Ahir Marala va començar la seva minigira de comiat. La setmana passada, el trio catalanovalencianobalear anunciava a través de les xarxes que el projecte s'acabava, i que abans de marxar farien concerts a Barcelona, Palma i Torrent per acomiadar-se del públic. I ahir va arribar el moment de la veritat, i en dos passis -amb totes les entrades esgotades, i amb un tercer passi per avui-, van dir adeu als seguidors catalans des de l'escenari d'El Molino, al Paral·lel.

El primer dels concerts va començar puntual a les 20h passades amb el trio interpretant la seva interessant musicació d'“El desich” d'Ausiàs March. Hi van aparèixer vestides amb faldilles plisades, botes altes negres, camisa blanca i corbata, com un uniforme escolar que reforçava l'imaginari de Les supernenes -la sèrie d'animació estatunidenca de tres nenes amb superpoders- amb què fa temps que es reivindiquen. “Sigau comprensives avui vespre”, va demanar la palmesana Clara Fiol, “estam molt emocionades”. I d'aquesta manera, començava una hora i mitja de música i emocions que van deixar en nosaltres, i també en elles, com una mena de llegat.

I Fiol no mentia: a l'inici del concert se'ls sentia l'emoció instal·lada les cordes vocals, i es podia percebre com lluitaven per evitar que els caiguessin les llàgrimes. “A la vora del riu mare”, que obre Jota de morir (Propaganda pel Fet!, 2022), és una cançó que generalment els dona l'oportunitat de brillar a cadascuna d'elles de manera individual fins a trobar-se per cantar juntes la tornada. Però ahir va ser precisament quan cantaven juntes que brillaven: més enllà de la seva habilitat, més que demostrada, per cantar a tres veus, es va veure fins a quin punt els infonia força harmonitzar amb les seves amigues i companyes dalt de l'escenari.

“És molt emocionant per a nosaltres fer aquest concert”, va dir Sandra Monfort en acabar “Jota de morir”. “És molt especial per a nosaltres que estigau aquí, que hagueu omplert la sala. Esperem que sigui un concert bonico i que el disfruteu molt”, va seguir la pedreguerina. Van continuar el concert amb “Nocturno” i “Canteu a l'albat”, com sempre situades en tres graons consecutius, cadascuna cobrint-li les espatlles a la de davant, i tancant-la amb els cants de sirena de “Pòstum”. El motiu de la mort que ressegueix tot el darrer disc, Jota de morir, semblava especialment adequat a les circumstàncies, en una mena de cerimònia de comiat de la vida del trio. Una sensació que encara aniria a més amb la sorpresa que els tenia preparada la santcugatenca Selma Bruna.
 
Després de “Canción del varear” -que van explicar entre riures que elles havien fet “para varerar al patriarcado”- i la preciosa versió que fan a cappella de “Verderol”, van portar-los una taula que van situar enmig de l'escenari i les tres hi van seure al voltant, amb el públic presidint-ne, al seu torn, un dels extrems. Fiol començava a explicar l'escena a l'audiència quan Bruna va confessar que tenia una sorpresa, va treure's una carta que duia amagada i va dedicar un emotiu discurs a les seves amigues i al projecte, sobre la importància del que han viscut i del vincle que les uneix. I no va parar fins que a ella mateixa, la resta del trio, i també al públic, se li escapaven les llàgrimes.

Per què vam plorar? En bona part per la tendresa i empatia que despertaven les paraules tan ben escollides de Selma Bruna, però també per ser partíceps d'un comiat que tant de bo no fos un adeu per sempre. Marala va començar ara fa prop de 8 anys amb un projecte de música d'arrel capitanejat per tres dones joves que sempre han defensat posar les cures al centre i el poder de mostrar i compartir la vulnerabilitat. Que han demostrat qualitat artística i respecte per la tradició, mentre s'han permès també superar-se i experimentar. I els seus seguidors hem pogut veure com creixia la seva força com a grup mentre creixia també la seva amistat i connexió, com es feien més poderoses i atrevides juntes a cada pas que feien, com treien un disc com el fantàstic Jota de morir -considerat el millor disc de l'any segons la crítica dels Premis Enderrock 2023-, regalaven senzills tan artístics, ballables, reivindicatius i irònics com “Estic antiquà” (amb Panxo de Zoo) o “Copeo traïdor” (amb Queralt Lahoz), i duien el seu directe sempre un pas més enllà. Com el seu projecte, i malauradament, no n'hi ha gaires als Països Catalans. I és clar que el seu comiat deixarà un buit.

Amb l'emoció desfermada van recuperar part del seu repertori anterior i més arrelat, com “A trenc d'alba” -que donava nom al primer disc (U98 Music, 2020)- i van interpretar unes corrandes mentre feien percussions sobre la taula. Amb “Testament” -amb el tristament adequat vers “no, no hi ha foc etern” que ens parla de com tot acaba- van encarar la recta final del concert. Van seguir amb una bonica “Panaderina”, explicant com l'havien trobat en una gravació cantada per una àvia entranyable, la Solfa, i amb “Ramo verde”, inclosa en l'àlbum debut de Sandra Monfort en solitari -Niño reptil ángel (Hidden Track Records, 2021)-.
 
Amb “El llenguatge dels cossos”, del primerenc A trenc d'alba, van donar per liquidada la part emotiva de cerimònia de comiat per abraçar una celebració de la vida; de la seva vida, amb coreografies, bromes i una festa dalt -i a baix- de l'escenari. Així van seguir amb “Estic antiquà”, on Iker Bruna va interpretar el rap que en la cançó original fa Panxo, i “Copeo traïdor”. Com a bis esperat, i per acabar la festa com calia, van tancar entre aplaudiments i xiulets amb “Disimula”.

El concert d'ahir va ser bonic i emotiu, alhora que una celebració festiva, i un just comiat als anys i cançons que Marala ens ha regalat. I ja només els en queden tres: avui vespre de nou a El Molino barceloní, el 25 de gener a Es Gremi de Palma, i el 31 a l'Auditori de Torrent. Adeu i bona sort, supernenes. Us trobarem a faltar.