan fem un projecte tots som allà, posant la carn a la graella.
R.M: A més, aquest projecte –i també és bona part de la seva gràcia–no està fet ni des de la reivindicació de la cobla ni tampoc des del desconeixement. Vull dir que no està fet des de la queixa ni des d’una curiositat des de fora, sinó des de dins i d’una manera molt natural, amb gent que coneix perfectament la sonoritat de la cobla i la música per a aquesta formació, que se l’estima i sap que té unes possibilitats que no s’acaben mai.

L’àlbum s’obre amb “Quan tothom viurà d’amor”, una cançó emblemàtica del quebequès Raymond Lévesque, que aquí es coneix per la versió catalana que en va fer Marina Rossell.
R.M: La vaig cantar quan vaig anar a Mont-real el 2019, i és curiós perquè no estava previst incloure-la al disc. Però un activista de la cultura catalana al Quebec, Èric Viladrich, em va trucar i em va dir que sabia que estava preparant el disc amb la cobla, i que posar-hi aquesta peça podia ser molt bonic. Així que vaig trucar al Guitó i li vaig dir que em feia falta un arranjament per a l’endemà.
 

La segona versió és “La canzone dell’amore perduto”, de Fabrizio de André. Segurament és el tall més imponent de tot el disc.
R.M: Queda lleig que ho digui... però no he sentit cap versió d’aquesta cançó millor que la nostra. La part de la trompeta que li dona caràcter i en bona part la fa especial és de Georg Philipp Telemann, tot i que De André no ho va posar mai als crèdits. Nosaltres, sí. L’arranjament està molt bé, perquè juga amb tres instruments diferents.
X.G: És una peça curiosa. No hi ha cap llibre que digui com ha de ser l’estructura d’una cançó perfecta, però aquest és un exemple magnífic de cançó pop, amb parts on no hi ha gens de cobla, i altres en què va entrant més, i més, i més.

La lletra també és impressionant pel que diu i com ho diu.
R.M: La lletra és una història molt dramàtica. Diu que després d’un gran amor només queda una mica de tendresa i una carícia desganada. Ja no hi ha res més. I acaba dient que allò que brillava i que s’ha perdut ho acabaràs buscant i entregant al primer que et trobis pel carrer, perquè les persones estem enganxades a l’amor.

El tercer èxit internacional és un clàssic mexicà, “La llorona”.
R.M: Tinc una fascinació molt gran per aquesta peça i molts records associats des que era adolescent. Sempre m’ha cridat molt l’atenció la baixada de notes que dibuixa la melodia. Al món anglosaxó els sona molt oriental, però als mediterranis gens, està totalment integrada en el tipus de melodies que escoltem des de petits.
X.G: Era claríssim que amb la sonoritat de la doble canya la melodia funcionaria meravellosament. Aquí vam fugir d’un duet de trompetes per fer aquest dibuix, perquè “La llorona” ja té prou càrrega mexicana i no calia posar-nos a fer el mariatxi.
R.M: Ja hi ha una versió de Lila Downs a la pel·lícula Frida, amb uns mariatxis i una trompeta estupenda. Això ja estava fet i molt ben fet; amb la cobla anem per un altre camí. I amb peces com aquesta, o com “La bien pagá” del disc anterior, puc cantar en castellà.


I tornes a lligar ‘tres branques musicals’ dels Països Catalans.
R.M: La muixeranga d’Algemesí, que vam fer al primer disc, té un to molt seriós i transcendental. És dramàtica, en to menor i solemne, com el “Ball de l’àliga” de la Patum o “La balanguera”. Més enllà de fer un viatge per llengües veïnes i amigues, al segon volum volia tornar a remarcar que el meu marc mental, la meva nació, és la meva llengua. Així és com ho veig i així és com ho sento. I quan treballem amb la cobla és important que quedi clar. Això sí, aquesta vegada hem abordat tres branques sense tant de pes, per bé que són himnes més lleugers en la nostra llengua. Comencem amb una versió de “La meua xiqueta és l’ama”, una cançó de bressol tradicional valenciana que hem arranjat com si fos un malson, i de seguida saltem a Eivissa, amb la lluminosa “Flors de baladre” d’Isidor Marí, però que sona com si fos tradicional, perquè a les Illes és tot un himne. I acabem amb la xarlotada d’“Aiguardent, figues, coca i vi blanc”, una peça del dimarts de Carnaval a Solsona que la Diamant Club –on tocava el meu avi– feia a base de swing i foxtrot.

La cara A, la de les versions, es tanca amb "Aqueres montanhes" i "Si canta".
R.M: Sí, ja ho tenia pendent des del primer disc i em feia molta il·lusió cantar en occità. Hem agafat l’himne “Aqueres montanhes” i l’hem tractat amb un arranjament solemne. De fet, l’obstinat que va fent en Pinyu amb el timbal connecta amb l’aire de “La muixeranga”, tot i que és una mica més dolç. I es lliga amb “Si canta”, que és una variant catalana de la mateixa peça, provinent del Rosselló, i que he fet com una cançoneta infantil, en contrast amb la història original, que és realment fosca. I així s’acaba la primera cara, que és el viatge en italià, castellà, francès i serbi, les tres branques catalanes i Occitània. I llavors, a la cara B, revisitem el meu cançoner particular.



La cara B s’obre amb els versos de Jacint Verdaguer a “Lo comte Arnau”, on destaca la percussió de Josep ‘Pinyu’ Martí, que li dona un caràcter especial.
R.M: En Pinyu ha fet un treball espectacular i en aquesta peça, que hem recuperat del disc Irredempt (Satélite K, 2015), hi posa un to èpic. En general estic molt content perquè el disc ha anat tot com sol, he tingut la sensació que tothom s’hi ha implicat, tothom ha treballat amb moltes ganes i tothom ha estat brillant.
X.G: En aquest disc, més que en el primer, crec que ens hem regit pel ‘menys és més’, per mirar de buidar les cançons, arribar al que era essencial i ajustar el vestit al màxim. I en el cas del Pinyu a “Lo comte Arnau”, el que fa simulant un cavall al galop podria aguantar tota la cançó. Si fos sola a veu i caixa també funcionaria.

També versioneu una peça emblemàtica del primer Roger Mas, “I la pluja es va assecar”. Et sents distant d’aquella cançó i el moment en què la vas fer?
R.M: No, és una peça que toco pràcticament a cada recital, perquè la gent me la demana. La gravació original és del 2003 i ja té vint anys. Pensava que estaria bé tenir un arranjament diferent amb bateria i amb més orquestració i un piano, i crec que ha valgut la pena. 

Amb aquest segon disc heu plantejat un llarg recorregut com amb el primer volum?
R.M: Sí, almenys fins al 2036, que tocarà fer el tercer disc. Haurem de pensar què fem amb la portada d’aquest tercer volum, perquè les dues primeres ja les teníem clares des del principi. Però el que està clar és que el repertori no ens l’acabarem.