Aquest dimarts 10 va tenir lloc la presentació del nou disseny de la revista 440Clàssica&Jazz, que obre una nova etapa amb un número que dedica la portada a Marco Mezquida. El pianista menorquí va ser també el protagonista d'un acte que va tenir lloc en allò que en diuen 'un marc incomparable': les imponents naus de l'antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, tresor del gòtic civil català, que actualment allotgen la Biblioteca de Catalunya.

En aquest espai, on el 1941 van fer-se una històrica fotografia els integrants del conjunt pioner de la música antiga Ars Musicae, va presentar-se un número que combina reportatges històrics amb entrevistes als creadors actuals i a les iniciatives musicals que enriqueixen el territori: d'Arnold Schönberg a Raquel García-Tomás i del lutier de Vilanova i la Geltrú Pau Orriols al cicle Contrabaix del Baix Llobregat.

Però dos dels protagonistes més especials d'aquest número són dos pianistes: el lleidatà Ricard Viñes, de qui l'any vinent se celebrarà el 150è aniversari del naixement, i el citat Mezquida, que partint del jazz ha anat abraçant tota mena de projectes fins a estrenar recentment el seu primer concert per a piano i orquestra, Talaiot. Separats per un segle, tots dos pianistes comparteixen un compromís amb la creació contemporània i tots dos tenen una relació especial amb Maurice Ravel. Viñes i Ravel es van conèixer als 13 anys i van ser amics íntims; el pianista lleidatà va estrenar i donar a conèixer les primeres obres del compositor. I pel que fa a Marco Mezquida, un encàrrec de L'Auditori de Barcelona per reinterpretar lliurement la música de Ravel va ser el tret de sortida per crear un trio amb Aleix Tobias i Martín Meléndez amb el qual mai no ha deixat de tocar (el proper dilluns, de fet, tocaran tots tres a la sala Pleyel de París).        
 
Abans de tocar, Marco Mezquida va fer una petita dissertació sobre la seva relació amb la música, des que amb pocs anys treia melodies de moda amb el teclat fins a la seva fascinació amb els Beatles i Queen, després amb Ella Fitzgerald i Billie Holiday, després amb Keith Jarrett i Brad Mehldau... per acabar concloent que tot és part d'un mateix joc i exposant una curiosa teoria segons la qual no té gaire sentit per a un músic d'ofici posar barreres entre la clàssica, el jazz o el pop; del que es tracta és d'anar a buscar els millors ingredients allà on estiguin i cuinar-los amb estima i dedicació. Com fer una bona truita de patates. 

I tot seguit, per fer una demostració pràctica d'aquesta teoria, Mezquida va asseure's davant del piano Pleyel d'Enric Granados. Amb aquest instrument, el compositor lleidatà va estrenar el segon quadern Goyescas a París el 1914. Després li van regalar i, des del 2007, descansa —i sona de tant en tant— a la Biblioteca de Catalunya, dipositària del fons del músic. Marco Mezquida va partir d'un dels moviments del seu concert Talaiot per endinsar-se en una divagació amb trams iberistes, de rhythm and blues, impressionistes i minimalistes. Com una truita de patates compartida amb Manuel de Falla, Ray Charles i Philip Glass.