És ben sabut que Paco Ibáñez mai no ha parlat amb mitges tintes. S’ha de reconèixer que als 90 anys aquest artista majúscul es manté actiu com un dels pioners que van fer de la cançó d’autor una de les principals armes per doblegar el franquisme. En el nou número d’Enderrock, el gran trobador de tots els temps a l’hora de fer melodies per a la poesia en castellà exposa els seus projectes, fa balanç de la seva trajectòria passada i —alineant-se un cop més amb les tesis del poeta basc Gabriel Celaya quan deia que cal prendre partit fins a tacar-se— es mulla fins al moll de l’os descrivint l’actual panorama musical com a poca cosa més que una bassa de merda consumista sense consciència ni compromís.
 
Hi ha una tendència molt humana i antiga a creure que el que ha fet un mateix i els seus coetanis és molt millor que el que fan els més joves, que es pot pensar que sempre davallen pel pendent de la decadència. Ja ho va escriure al segle XV Jorge Manrique, en uns versos de sobrietat castellana que Ibáñez va difondre com ningú: “...Cómo, a nuestro parecer, cualquiera tiempo pasado fue mejor”. 
 
En realitat, establir aquesta mena de judicis simples i comparacions entre artistes d’èpoques i contextos diferents sempre és injust. De música vulgar n’hi ha hagut sempre a cabassos. I de compromís en la música, per sort, encara n’hi ha molt. En aquest mateix número de la revista trobareu com a mínim quatre exemples d’artistes i iniciatives que clarament desmenteixen les conclusions catastrofistes. A la seva secció periòdica, Maio demana que no deixem de parlar de Palestina i de rumiar com podem ajudar tothom que està patint l’extermini per part de l’exèrcit i el govern israelià; el grup Remei de Ca la Fresca manifesta com critiquen amb cançons l’explotació descarnada dels recursos aqüífers del Montseny i com van tirar endavant la col·laboració amb la poeta libanesa Rafeef Ziadah; el veterà Fermin Muguruza s’indigna perquè al Maccabi Tel Aviv se’l deixa jugar l’Eurolliga de bàsquet o perquè Israel pot participar al concurs d’Eurovisió, i una de les Claus del Mes és la tanda de concerts Som València, amb centenars de músics –molt majoritàriament joves– i desenes de sales que, en pocs dies, es van organitzar per recollir fons per als damnificats de la gota freda a través de la Fundació Horta Sud. 
 
Precisament els aiguats i les torrentades que un fatídic 29 d’octubre van trobar-se amb la inutilitat dels governants, acarnissant-se amb els pobles de l’Horta Sud i la Ribera Alta, han propiciat àmplies mostres de solidaritat massives per part de la societat en general i del sector musical en concret. Totes dues comarques són terra de músics i planter fèrtil de cultura, i dir això no és un tòpic, sinó una realitat històrica i contrastada. Els danys materials i anímics patits per part d’artistes, grups, col·lectius, societats musicals, escoles i entitats d’aquests territoris són gegantins. Ajudar-los a partir d’ara a tots a renéixer del fang des del conjunt del país, el temps que calgui, és un deure, i també la millor manera possible d’agrair-los tota la bona música que ens han donat i seguiran aportant.