El trio mallorquí Vicenç Calafell, Ferran Pi i Àngel Exojo va crear Fades entre Manacor i Barcelona amb la idea de portar el pop queer al mainstream. El 2023 van debutar amb Amigues i autotune, un disc autoeditat inspirat en la cultura del pop urbà i global, van fer la sintonia de la sèrie d’IB3 Mai neva a ciutat i ara presenten Metallix (autoeditat, 2024), amb el qual deixen clar que han vingut per quedar-se.



El vostre segon disc es titula 'Metallix', igual que la gira d’aquest any. Què hi ha rere aquest nom?
ÀNGEL EXOJO: La idea de Metallix surt de la sèrie animada Winx Club, perquè tal com elles es transformen i evolucionen a Enchantix, nosaltres també hem fet aquest procés. Seguim sent els mateixos, però ens hem modulat, ens hem transfigurat i hem obtingut més ‘poders’ per fer un producte millor. És el renaixement de Fades. 
FERRAN PI: A més, aquest metall fa referència a l’armadura i a les joies amb què ens engalanem per a les actuacions, i que representen la nostra transformació a dalt de l’escenari.
 
On voleu arribar amb les noves cançons?
A: Som persones ambicioses i no volem quedar com un reducte. Tot i que Fades va començar sent una pseudobroma, ens ha agradat l’experiència i no volíem deixar passar l’oportunitat, ni quedar com una anècdota en el panorama català, com ha passat amb altres artistes queer. Amb aquest disc volem demostrar que som aquí per quedar-nos i que som molt més que unes ‘mamarratxes’.
 
A la cançó “G&G (Gays & Girls)” canteu: ‘Amb un any ja ho hem petat, i us hem robat tres bolos. (...) Qui és que se’n riu ara?’. La dediqueu a algú en concret?
VICENÇ CALAFELL: No és un beef directe cap a ningú. És una manera de dir que en un any ho hem petat i estem fent actuacions a festivals i festes majors. Som tres ‘maricons’ que tenim l’objectiu d’ocupar l’espai mainstream de l’escena musical i ho fem cantant en català. Igualment també s’hi pot llegir una crítica, no explícita, a les bandes indie formades només per figures masculines, dient-los: ‘Mira, ara ja no hi ets, ara hi ha tres fades’. 
A: Va dedicat a tota aquella gent que havia jutjat el projecte com a cutre —que ho entenem—, i ara els advertim del lloc on som. 


Heu apostat per seguir amb l’electro-pop 'mainstream', però també heu afegit nous estils, com ara el funk de “Minifalda”.
F: Si féssim un projecte musical per separat, seria una música molt diferent, però amb Fades ens volem centrar en la música pop mainstream. És la nostra marca i en aquest segon disc, tot i que hi incloem altres estils, el principal continua sent el pop. 
V: Quan toquem altres estils, investiguem per saber d’on venen i quins són els seus codis. Per exemple, el funk carioca té molta relació amb el coŀlectiu LGTB, a banda d’estar relacionat fortament amb la seva part més sexual. Volíem jugar amb el gènere igual que estirem la nostra feminitat fins a límits impossibles. Per tant, hem dut el funk carioca fins a Montserrat amb “El virolai”. 
F: Fusionant els gèneres fins a més no poder podem passar d’un city pop a un happy hardcore, com fem a “Bombó de licor”. 


La vostra carta de presentació va ser el primer àlbum, 'Amigues i autotune'. Com ha evolucionat Fades des de llavors?
F: De fet, cal dir que Metallix va néixer abans que Amigues i autotune, perquè sempre estem pensant en el futur i ja tenim planificat el projecte fins a almenys a final del 2026. A la pràctica, amb el segon disc ens hem pogut professionalitzar molt més, tot i que ho continuem fent tot de manera autogestionada. Hem tingut més recursos i hem pogut treballar amb gent que ens agrada, com el productor Toni Llull. A més, hem fet una col·laboració amb Plan-ET (“Frikis”), un traper mallorquí que ens agrada molt, i una altra amb una aŀlota que acaba de començar, la terrassenca R.C. Allergy (“De revista”).
A: És una noia que no és professional, igual que nosaltres, però junts hem creat un producte sòlid. Volem democratitzar la música i demostrar que tothom pot ser un artista, que tothom pot ser una fada. 

Els sàmplers segueixen formant part de l’essència de Fades en aquest segon disc. Us agrada jugar amb la música i fer mescles entre cançons pròpies i les d’altres?
F: Ens encanta samplejar, però la veritat és que també pot ser perillós, perquè molta gent confon els conceptes i pensa que fem versions. És un concepte que fa dècades que tots els grups de rock utilitzen en la música, des dels anys vuitanta. 
A: Els rapers nord-americans Black Eyed Peas ja samplejaven cançons de Bollywood, i actualment també es pot sentir a temes com el “Habibi” de Mushka, que sampleja “Isii Nafta” de la cantant somali Nimco Happy.
V: Nosaltres hem d’explotar el que millor sabem fer, i els sàmplers són una eina que ens va molt bé i amb la qual ens encanta jugar.
F: El fet de basar la qualitat musical en l’originalitat és un punt egoista i masculí, perquè vol denotar propietat. La nostra intenció és democratitzar la música i, per tant, el sampleig és l’eina perfecta que ens dona una llibertat total. Per això en vam utilitzar a Amigues i autotune, i n’hem continuat fent servir, tot i que no tant, a Metallix.



El disc 'Amigues i autotune' es titulava així perquè sou amigues i utilitzeu 'autotune'?
V: El terme ‘amigues’ pretenia incloure totes les persones que ens van ajudar a fer aquell primer disc. Al final, som persones amb zero recursos que ens estem autogestionant totalment els nostres projectes. Som nosaltres tres i tirem també de les nostres amigues, perquè un té una amiga que és dissenyadora i un altre una que és editora... i totes ens ajuden amb el projecte. De fet, gràcies a Fades ens hem fet molt més amics tots tres.
F: I pel que fa a l’autotune, creiem que és un element antiacadèmic i anticlassista. Moltes vegades es relaciona la música de qualitat amb la que fan els que han passat per un Conservatori, i per contra l’autotune el que fa és democratitzar-la i allunyar-la de les acadèmies. Així que, de la mateixa manera que havíem capgirat altres termes i ens els havíem apropiat, vam voler fer el mateix amb l’autotune. 

Quin va ser el principal objectiu quan vau crear un projecte com Fades? Volíeu trencar barreres?
F: Fades va néixer perquè no hi havia referents queer en català, i si hi eren, estaven amagats o formaven part de la cultura underground. Tot el nostre món LGTB es veu com una referència més present de la subcultura que del mainstream.
A: L’objectiu era ser les rares però dins el panorama mainstream. La cultura pop és també la del nostre coŀlectiu, és cultura trans i és cultura queer, per tant seria del tot incoherent intentar rebutjar-la.
 
Ha estat difícil crear el vostre espai dins l’heteronormativitat del panorama musical català?
V: Encara hi ha un patriarcat molt present que no deixa que les artistes dissidents vagin més enllà. És com una barrera que ens diu, pots anar fent, però fins aquí. 
A: En general, la gent agraeix la feina que fem els grups queer que volem entrar a l’espai mainstream, perquè trenquem amb les normes establertes. És un tema del qual, dins l’escena musical catalana, ja hem parlat moltes vegades amb Svetlana. 


Tots tres heu estudiat Filologia Catalana. Us vau posar com a requisit que el projecte fos totalment en català?
F: No en vam parlar mai, però ens ho vam imposar de manera inconscient i, bàsicament, va ser per la falta de referents queer en català. En altres escenes n’hi ha molts més, però aquí no. Per això, la nostra idea era que si un nin nascut a Ripollet o a Manacor volia fer un producte queer en català, tingués uns referents com nosaltres. 
V: També ens hem reivindicat com un producte mallorquí, perquè s’entengui que a les Balears també es poden fer coses xules, de qualitat i que transcendeixin. Moltes vegades el centralisme que s’exerceix des de Catalunya obliga els músics illencs a viure a Barcelona.
 
Dediqueu un esforç molt gran a la posada a escena i a les 'performances' en el vostres directes. Com les prepareu?
A: No hem dit mai que siguem músics, perquè no ho som. Som sobretot performers, i el nostre projecte és totalment performàtic. Per això és tan important la nostra imatge a l’escenari. 
V: L’Àngel escolta molt K-POP i s’hi inspira per fer les coreografies i les posades a escena de Fades. Veure a l’escenari tres ‘maricons’ ballant tota l’estona és molt atractiu, així que ho hem volgut exportar a l’escena catalana. També és cert que a tot el que s’ha vinculat a la feminitat se li exigeix molt més, i sabíem que no ens podíem permetre estar estàtics a l’escenari. Hem sentit la pressió que s’exigeix a les dissidències i l’hem aprofitat per crear un bon producte. 
 
No només doneu importància a la 'performance', sinó també als visuals amb 'outfits' molt elaborats i una estètica Y2K. 
V: En un projecte amb intenció de ser mainstream, la part visual és un element igual d’important que la música. Volíem donar una imatge per reivindicar la nostra feminitat, perquè som tres persones queer sortint amb faldilla a un escenari. 
A: A mesura que ha avançat el projecte ens hem anat sentint més segurs a l’escenari mentre descobríem més de nosaltres mateixos. Ja fa molt de temps del nostre primer concert a Manacor amb un top del Bershka i uns pantalons parachute.
F: Ara tots portem minifaldilles i explorem més i més el gènere. Volem experimentar amb l’androgínia i fugir del binarisme.
V: Amb Fades també hem crescut com a persones. Hem après a sentir-nos més còmodes amb nosaltres, a créixer dins la feminitat i no tenir vergonya de mostrar-la.