La banda empordanesa Fetus presenta Càntir nou fa aigua fresca (Bankrobber, 2024), de nou produït per Joan Colomo. El seu cinquè àlbum continua amb el tarannà dels anteriors Sota, cavall i rei (Bankrobber, 2021) –amb versions de Jaume Arnella– i La Serra dels Perduts (Bankrobber, 2022), aixecant un pont entre el punk-rock i la sonoritat d’arrel i taverna.



“Tenim la sensació que hem anat a més”. Així de satisfet es manifesta el compositor, guitarrista i cantant Adrià Cortadellas. Juntament amb el baixista Teim Terrades i el bateria Adrià Jiménez formen el nucli central del grup Fetus. Des de fa set anys, el conjunt de la Bisbal d’Empordà no ha deixat d’evolucionar des del rock de garatge cap al folk-rock i la cançó de taverna. El projecte va començar el 2017, però la banda no es va consolidar fins al segon disc, Terra cuita (Bankrobber, 2019), amb una barreja de garage-rock i power-pop. De sobte, es van posar a versionar el repertori de Jaume Arnella amb un celebrat tercer disc, Sota, cavall i rei, i es van “oxigenar”. Van canviar l’enfocament de la música i les lletres, tal com va quedar palès amb el següent treball, La Serra dels Perduts, que, sense deixar de tenir una sonoritat contundent, estava més vinculat a la tradició, incorporant instruments com l’acordió diatònic, que tocava Carles Belda, i el sac de gemecs i les flautes, a càrrec de Ricard Ros, a més dels teclats de Guille Caballero, que des de sempre ha tocat amb ells. La formació s’ha trobat tan còmoda amb el canvi de rumb que ha decidit prosseguir per la mateixa senda al nou treball Càntir nou fa aigua fresca (Bankrobber, 2024), insistint en la línia de fusió folk-rock i ampliant la formació amb la violinista Marta Barbero.


Com heu viscut la transformació sonora dels últims discos?
Adrià Cortadellas: Penso que està més relacionada amb la filosofia de les lletres que no pas amb el tractament musical, que sols ha variat per la introducció d’instruments tradicionals. El canvi ens ha anat força bé. No és que abans ens anés malament, però estàvem cansats de treballar com a trio i ens va venir de gust provar noves fórmules. Tot ha estat molt natural, sense cap premeditació, i també molt màgic, perquè ens ha obert molts horitzons. A més, hem arribat a un públic molt més nombrós.

'Càntir nou fa aigua fresca' s’obre de manera militant. En primer lloc hi ha un “Clam dels ocells” reivindicatiu que en certa mesura recorda el “Cant dels ocells”.
Sí, perquè és una cançó metafòrica, que parla de molts ocells. Però també és una cançó combativa, perquè diu que cal cremar la Constitució. En aquest treball ens hem deixat anar; hem barrejat rock, reggae, power pop, sons d’arrel, cançons de lluita i de taverna, i hem abordat temes relacionats amb la història del país.

A continuació hi trobem “La brigadista”. A qui us referiu?
La lletra de la cançó pot ser extrapolable, perquè podria referir-se a qualsevol persona, però en aquest cas parlem concretament de Fanny Schoonheyt, una miliciana holandesa que va lluitar amb el bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola. Li deien ‘La reina de la metralladora’ per la manera com disparava.


La tercera peça és una triple elegia a uns personatges decisius en la història recent, “Durruti, Macià i Verdaguer”. Què els uneix?
Són personatges molt diferents entre ells, però que van protagonitzar els tres funerals més multitudinaris que ha viscut Catalunya i l’Estat espanyol. La cançó està inspirada en una tesi doctoral i conclou que aquests esdeveniments ens defineixen com a país. Al cap i la fi, tots tres es van enfrontar al poder d’una manera o altra. La veritat és que en una cançó no es pot aprofundir gaire en un tema d’aquestes característiques, però hem volgut exposar almenys la idea i ens va sortir un himne de lloança.

A qui van dirigits altres temes netament polítics com “Homilies de la costa”, “Set sous” i “Entresol equidistant”?
“Set sous” és una crítica a l’ofici del polític, que hauria de tenir una vocació de servei i acaba convertint-se en una professió, i a més amb les portes giratòries. “Entresol equidistant” és una altra mena de crítica a la manca de posicionament i al fet de no prendre partit. I “Homilies de la costa” va sobre l’especulació provocada pel turisme, i té una tonada històrica: ‘Visca la terra i mori el mal govern’.

Entre tanta càrrega de profunditat hi ha la cançó d’amor “Ahir”.
La tenia feta de temps enrere, però li faltava la lletra. Com que llegeixo molta poesia, vaig trobar uns versos de Josep Carner, i els vaig adaptar. Després vaig descobrir que Eduard Toldrà ja havia fet el mateix, però amb un altre títol, “Menta, farigola, ruda i romaní”.

https://www.youtube.com/watch?v=_4J4CfL2nX4
La cançó que dona títol al disc què vol explicar?
“Càntir nou fa aigua fresca” vol ser un cant a l’esperança, perquè tot i que les coses vagin mal dades sempre trobarem un càntir d’aigua fresca. Comença de manera tranquil·la i es va animant. Jo la canto a les meves filles com a cançó de bressol, tot i que després als concerts em surt de manera més visceral.

També hi ha un tema instrumental, “Domini màgic”.
La veu recitant és de Joan Vinyoli dient el seu poema del mateix nom. Vam pensar que aquesta peça hi faria salut, i segurament és la que té un aire més rocker de tot el disc.

I finalment hi ha “Breviari de terra i sol” i “El bou i la tramuntana” amb tot el sabor de la terra que trepitgeu...
La primera està dedicada a la ratafia, i inclou un record a “Les rondes de vi”, de Jaume Arnella. I la segona parla de Portbou, el poble de la meva besàvia. És una vila fronterera, en un tros de costa que no ha estat espremut. Pot semblar decadent, però és preciós.