Amb només 25 anys, Susanna Ventura ‘Suu’ ja carrega quatre àlbums a l’esquena. Material sensible (Halley Records, 2025) representa el seu pas de la intensitat de la primera joventut a una calma més adulta. A través de dotze temes de pop tranquil, relata aquest procés amb unes lletres farcides de seguretat però també d’autocrítica. Ho ha aconseguit amb molta teràpia i l’enriquidora aposta de treballar amb sis productors diferents per primer cop a la seva carrera.



Passa molt de temps des que comences a compondre els temes del disc fins que surt publicat. Què ha canviat des de la Suu que va escriure 'Material sensible' fins ara, que surt a la llum?
Hi ha cançons que vaig començar a compondre just quan vaig acabar Karaoke (Halley Records, 2022), i sento que soc una altra persona. Dels 20 als 25 es canvia molt. Estic més sencera, molt més tranquil·la i més conscient del moment pel qual passa el meu projecte. Vaig començar molt jove i he fet moltes coses per inèrcia, malgrat que les volia fer. Va anar tot molt ràpid, tinc molts blackouts, moltes coses que eren tan fortes que no era capaç de gestionar-les mentalment. No recordo la majoria dels concerts de la primera gira, per exemple. Ara, tinc una experiència que m’ha fet poder dir que sí i que no a coses que abans no em plantejava tant, perquè tot em semblava millor del que ja tenia, i ara soc més exigent. Aquest disc l’agafo amb unes ganes i amb una força amb què crec que no n’he agafat cap altre. Ara, el meu projecte és exactament com sempre havia volgut que fos. Això em fa molt feliç.

Trobes que aquesta tranquil·litat es transmet en el teu nou so i, sobretot, en les noves lletres?
Pot ser, perquè en la producció és molt més calmat, és menys rock. Tampoc soc una tia que vagi relaxada pel món, soc molt exagerada en alguns aspectes, però crec que l’amor me’l prenc amb més calma. Penso que és un disc que et fa moltes preguntes tota l’estona: “Ho estic fent bé?”, “Estic equivocant-me?”. Ja no dic “no m’estimes i tot està fatal perquè no m’estimes”, que és el que he fet als discos anteriors. Segueixo sent una tia intensa, però que ha anat a teràpia. Crec que això es nota.


Queda clar que ets “Material sensible” —el títol del senzill, que també dona nom al disc—. ‘Sé que un día esta ira se irá’; d’on treus aquesta certesa?
Tots hem viscut prou amors i desamors per saber que la ràbia marxa. Quan estàs en aquell moment, el que et surt és destrossar-ho tot i estar fatal, i plorar, i també ho he fet, però escriure cançons sobre això ja no em representa tant. Espero que la gent arribi a empatitzar-hi i que això vulgui dir, també, que la gent s’ha treballat i que ja no està tan enfadada. Penso que enfadar-se no serveix de gaire, potser només un breu moment, però després, l’esgotament que implica és terrible. El meu objectiu a la vida és estar tranquil·la, i crec que aquest disc ho explica força bé.

A “Cómo duermes” parles d’una relació passada, més aviat fosca. Els anys t’han donat perspectiva per detectar el que estava malament?
Aquesta cançó s’havia de dir “Has vuelto a fumar”, però em semblava molt agressiu com a títol [RIU]. Té una energia molt d’autoconvèncer-te, i dir: “Fixa’t que xunga que era aquesta persona”. D’adonar-te per fi que allò era el pitjor per a tu. Moltes vegades, la gent del nostre passat ens revisita sense que ho vulguem, ja sigui en forma de trobar-te un dia o en forma d’una foto a les xarxes. El disc, sense voler-ho, també parla molt del pou fosc que és Instagram, perquè les xarxes fan que sense que ho vulguis, no et puguis desenganxar mai de la gent.


Al disc hi ha una col·laboració molt especial, la de Gerard Giner a “Me siento mejor".
El Geri és el meu millor amic, té un projecte que es diu Éxtasis, i és el productor de la majoria del disc. Em semblava molt maco que l’única col·laboració del disc fos algú que realment ha tingut molt a veure amb tot el projecte, amb qui he treballat molt durant el dia a dia. No és una col·laboració que pensis “Uau, és superconegut”, però em semblava molt honest fer-la amb ell i no amb algú que hagi trucat aleatòriament.

Com és escriure una cançó amb algú que és molt amic teu, cadascú des de la seva perspectiva artística?
He compost molt amb gent, però fent temes expressament per a ells o per a mi, mai perquè parli exactament dels dos, i costa molt. Cadascú amb la seva estrofa ha anat tirant cap al seu lloc, fent cops de colze per encabir-hi el que pensa exactament. Però té molt de sentit si no es nota gaire que l’hem escrit cadascú pensant en una cosa. Quant al so, volia que fos una cançó que unís bé els dos projectes, i com que ells (Éxtasis) fan més pop-rock, ho hem llançat més cap allà.

A “Una altra vegada” hi ha molta autocrítica, d’assumir la culpa, una cosa que no acostumem a sentir a través de la música. Havies fet aquest exercici abans?
Quan parlo de venir de llocs foscos, no és només per la gent de qui m’he envoltat, jo també he sigut la fosca de la relació. No soc cap santa. “Pur” –Ventura (Halley Records, 2020)– és una cançó que parla de demanar disculpes, però és més d’amistat, i aquesta és més d’amor.


Una altra cançó que conté traces d’autocrítica és la següent, “Cantando goles”. Moltes ens podem sentir identificades amb la ràbia que et fas a tu mateixa quan t’agrada un 'fife'…
Els fifes no m’havien agradat mai. De fet, el meu germà és súper fife, i jo sempre he rebutjat tot el que s’assemblava una mica al meu germà. Però és una cançó que parla de convertir-se en allò que un dia vas prometre que mai series. Sense blanquejar els homes a qui els agrada el futbol, perquè fan moltes coses terribles, penso que és l’únic espai on se’ls permet ser tendres i abraçar-se. El meu germà em deia: “Jo només abraço el papa quan marquen gol”. Des d’aquesta mirada tendra, veig que és un espai on es permeten ser sensibles, i no ho havia vist mai així. Potser és un lloc on es troben, és una excusa per tenir converses que els costa tenir, i és maco.

La conclusió del disc, és que el millor amor és l’“Amor tranquil”?
Em semblava molt maco també, per la història del disc, que el tanqués aquesta, perquè és la més conclusiva. És el tema més dolç de tots, i quant a producció és el més diferent. Crec que recuperem la Suu de “Tant de bo” i de “Mi casa”. Per molt que em faci moltes preguntes, segueixo sent una tia que quan s’enamora està enamorada i ja està. Després dels pics de serotonina, quan de cop t’estableixes, és increïble, és l’objectiu final. És el que volia dir aquí, però tampoc ha d’anar lligat a estar amb una persona, eh? La pots aconseguir estant sola, la teva pau mental.