Francesc Pi de la Serra complirà enguany els 83 anys. Lluny de retirar-se a una vida contemplativa, segueix a primera línia de foc fent cançons de combat i no té cap mena d’intenció de rendir-se. El 24 de gener serà l’encarregat d’inaugurar la 30a edició del festival BarnaSants, que enguany posa l’accent en els grans cantautors. Instal·lat des de fa un temps en una masia al Montseny, Pi de la Serra, segueix esmolant les cordes i apuntant amb la guitarra. I no l’intimiden ni les amenaces ni els elogis.



El 24 de gener inaugures la 30a edició del festival BarnaSants amb un recital a L’Auditori de Barcelona. Com serà?
M’ho va proposar Pere Camps i ho faré amb molt de gust, perquè som molt amics. Penso que dec ser l’artista que més vegades ha actuat al BarnaSants. Serà l’ocasió de donar a conèixer cançons desconegudes, encara que això soni una mica fals perquè, malauradament, els cantants que tenen cançons conegudes són els comercials. Però ho faré encantat i molt agraït.

Cançons desconegudes vol dir que n’hi haurà de noves?
Jo ho deixo anar i que cadascú ho interpreti com vulgui. Serà un concert especial perquè inaugurarà el festival. El faré en un bon teatre i m’acompanyarà l’harmonicista Joan Pau Cumellas. Ens entenem molt bé. Encara al final de cada recital hi ha gent que em ve meravellada. I penso, hòstia, quants anys fa que canto? Molts. I això és el que hem fet sempre! El Joan Pau és un músic extraordinari que hi dona un toc de qualitat i de valentia. No vull avançar el repertori, però bé, alguna cosa nova sí que hi haurà.

Trobes a faltar un públic fidel per a ocasions com aquesta?
Aquests dies pensava en les preguntes que em faríeu, i està molt bé que me les feu, formen part d’una manera de fer una entrevista normal en un país anormal. Aquí no hi ha res... Potser gent que coneix cançons meves, però no hi ha un públic fidel que em segueixi. De fet, no tenim ni teatres de referència! Jo he nascut aquí, tinc 82 anys i no em queixo perquè la resposta seria porta i adeu.

En el moment de fer un gran recital es pot produir un gran fervor entre el públic, com va passar al teu concert del febrer de 1976 al Palau d’Esports de Barcelona.
El fervor no era per mi, sinó per la situació política. Crec que és una cosa positiva i m’ha passat a uns quants llocs del món. Com també m’ha passat al revés, de formar part d’un estol d’artistes, entre els quals era l’únic català, sortir amb un públic enfervorit i començar amb la primera paraula en català i que comencin a xiular...



Entre els teus companys d’ofici s’hi compten alguns dels cantautors més importants dels últims 50 o 60 anys...
Bé, això de més importants és una qüestió de mercat i, per tant, és molt relatiu. Em refereixo que, per a molts, l’èxit personal té a veure amb la venda de discos. Això, més o menys és així. La meva experiència amb les discogràfiques és nefasta, però no ho explico gaire perquè em respondran que ho dic perquè no venc discos. Però una de les coses que he après és que jo toco millor la guitarra que la majoria de cantautors. A l’estranger no, perquè per exemple Chico Buarque ho fa de collons. Però aquí, sí.

Quina és la teva relació amb la guitarra?
He tingut la curiositat d’intentar que sonin tots els trasts de cada corda i he hagut d’adquirir tècnica. Per tant, penso que no està malament com m’acompanyo amb la guitarra, tot i que no es pot dir que toqui bé. Conec molts guitarristes que són l’hòstia. Cada dia més.

Vas ser dels primers que van anar a Lisboa a cantar després de la Revolució dels Clavells, l’any 1974 Com ho recordes?
Vaig arribar a un país que acabava de fer la revolució i d’entrada vaig tenir un entrebanc que em va durar dies. Jo em dic Pi de la Serra i la PIDE era la policia feixista. Hi havia algú que fotia broma i jo em cagava amb la mare que el va parir. Van estar molt de temps pensant com posaven el meu nom per separar ‘Pi’ i ‘de’... Un dia em va trucar José ‘Zeca’ Afonso, que llavors encara no el coneixia, tot i que Luís Cília ja m’havia dit que era l’autor de “Grândola, vila morena”. Total, que vaig agafar un taxi i me’n vaig anar a un poble on estava dinant amb uns soviètics. Van ser uns dies de no parar.


I com van rebre la teva música?
Els va agradar molt el que feia, vaig publicar discos a Portugal i vaig ser prou conegut. És un país petit amb unes colònies molt grans i una música brutal. Tinc moltes anècdotes per explicar del que em va passar. Un cop que vaig anar a cantar al São Luís, durant l’assaig vaig caure pel forat de l’orquestra. Quan vaig sortir-ne, estava plegat. No em podia ajupir i tenia molt de dolor i caminava encarcarat. I durant el concert la gent em tirava programes de mà com si fossin avionetes de paper. Això s’emetia en directe i jo em vaig cagar en déu i vaig dir que estava ple de PIDEs. Això va sortir per la tele i vaig fer-me famós en un moment. Conec bé Portugal i en tinc un record fantàstic. Tant de bo hi pugui tornar.

Amb Zeca Afonso us vau fer molt amics.
P.S: Sí, molt. Es pot dir que ens vam fer germans. Ens vam trobar dos bojos... Venia a veure’m a casa, a Barcelona amb la seva dona i amb el seu nebot João Afonso, que també canta i amb qui ara fa molt que no ens veiem.
 

LA VIGÈNCIA DELS FILLS DE PUTA

Què en penses del fet que una cançó tan punyent com “Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol” –del disc 'Pi de la Serra a Madrid' (EMI-Odeon, 1977)– tingui encara tanta vigència?
P.S: És una cançó que m’agrada molt per engrescar i que toca una temàtica molt general en la història de la humanitat. Em vaig inspirar en el títol un dia a València quan vaig sentir que algú deia: “Si els fills de puta volassen, tu series comandant d’aviació”. Després, no recordo d’on vaig treure ‘no veuríem mai el sol’, que és més aplicable al format de cançó. També vaig fer una cançó a base de renecs, “Blasfemari”, com havia fet Georges Brassens amb “La ronde des jurons”. Som un país de ‘tacos’, perquè al nord d’Europa només en tenen un o dos, i aquí en tenim de bastant genials. Amb Josep Maria Bardagí n’inventàvem com ‘Em cago en el nen Jesús volta i volta’. Ara em sembla que s’ha perdut bastant la tradició de la blasfèmia. Veníem d’una realitat on estaven prohibides certes paraules, com quan anava al Liceu Francès i pensava que no es podia dir ‘soez’.



Sempre dius que el teu ofici és fer cançons i ensenyar-les al públic. Quina part t’agrada més, fer cançons o mostrar-les?
P.S: És una bona pregunta. No ho he pensat mai, però crec que fer-les m’agrada més que cantar-les, perquè és un treball de confecció. Com fotre un clau perquè neixi un nen. Entre el clau i el nen passen moltes coses. Quan cantes les cançons, ja estan fetes, i estàs sotmès a una sèrie d’impediments quotidians que en condicionen el resultat, com pot ser el dia que fa, l’estat del teatre...

I gravant?
P.S: És que ja no gravo, gairebé. Podria fer-ho, però la gent amb qui visc em miren als ulls i em diuen “Per què vols gravar?”. I és veritat. No es venen els discos i gravar és una feinada. Tinc un disc a punt, amb títol i tot. S’havia de dir L’últim, que és un títol que està bé. També tinc la portada pensada... Les cançons no estan acabades del tot perquè estic acostumat a acabar-les quan vaig a l’estudi.

Més enllà de vendre discos o no, està bé que quedi constància de la teva feina...
P.S: En el món on vivim, la persona que s’hi vulgui interessar ho haurà de buscar entre les runes de l’última deflagració nuclear. Jo pensava que el cantar sempre existiria, però ara no n’estic tan segur, perquè el que fan els melòdics comercials no és cantar. A la meva edat he de buscar el que és essencial. I això no vol dir que no em permeti fer una cançó –com una de les que crec que estrenaré– que va sobre les llunetes. La lletra diu que la lluna té unes filles que es diuen llunetes que fan anar de corcoll els que les miren.