La cantant saforenca Maria Bertomeu ‘La Maria’ és un dels noms que han emergit amb més força en l’actual escena d’arrel valenciana. Després de l’estrena discogràfica amb l’EP L’Assumpció (Propaganda pel Fet!, 2022), on ja exhibia unes credencials enlluernadores, presenta el primer llarga durada, Robina (Propaganda pel Fet!, 2025), que aborda un procés de crisi i autosanació a través del poder catàrtic de les cançons.




Què té 'Robina' que no tenia 'L’Assumpció'?
D’entrada, és un disc que té més cançons [RIU]. La veritat és que crec que té més qualitat. Sent que té el millor que he pogut traure, que no m’ha quedat res a la butxaca, ni pel que fa a cançons, ni a formes ni a idees.

La DANA que el mes d’octubre va devastar l’Horta Sud també ha tingut una incidència notable en el procés de gravació del disc i n’ha endarrerit la publicació…
Sí. Un dels estudis on l’estàvem enregistrant, el Malamute de Tono Hurtado a Xirivella, es va inundar amb vora mig metre d’aigua i hem hagut d’acabar-lo a l’estudi del costat, que es diu Río Bravo i que no va quedar afectat perquè està un poc elevat. He treballat amb Tono com al primer, i també amb Sam Ferrer. A més, ha tingut un paper molt important en les veus Tere Núñez, que m’ha fet assessorament i l’elecció de les millors preses.


Quina ha estat la metodologia de treball? T’has deixat portar pels seus suggeriments o has marcat molt el que buscaves?
En primer lloc, vaig assumir un treball en solitari durant molts mesos fent-me una mena de mapa del que volia que fora el disc, pensant-ne l’estructura i, després, escrivint les cançons i dibuixant —literalment— com volia que acabara sent la forma que havien de prendre. I per poder transmetre a Tono i Sam el que buscava vaig crear un Drive compartit amb les maquetes i un muntó de documents en els quals explicava com imaginava cadascuna de les cançons perquè ells completaren, en el vessant tècnic, el que no soc capaç de fer.

I ara, amb el disc acabat, sents que les cançons han quedat com les imaginaves?
Sincerament, n’estic més que satisfeta. Crec que he estat molt exigent en aquest sentit. En el primer disc, com que estava encara coneixent-me a mi mateixa, vaig estar provant coses i em vaig deixar dur més. En aquest cas ja tenia molt més clar el que volia i, per això, l’he marcat molt més. Vam haver de refer moltes vegades les primeres maquetes fins que van entendre perfectament què era el que buscava.



Quins referents sonors tenies al cap quan t’estaves imaginant les cançons?
Moltes coses diferents. Vaig preparar una playlist per a fer entendre als productors el que volia fer a partir d’altres referents artístics, perquè de recursos tècnics a aquest nivell vaig molt justeta. A la llista hi havia de tot, des d’Antonio Machín fins a Sevdaliza, Amaia, Maria Arnal o Maria José Llergo. D’aquesta darrera m’agrada molt com treballa la part de la veu, perquè queda col·locada molt al davant i sense massa filtres. Soc molt reticent a l’ús de l’autotune i el seu tractament vocal és molt semblant al que buscava per al meu disc.

Has pogut apartar-te de les ‘pressions del segon disc’, perquè hi havia unes expectatives molt altes...
Ha estat bastant dur, la veritat. I molt llarg. I amb la riuada pel mig, encara més. La part bona és que amb aquest segon disc ja he definit totalment el meu estil.

La Maria Foto: Juan Miguel Morales

'Robina' és, novament, un disc conceptual i autobiogràfic. Es tracta d’un treball d’empoderament emocional i autosanació?
Totalment! M’he curat molt amb aquest disc, però també he plorat moltíssim. M’ha fet retrobar amb les coses de la infantesa. Parteix d’una ruptura amorosa i aquest trencament m’ha fet reconfigurar-me i preguntar-me com era abans d’estar amb aquesta persona i com era abans de la relació? He hagut de tornar al punt zero per poder començar de nou amb mi mateixa. Jo porte anant a la psicòloga des que tenia 16 anys, però m’ha costat molt explicar-ho. Ha estat la mateixa psicòloga la que m’ha suggerit que ho contara perquè soc un bon exemple d’haver passat una depressió.

Què creus que has aconseguit amb aquest disc?
El disc m’ha permès tancar un capítol, des de la meva infantesa fins a tot el que m’ha anat passant al llarg de la vida. Les cançons expressen les meves etapes viscudes, des de la ruptura fins al buit i després passant pel reenamorament, que de fet és com un enamorament de la mateixa persona una altra vegada.

Al disc hi ha emocions –estupor, soledat, excitació– que es reflecteixen en les cançons, però també en la manera de cantar.
Sí, és intencionat, i en aquest apartat el paper de Tere Núñez ha estat molt important. El disc està organitzat en tres capítols i jo mateixa m’he sorprès de com em canviava la veu al cantar les cançons d’un apartat a l’altre. Cadascun té un color i un caràcter diferent. En el primer cante més enfadada i més trencada, després sone més tancada, i finalment més oberta... A més, en els capítols també hi ha la seua dinàmica, amb els seus pics. En definitiva, el disc ha estat tot un viatge i una experiència vocal.
 
Per què el títol de 'Robina'?
La idea que hi ha al darrere del concepte de Robina l’he parlada molt amb la família, les amigues i també amb la meva psicòloga. Per molta xarxa de relacions que tingui al teu voltant, per moltes vegades que em diguin que soc un diamant en brut, la que estic sempre amb mi mateixa soc jo sola. Per tant, és a mi a qui m’ho he de dir. M’he d’agafar de la mà com ho faries amb una amiga íntima, i dir-me totes les coses que li diria a ella. Robina és el femení de robí i és la paraula que m’he anat dient a mi mateixa per autorescatar-me dels meus mals. Ha estat una forma d’autoteràpia, si vols dir-ho així.

El robí és una pedra preciosa de color roig, que és omnipresent de manera ambivalent a totes les lletres del disc.
El roig és un color que em protegeix molt i sempre intente portar-lo damunt. Per això vaig triar el robí. I m’he adonat que és també el color de les passions bones i dolentes. I en l’amor encara ho veig més.

El primer disc es titulava 'L’Assumpció' i ara apareixen al·lusions a la consagració, l’adoració, la Verge Maria... A què és deguda la teva recurrència de les metàfores religioses?
Jo soc absolutament atea! Inicialment eren una referència al primer disc per a buscar-hi la connexió, però ara també tenen un to que vol ser irònic. Hi ha qui em veu com una persona molt pura, pulcra i innocent, però també patesc. L’al·lusió a la Verge Maria és, alhora, una ironia i una vacil·lada [Riu].


No et fa una mica de vertigen l’exposició pública d’aquests sentiments tan íntims?
Més que vertigen, em fa certa vergonya. Són coses que no havia dit mai en públic. Per sort, el meu cercle de relacions més proper ho entén i accepta que en un punt donat fins i tot puga ser crítica. Sempre han sabut que la música és un refugi on puc plasmar les coses bones i dolentes que em passen.

En el disc es repeteixen determinades paraules, com les que acabem de comentar, i també ‘estupor’, ‘perla’, ‘papallones’…
Sí, perquè són els mantres que faig servir per a l’autosanació. Són paraules explicatives que marquen de què estic parlant i què és el més important que vull dir.

 

En l’aspecte sonor, has treballat un nou llenguatge, que té un cert arrelament en la tradició, però que a la vegada et dona tota la llibertat per a abastar qualsevol altre estil.
Hi ha cançons que, si les escoltes fora del disc, no hi veuràs una vinculació amb la nostra música. No m’ha importat fer cançons que em portaren a altres terrenys expressius. Si en un moment concret de la meua vida em surt una cançó és perquè corresponia a aquest capítol del procés de curació. Jo almenys ho veig així.
 

Holi! Aquesta és una cançó de cant valencià que faig al conser i me llena de orgullo i satisfacsion pujar-la perquè pugueu escoltar la música popular d'abans... i d'ara! Clar que si 💗🎶 acostumeu l'oïda que aniré pujant-ne méeees 🎧💓 pic.twitter.com/4bWM5DAHM5

— La Maria 🍇 (@lamariabs_) November 1, 2021

En canvi, en aquest disc, hi ha una major presència de gèneres tradicionals com el fandango, l’u, l’havanera, i fins i tot alguna pinzellada de jota...
M’abellia fer-ho així. L’u i el fandango són d’origen completament tradicional i els he adaptat a la meva manera. L’havanera, en canvi, és una composició pròpia. La vaig voler incloure perquè va ser una havanera, “Arranquen vinyes”, amb la qual va començar tot. La cançó em va eixir quan estava en el període d’enamorament. És una peça molt romàntica, que m’agrada molt. Necessitava tindre una havanera com aquesta en el disc i considere que és un gènere que a partir d’ara sortirà sempre als meus discos.

El disc es tanca amb una curiosa conversa amb la persona que eres fa uns anys. Per què?
És una cançó dedicada a la xiqueta que porte endins. Ma mare em va donar una fotografia de quan tenia pocs anys i, quan la vaig veure, em vaig trencar per dins. És una història de perdó i també de reconciliació amb la xiqueta que vaig ser i amb la música que vaig aprendre. Vaig estudiar música però em va costar moltíssim. Vaig repetir cursos i vaig patir que em diguessin allò de “no vals per a la música”... Ara, aquesta cançó m’ha servit per tancar aquella ferida. Amb tanta autoreferència em preocupa que la gent pense que soc una egocèntrica [Riu], però és exactament el contrari! No és una autoestima desorbitada sinó la necessitat de l’autocura, de centrar-me en mi mateixa per poder seguir endavant.