El proper 13 de setembre es publicarà Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona Vol. 2 (Satélite K, 2024), el segon lliurament discogràfic de l’aventura conjunta que el cantautor solsoní i la inquieta cobla van emprendre l’any 2011, i que no han abandonat des d’aleshores. La presentació del nou àlbum serà l’11 d’octubre al teatre Kursaal de Manresa, en el marc de la Fira Mediterrània (ja amb totes les entrades esgotades) i el 12 d'octubre a l'Auditori de Girona. Com avançament, a Enderrock estrenem “Tres branques”, una peça que de fet és un enfilall de tres cançons ben representatives de la música popular dels Països Catalans.
 

“Tres branques” reuneix tres tonades representatives de la música popular valenciana, balear i catalana. És com una excursió amb tres parades: la cançó de bressol “La meua xiqueta és l’ama”; “Flors de baladre” –escrita per Isidor Marí i inclosa en el segon disc d’Uc, En aquesta illa tan pobra (Edigsa, 1975)–, i, finalment, “Aiguardent, figues, coca i vi blanc”, una de les cançons representatives del Carnaval de Solsona. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi fan explícita així la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans i li declaren el seu amor. Ja ho van fer en el primer disc, editat per Satélite K el 2012. Però si en aquell treball ho feien amb una solemne versió de la Muixeranga d’Algemesí amb referències al Ball de l’Àliga de la Patum i “La balanguera”, aquest cop ho han decidit fer d’una manera més desimbolta.
 


“La Muixeranga tenia aquesta cosa seriosa i transcendental, que m’agrada molt –explica Roger Mas–. Però és molt seriosa: dramàtica, en to menor… Com el Ball de l’Àliga i la Balanguera. En aquest segon disc, per mi era important tornar a remarcar que la meva nació és la meva llengua. Per això, igual que vam fer en el primer, i a banda de l’excursió amb la cobla pel repertori de llengües més o menys veïnes i amigues, hi ha una feina amb el nostre repertori popular. Això sí, aquest cop volia tocar altres branques que no tinguessin tant de pes, que permetessin una lectura més juganera o lleugera”. 
 
“Tres branques” arrenca amb una versió força particular de la cançó de bressol valenciana “La meu xiqueta és l’ama”. “Li vaig demanar a Xavier Guitó [director artístic i arranjador] que em fes un arranjament una mica de malson –relata Roger Mas–, perquè no tot pot ser tan bonic, i aquí hi ha un ambient molt fosc, però de seguida se’ns obre el Mediterrani i saltem a la llum d’Eivissa. Seria com passar del to de Gualba, la de mil veus a la de La Ben plantada. “Flors de baladre” no és tradicional, però per mi és com si ho fos, a Eivissa és un himne. I l’Isidor Marí va estar content que li potinegéssim una mica la cançó”.
 
 
I l’excursió coblística pels Països Catalans s’acaba a Solsona. “Acabem amb la xarlotada del Carnaval –conclou el cantautor–, com per treure encara més pes. Aquí sí que la cobla pren el paper d’una big band, amb molt de swing, i fem aquesta música característica del dimarts de Carnaval a Solsona, quan abans de l’hora de dinar anem per les places cantant i demanant aiguardent, figues, coca i vi blanc. El dimarts de Caranaval no és festiu, però recordo que a l’institut ens deixaven sortir abans d’hora per anar-hi… Aquest final és un homenatge al Carnaval de Solsona i també al meu avi, que tocava aquesta peça amb la cobla-orquestra Diamant Club”.