El pròxim 15 d'octubre, se celebrarà la 5a edició del festival a la sala Paral·lel 62 amb un cartell de luxe que inclou noms destacats de l'escena catalana com The Tyets, Maria Jaume, Sexenni, Queralt Lahoz o les recents incorporacions de Guillem Gisbert i Maria Hein, entre altres, i que serà presentat per Alba Riera, Charlie Pee i Franc Lluis Giró. Parlem amb les dues ànimes del Mússol sobre els objectius solidaris del festival, la complexitat organitzativa de l'esdeveniment i com van viure la superació d'un càncer.
Com neix el festival Mússol?
Arnau Grabolosa: Neix més o menys l'any 2020 arran de tota la sèrie de problemes de salut que he tingut i de totes les experiències hospitalàries que vaig viure durant aquest procés. Allà vaig veure com molts infants ingressats i les seves famílies ho passaven molt malament, i això em va animar a fer alguna cosa per ajudar-los. Així va néixer el Mússol. Al principi, no tenia una idea clara i, de fet, encara recordo un mail desastrós a la Magalí Sare fent-li una proposta poc concreta sobre si volia col·laborar en el projecte.
Quan es consolida el projecte?
A.G: A partir de la segona edició ja va agafar forma del tot. A la primera vam comptar amb un caretell molt bo com The Tyets, Miki Núñez, Vic Mirallas, però no teníem cap mena de mitjans. L'any següent, tot es va professionalitzar una mica amb l'actuació d'una artista de l'envergadura d'Amaia, el canvi de La Nau al Paral·lel 62 -tot i que llavors encara es deia Barts- i la consolidació d'una estructura de patrocinadors i persones que ens donaven suport.
I tu, Joel, en quin moment entres a l'organització del festival?
Joel Campo: A la tercera edició, que vam fer a la sala Apolo amb 31FAM, Judit Neddermann i Ginestà, entre altres. La proposta d'entrar a formar part del festival va venir del Pep Saula [baixista de Sexenni i productor] i em va fer gràcia perquè des de petit he estat tocant i treballant en grups i també vaig patir un tumor a la cama quan era adolescent. El meu primer any vaig estar només com un ajudant més, i el 2023, ja vaig començar a treballar mà a mà amb el Grabu.
El Mússol en la seva edició de 2022 Foto: Elena Pastor
Per què és important comptar amb una segona persona que dirigeixi el festival?
A.G: Crec que la seva figura és superimportant perquè sap posar molt més ordre que jo. Jo soc el que llança les idees i ell qui les ordena, les filtra i analitza si realment es poden fer o no. Treballar tot sol en un projecte així de gran és complicat, perquè tot i que el dia del concert tinguis a molta gent treballant, durant l'any feia molta feina tot sol.
J.C: Sí, cada cop tenim més ben compartimentat com dur a terme el festival. Aquest any per exemple, comptem amb el suport de Picap en la comunicació i, des l'any passat, en Grabu ja no forma part de la banda que acompanya els músics.
El festival compta amb una banda que acompanya tots els artistes?
A.G: Sí, ha estat així des del primer any. L'artista ve sense la seva banda i nosaltres en muntem una que l'acompanyi. Cada any, la banda se sol aprendre unes 30 cançons. El primer any, jo em vaig ocupar de tots els arranjaments i producció musical, però a partir del segon ja va entrar el Pep Saula i es va ocupar de tot i jo només em vaig limitar a tocar. Ara mateix, en Gerard López, guitarrista de Socunbohemio, s'ocupa dels arranjaments i el Pep es limita a la programació de bases i aspectes tècnics.
Aquest any torneu a repetir al Paral·lel 62.
J.C: Sí, aquest any seguim a la Paral·lel 62, a qui els estem molt agraïts i sempre ens han posat moltes facilitats. Nosaltres no ingressem diners per pagar una sala com la Paral·lel 62, i tot i això, hem pogut trobar fórmules de cessió per a fer viable el Mússol. En el fons, el nostre objectiu és treballar bé durant l'any i així durant el dia del festival no haver de fer pràcticament res.
Els festival recapta fons per a l'AFANOC, l'associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya. A què es destinen els beneficis?
A.G: Els diners no van pel tractament ni per la investigació del càncer, sinó a l'AFANOC, que s'encarrega de donar acollida a famílies que no es poden permetre un pis a Barcelona durant un tractament de llarga durada del seu fill a Vall d'Hebron o a Sant Joan de Déu. Ells tenen la Casa dels Xuklis, una casa de convivència entre moltes famílies que per desgràcia tenen aquest problema. Quasi tot el que reben és solidari i sempre estan molt contents perquè l'aportació que nosaltres fem per a ells significa molt, perquè normalment reben aportacions més petites. Estan superagraïts i cada any l'AFANOC ve a veure i gaudir del Mússol.
Quina xifra heu arribat a recaptar?
A.G: L'any passat vam guanyar entre 3.000 i 3.500 euros. Al llarg de les quatre edicions, n'hem recaptat uns 10.000, que surt a uns 2.500 euros de mitjana per edició. L'objectiu és intentar recaptar més cada any, però sense obsessionar-nos. Tampoc pots guanyar més diners dels que estan comptabilitzats. Cada any tinc l'esperança que algú vingui i posi diners d'alguna manera. Malauradament, no hi ha línies de subvencions per esdeveniments solidaris i això també ens limita.
Com se sosté econòmicament el festival?
A.G: Treballem amb un pressupost de zero diners, que és una cosa molt complicada. Però, per altra banda, tenim empreses al darrere que ens han ajudat i ens han posat sempre tot el que necessitem de manera gratuïta. Això fa que els costos es redueixin dràsticament. Per exemple, quan va venir l'Amaia, Pianoservei ens va portar el piano de cua a la sala, de manera gratuïta.
En no tenir pressupost, us costa aconseguir que la gent vulgui venir a cantar al festival?
A.G: Gens. Per exemple, The Tyets ja serà el tercer cop que venen. Van venir a la primera edició, i a la tercera van col·laborar amb Doble i Flashy Ice Cream. Com que ja havien vingut, no teníem molt clar si dir-los de venir per a no fer-nos pesats. Però al final, els ho vam proposar com a artistes sorpresa d'última hora i els mateixos Tyets van ser qui ens van dir que ells volien formar part del cartell des del principi.
J.C: I tot això tenint en compte que en tres setmanes fan dos concerts al Paral·lel 62, i al cap d'un mes fan el doble concert al Sant Jordi Club...
The Tyets, amb Doble, al Mússol 2022 Foto: Alsubaphotographer
Hi va haver algun altre cas en què us pensàveu que seria difícil portar a l'artista i al final ha resultat senzill?
J.C: Sí, en Grabu toca amb la banda de Guillem Gisbert i un dia vam parlar que estaria molt bé que vingués, tot i que ho veiem difícil perquè té moltes coses. I quan encara no portava gaire temps a la banda, li ho va deixar caure, li va semblar perfecte i va dir que sí.
A.G: Sí, tothom posa moltes facilitats per venir, tot i que és cert que nosaltres ho posem fàcil, també: només han de venir, no els cal portar ni tècnics ni banda ni l'equip que els acompanya normalment.
La professionalitat és una de les claus de l'èxit del Mússol?
A.G: Sí, moltes vegades quan vas a un esdeveniment solidari, et fan tocar una cançó amb un piano cutríssim, unes proves de so horroroses, estàs incòmode, no hi ha ni càtering... Jo crec que no hi ha un esdeveniment musical solidari a Catalunya amb un nivell de producció i cura com el del Mússol.
L'ORIGEN DEL MÚSSOL
Heu dit que una de les motivacions de tirar endavant el Mússol és que vau patir un càncer. Com va ser la vostra pròpia experiència?J.C: Jo vaig tenir la gran sort que en el meu cas tot va anar molt ràpid i això va fer que es pogués identificar el tumor a temps i no hagi tingut cap complicació a posteriori. El maig de 2015, a finals de segon d'ESO, em vaig tocar la cama i vaig veure que hi havia un bony molt petit. A l'estiu, vaig anar a uns campaments i vaig fer una estirada en què vaig crèixer un centímetre i mig. Això va fer que el bony també es fes una mica més gros, i en tornar dels campaments, la meva mare va decidir portar-me al metge de capçalera. Allà, em van derivar cap a l'hospital de Lleida, l'Arnau de Vilanova, i el doctor em va dir que no semblava res greu però que m'enviaria a Sant Joan de Déu perquè l'àrea d'oncologia s'ho mirés.
I com va anar la visita a Sant Joan de Déu?
J.C: Em van visitar el dos de setembre i em van dir que em farien una camagrafia per si de cas. L'endemà de fer la prova em van trucar perquè anés l'endemà a Sant Joan de Déu i em van explicar que tenia un tumor benigne enganxat al cartílag de creixement d'un os. Uns dies després, em van fer més proves i van trobar que el tumor s'estàva tornant maligne, tot i que la bona notícia era que l'havien detectat a temps i que estava encapsulat: és a dir, que estava concentrat en aquella zona de la cama i no s'havia escampat. Quan ho van veure, van tenir clar que m'havien d'operar i em van donar hora per la setmana següent. El 28 de setembre, tan sols 26 dies després de la primera visita, em van operar i van aconseguir treure-m'ho tot. Vaig tenir molta sort perquè tot va ser en menys d'un mes i, de fet, la biòpsia posterior a l'operació va determinar que només una petita part del tumor era maligna en aquell moment, però que si haguéssim tardat 3 o 4 mesos, s'hagués fet molt més gran i s'hauria escampat. Estic superagraït per com va anar tot i pel tracte de tots els metges.
I com ho vas viure tu, Arnau?
A.G: A Batxillerat em van trobar un tumor cerebral. És un tipus de tumor que no es pot extirpar perquè està al mig del cap. Segons la biòpsia, era de naixement però era molt petit i a poc a poc, es va anar fent gran fins a ser de la mida d'una pilota de golf. Afortundament, però, és un tipus de tumor que forma part del petit 5% que es poden curar només amb medicació. Ja fa 4 anys que em medico, em va superbé, i em deixaré de medicar als 24 anys, que és quan els homes deixem de créixer del tot. Abans de tot això, però, ja m'havien operat quatre vegades del cap.
Per què?
A.G: Per una vàlvula que porto a causa d'una malaltia que es diu hidrocefàlia, que bàsicament no em permet drenar bé el líquid del cervell. Per això, porto un tub que va des del cap fins a l'estómac i s'encarrega de drenar el líquid i que no quedi retingut al cap. Quan no em funciona bé la vàlvula tinc marejos, veig doble, i, en general, em trobo molt malament. Amb el tub puc fer vida totalment normal, l'única contraindicació són les activitats amb grans canvis de pressió, com pujar atraccions com el Shambala de PortAventura, tirar-me en paracaigudes o fer submarinisme, per exemple.
Per tant, cap dels dos va passar per un llarg ingrés oncològic a l'hospital?
A.G: Sí, nosaltres dos només vam estar ingressats en períodes curts a l'hospital. Jo en cada operació hi he estat entre 2 i 3 setmanes a l'hospital, i dos mesos de recuperació. Però allà veus nens que estan passant-ho molt malament. Jo compartia habitació amb un nen que tenia 30 atacs epilèptics cada dia que el deixaven exhaust.
Així, quin és l'objectiu més important que voleu aconseguir amb el Mússol?
A.G: Volem que el Mússol no sigui un lloc trist, ni on anar a fer pena ni buscar el sensacionalisme. Nosaltres fem un festival en què els diners van a una causa molt maca i, per això, volem passar-ho bé, compartir bons moments i intentar recaptar el màxim de diners. Volem defugir d'aquestes etiquetes de lluitadors i valents que molts cops s'atribueixen als infants amb càncer. No és que siguin lluitadors de manera innata o volguda, sinó que s'han trobat amb una situació molt complicada i miren d'afrontar-la de la millor manera que poden.
La foto de família del Mússol 2023 Foto: Elena Pastor
