​Stay Homas va néixer per casualitat, de la necessitat que tenien tres amics de matar el temps amb allò que més els agradava: fer música. I, sense ser-ne del tot conscients, aquests tres amics van ser capaços de donar-nos llum i vida en un moment en el qual, precisament, no n'hi havia gaire.

Fa quasi cinc anys que ens vam haver de tancar a les nostres cases sense saber gaire bé què passaria. Les botigues tenien les reixes baixades, els carrers eren buits i la incertesa que generava l’arribada de la pandèmia de la Covid-19 ens provocava a tots angoixa. A sobre, el món de la música, i en general el de la cultura, semblava començar a fer estralls a causa d’una situació insostenible que deixava orfes d’art tant a artistes com als que ens agrada gaudir-lo.

Per sort, de sobte, enmig de l’avorriment, un dia vam obrir el nostre telèfon mòbil i ens vam topar amb un vídeo que a més d’un ens va treure un somriure. Asseguts davant de la càmera, en una terrassa de l’eixample de Barcelona, hi teníem a en Klaus Stroink, en Guillem Boltó i en Rai Benet, tres cares conegudes de l’escena, interpretant una cançó en portuguès que acabaven de compondre i que parlava del coronavirus. Des d’aquell instant, les tardes d’aquell confinament ja no van tornar a ser pas iguals. Es van convertir en el moment més esperat del dia per a moltes persones.
 
Amb ganes de rememorar el bo d'aquells temps, Stay Homas arrancaven ahir el seu concert de comiat amb un vídeo, justament, de l’estil dels que ens tenien acostumats durant el confinament que vam viure l’any 2020. D’aquesta manera sonaven les notes de “Tudo Bem” per donar el tret de sortida a una nit emocionant, plena de melancolia, però també plena d’alegria. Una alegria que es va desfermar en forma d’eufòria quan es va obrir el teló i vam poder veure a una secció de vents imponent tocant la melodia de la seva ja mítica cançó “Stay Homa”, que els va donar el nom.

“Agua”, va cridar en Klaus, tot llançant una ampolla buida al públic, que embogia amb “The Bright Side”. Però el públic no era l’únic que embogia, sinó que dalt de l’escenari els sentiments també es vivien a flor de pell. Fins i tot vèiem a en Guillem Boltó, amb el menisc trencat, saltant i donant-ho tot des del primer moment. I això que portava un bastó, que, per cert, va fer servir per a tot menys per recolzar-s’hi, com no podia ser d’altra manera, en veure un públic d’allò més entregat.

Mentre s’esplaiaven amb cançons com “Estamos mal”, “Es por ti” o “Dime”, algunes d’elles lleugerament diferents de com les havien acostumat a tocar fins al moment i amb nous arranjaments, no s’oblidaven de recordar que el que vivíem era un comiat. “Un comiat; però no un enterrament, sinó una festa”, deien amb l’optimisme i l’humor que els caracteritza. És per això que molts dels assistents van decidir immortalitzar el moment en el qual van començar a cantar “Del revés”. El que no s’esperaven, però, és que qui aparegués dalt de l’escenari fos, ni més ni menys, que Sofia Ellar, la primera col·laboració de la nit.
 
Després d’ella, Nil Moliner va agafar el relleu a “Volveré a empezar·”. Però va ser un cop tocades “Les merdes” i “Let it out” quan el conjunt va sorprendre més els fans, reproduint a l’escenari la icònica terrassa de casa seva, per donar pas a la part més orgànica, genuïna i casolana del concert. El trio, situat al centre de l’escenari, ens van traslladar de ple al seu espai més íntim amb una naturalitat i una desimboltura difícil de trobar. Xerrant amb el públic, com si fos un més de la formació, i fent broma, ens van permetre ser part d’una actuació conjunta, en la qual la veu d’en Guillem, la d’en Klaus, la d’en Rai i la nostra van esdevenir-ne una de sola, a través de lletres com les de “Confineo” o “Eso no”, amb la també aclamada participació de Green Valley.

En aquest format, també ens van meravellar en reproduir una col·laboració amb Sílvia Pérez Cruz tal com les havien fet durant el confinament, fent-la aparèixer a través de la pantalla d’un mòbil. Un fet curiós i proper, al qual es va sumar la col·laboració del públic a “Gotta Be Patient”, que va fer el paper de Judit Neddermann, per acabar cantant a ple pulmó “Days Of Our Lives”.

Un cop canviat l’escenari, i amb les imatges en pantalla de la terrassa dels Stay Homas buida, el trio va tornar a aparèixer en escena amb la banda per interpretar “La nòria”, una bonica cançó que els feia tornar al format elèctric per encarar la recta final del recital. Sabent que la cosa s’anava acabant, després de tocar “In The End” i “Petons”, va arribar un dels moments més emocionants de la vetllada, quan a “No vull baixar” i a “Ho tornaria a fer” cap dels tres integrants originals de la formació van poder contenir les llàgrimes.
 
Amb els ulls vidriosos, es van fondre en una abraçada i en Klaus, fent broma, va dir: “plorem perquè som al·lèrgics al pol·len, i avui sembla que n’hi ha molt per aquí”. Instant entranyable, que precedí el punt més eufòric de la nit: quan els Figa Flawas van aparèixer per cantar “Espurnes”, el darrer senzill que han publicat conjuntament. Per acabar culminant amb “La platja” i deixar-nos anar una frase plena de significat: “si això s’acaba tindré el cor trencat”.

Abans d’acomiadar-se del públic i de presentar a tota la banda i l’equip, però, van tocar per últim cop “To lo ke”. Una peça que va desfermar un “no n’hi ha prou” per part del públic i que ens va permetre aferrar-nos al vers “si no vemos el final da igual” per creure en la possibilitat, il·lusòria o no, que el grup torni en un futur.

El temps és savi, i serà qui ens ajudarà a desxifrar aquest enigma. Com diuen els Stay Homas, hem de tenir paciència i després ja es veurà; mai se sap el que passarà. Per això cal gaudir del present, i el que és clar és que aquest cap de setmana al Poble Espanyol, l'hem gaudit de debò.