Estar en vigília és com estar a l’aguait, esperant, que sigui de nit i sense poder dormir. Enmig de la calma tensa, la vallesana Anna Andreu ha creat Vigília (Hidden Track Records, 2025), un disc cru, dual i deliberadament imperfecte. Un exercici per deixar anar el control. Al costat de Marina Arrufat, ara cuiden el seu fill Ovidi i un projecte musical que ja suma l’expertesa de tres àlbums i un curta durada.



En quin moment personal i professional has fet 'Vigília'?
De vegades el moment en què es publica el disc no té res a veure amb el moment en què es va concebre. En aquest cas el vaig escriure a l’acabar la gira de La mida (Hidden Track Records, 2022), quan la Marina Arrufat, la meva parella i l’artista amb qui comparteixo el projecte musical, ja estava embarassada. Es va crear en un moment d’espera, però el vaig encarar amb molta més seguretat que els altres perquè vaig veure que, al capdavall, tant li fa el que esperi de les coses. Va ser una manera d’intentar perdre el control del que estava fent. Estava en un moment molt vital i centrada a cuidar la persona amb qui convisc i comparteixo el meu projecte artístic. En canvi, el disc surt publicat ara, amb el meu fill que té vuit mesos, i també hi veig molt de sentit.

Va ser una manera de compartir els processos de creació del disc i d’espera del primer fill?
Sempre em passa el mateix. Primer escric alguns temes i són aquests els que em donen una pista de cap on ha d’anar la resta del disc. Les cançons estan fetes abans que sabés què és la maternitat, en el moment en què m’estava preparant per ser mare. He treballat molt les lletres, però he deixat algunes coses per a l’últim moment i això ha estat un aprenentatge.

Respecte a altres discos, també havies parlat de la pressió a l’hora de publicar les cançons. Ara també ha estat així?
Vigília ja és el tercer disc i m’he adonat que la gent a qui li agrada el que faig, l’escoltarà igualment. He posat en pràctica les coses que vaig aprendre amb el disc anterior, on hi havia la cançó “Penyora”, que diu: ‘Res no era tan important’ i ‘hi ha una clau per cada pany, però no hi ha portes ni frontisses’. No és que no hi hagi moments en què m’hagi sentit perduda a l’hora d’escriure, però no he tingut l’oportunitat d’enroscar-me tant perquè sempre hi havia alguna altra cosa més urgent a fer.


Ha canviat el lloc de la música en la teva vida?
Per mi és impossible separar-ho de la meva vida personal, perquè hi ha molts aspectes que hi conflueixen: la manera i el lloc de gravar, els recursos que tinc, qui m’acompanya... No m’interessa separar-ho, perquè la meva parella m’acompanya en el projecte i si no trec jo el tema, el treu ella. No parlem molt de música, però intentem posar en pràctica com seran els concerts, que és un tema fonamental. Hi ha artistes que se centren molt en l’estudi de gravació, però nosaltres gaudim sobretot en directe, que és on pot lluir més la feina que fem. Intentem ser igual d’exigents en la manera com mostrem les cançons que en el moment de crear-les.

De quina manera enfocareu la logística de la gira amb l’Ovidi, el vostre primer fill?
Estem mirant d’esbrinar-ho. La idea és que ens acompanyi algú o deixar-lo a casa amb algú altre. Sabem que ho farem, igual que havíem de gravar el disc abans que nasqués i l’hem acabat publicant quan ja havia nascut. L’hem gravat en condicions, però no hem estat les mares més despertes del món [Riu]. Ha estat una de les coses més bèsties que he fet mai, perquè són les cançons que cantaré el proper any i mig i que hem gravat esgotadíssimes i dormint molt poc. Hem tingut clar que volem que l’Ovidi s’acostumi de ben petit a anar als concerts. De fet, ja ha estat present als recitals que hem fet al teatre Jovellanos de Gijón, a l’Auditori de Girona i al Palau de la Música Catalana de Barcelona.
 

LES OMBRES DE LA NIT

Tornem al títol, quina és la definició d’aquesta vigília que impregna totes les seqüències?
Vigília comprèn diverses accepcions. D’una banda hi ha la vigília romana de la fragmentació de la nit en diferents torns de guàrdia. En el meu cas em costa adormir-me perquè les ombres són molt més allargades i qualsevol pensament es pot fer molt més intens i espantós. Tinc la sensació d’estar sempre en guàrdia, no pel que pugui succeir, sinó pel que està passant dins el meu cap. I, d’altra banda, també hi ha el concepte de la vigília com a espera, l’expectativa d’un dia abans d’un fet important. M’imagino la sensació diürna durant la nit, el lapse de temps entre la nit i el dia.

D’alguna manera vincules aquestes ombres de la nit a la sonoritat del disc?
És un disc molt més cru, en el qual també hi ha més dinàmica. La nocturnitat la vinculo a la cruesa i, per exemple, hi ha cançons en què es nota més la fusta de la viola de la Marina. Moltes cançons les vam gravar en directe, és a dir, no les vam gravar per pistes, sinó que vam fer una presa de guitarra i veu, tot junt. I la majoria les vam enregistrar de nit perquè era quan podíem, però també era quan estava més cansada. En aquest disc hem capturat sobretot aquests moments tan intensos.

On i com vau enregistrar 'Vigília'?
Vam anar a l’estudi d’El Petit de Cal Eril en hores nocturnes, quan hi havia més silenci. Sovint eren dotze hores seguides de gravació i en dormíem tres. Vaig vincular molt la manera de gravar el disc amb el concepte. Per exemple, a la cançó “No té nom” vaig fer dotze preses a les dues de la matinada i, quan vam arribar a l’hotel, vaig dir a la Marina que no n’havia sortit cap de bona. L’endemà, en canvi, vam veure que n’hi havia una que ens agradava, encara que se sentís un catacrec de fusta. Vigília no és tan quirúrgic com el disc anterior, però té molt més de mi.


Al disc apareixen paraules punxegudes com ‘navalla’, ‘botxí’, ‘verí’ i altres de més suaus, com ‘primavera’, ‘cel’ i ‘somni’. Continues amb la dualitat que hi havia a 'La mida'?
És la meva manera d’escriure. Sense contraposició em costa expressar un concepte amb contundència. De vegades, les coses s’entenen millor gràcies al seu oposat. ‘Primavera’, per exemple, està posada en una cançó que diu: ‘Quina condemna haver-te de somiar’. Cada tema té el seu univers i cada paraula és part de la narrativa que l’abraça, però cada cançó també té les seves contraposicions. Quan apareix una paraula dolça, tard o d’hora apareixerà una cosa que la matarà o l’amargarà i que farà que vulguis tornar a aquella dolçor. És una manera d’enyorar el que acabes de dir.

L’atmosfera que presentes a cada tema és molt visual, gairebé com una pel·lícula. Cantes imatges?
Sí, construeixo les cançons a partir d’imatges. Poso en moviment una escena que m’imagino i intento descriure el camí de la manera més estètica possible. Amb “Roja i espessa” tenia la imatge de la lava que avançava, per exemple. Quan tinc un disc avançat penso també en la imatge central, i en aquest àlbum a gairebé totes les cançons hi apareix el concepte de la nit. El color predominant és el blau i també el groc, que no havia fet servir mai.