La cantautora Roser Canet ‘Roserona’ va debutar el 2023 amb Ombres d’amors perduts (Massaviu), el mateix any en què va decidir presentar-se al concurs de bandes emergents Sona9, d'on va resultar-ne finalista. Des d'aleshores, la cardedeuenca ha estat cuinant a foc lent el seu segon treball, l'EP Caro diario (Vida Records, 2025), plantejat com un diari personal. 



Acabes de publicar ‘Caro diario’, un disc que genera una sensació de familiaritat, de proximitat i de confort. El vas crear amb aquesta idea al cap?
Crec que aquesta sensació es deu, principalment, al fet que amb el disc he acabat fent un procés de curació amb mi mateixa. Se m’havia fet una ferida al meu jo artístic i aquest disc és la cura. Això es veu sobretot en la primera i a l'última cançó, que són com un àudio d’aquells que et poses per meditar. Però no vaig crear el disc pensant en curar, sinó que quan vaig tenir acabades les cançons em vaig adonar que durant el procés havia estat sanant. Em vaig buidar en el meu “diari” i això em va curar.

És d'aquí d’on ve el títol, ‘Caro diario’? 
Escric moltíssim en el meu diari personal. És una cosa que m’ha acompanyat molt, sobretot en els últims dos anys. I aquest disc és justament això: el meu diari personal, però fet cançons. També he pogut fer homenatge a totes les referències que he tingut fent el disc amb els títols dels temes, per així deixar-ho entreveure d’alguna manera i que la gent friqui que tingui els mateixos gustos que jo ho entengui. Però en si el títol del disc parla d’aquest diari personal, d’aquesta idea de buidar el que sents en la música, perquè al final és el que fem tots els artistes. Sigui quin sigui el nostre estil, tots escrivim perquè ho necessitem. Tots fem un Caro diario.

La cançó “Caro diario” resumeix també aquesta idea?
De fet, el títol va venir abans que la cançó, inspirada per la pel·lícula italiana homònima de Nanni Moretti. La pel·lícula no té res a veure amb el tema, però m’agradava la idea del diari. Agafant aquesta inspiració vaig fer una primera versió, que no s'assembla a la cançó actual i que, de fet no m’agrada gens, però el títol sí que em va agradar molt, així que el vaig recuperar per aquest tema i el vaig posar com a nom del disc, perquè resumia molt bé l’essència del treball. 
 
​

El disc comença amb “Tot perfecte”, un títol que es contraposa amb la cançó en si i sobretot a aquest plor final. Què buscaves transmetre amb aquest efecte?
És un plor real. Una nit de borratxera que estava supertrista em vaig posar a plorar, i vaig decidir gravar-me per si em servia per a una cançó. Al principi em va semblar molt ‘cringe’, però ho vaig provar i em va agradar la contraposició que creava amb el tema. Perquè a vegades tot va bé, tot és aparentment perfecte i ideal, però jo em sento com una merda. No sé per què ni com parar-ho, però estic malament. Això em fa sentir culpable, perquè no en tinc motius clars, i llavors estic pitjor. Tot això acaba sent un cicle que no sé com frenar. 

Era important per a tu donar aquesta visibilitat als teus sentiments més vulnerables?
Sí, però bàsicament perquè crec que és impossible fer música sense parlar de sentir, o sigui, sense legitimar els sentiments que tots tenim.

Aquest primer “Tot va perfecte” serveix com a contrapunt i alhora com a complement del tema que conclou el disc, “Jardí amagat”?
Totes dues mostren el cicle que he viscut aquests últims dos anys. També són les úniques que no parlen directament de relacions amoroses. Podríem dir que són les més personals. M’agradava que quedessin com a intro i outro del disc perquè, com dius, es complementen entre elles i mostren la meva evolució. Començo angoixada, sentint-me malament, per estar malament i al final, reflexiono que després de tot el viscut potser estem millor sense saber res i simplement existint.


A “Potser som” dius “Potser som (...), però ser junts em sembla bonic”. Què vol expressar?
La idea és que potser no ens cal donar explicacions de tantes coses. No hem de buscar tant. Aquesta cançó és part d’aquest procés d’assumir que no ens cal entendre res, que després concloc amb “Jardí amagat”. No cal ser perfectes, sinó que necessitem gaudir més. Quan connectem amb algú, de seguida ens preguntem què som i que volem amb aquesta persona, i potser no cal. Potser no sabem què som ni com ens sentim i no passa res, perquè estem bé amb aquesta persona. I si canvia, ja ho afrontarem. Tot i que això és el que penso jo, evidentment. No per a tothom ha de ser així, però sento que a vegades ens precipitem a voler-ho saber tot massa ràpid. 

Al llarg del disc jugues amb diferents estils, amb picades d'ullet a la cançó d'autor, l'R'N'B o el jazz. D’on beu 'Caro diario'?
Encara no estic en el punt musical de voler fer un estil concret quan em poso a escriure, el que em surt moltes vegades depèn del que estic escoltant en aquell moment. Per exemple a “El cos // vull estimar” es veu la influència de Alice Phoebe Lou o, en el cas de “Caro diario”, es percep aquest aire a Lana del Rey. En canvi, “Potser som” té aquest estil de Socunbohemio, però això segurament és perquè ell va ser el productor del tema. Després, jo soc molt friqui i escolto moltes manifestacions i freqüències per meditar, i això també es percep en el disc, igual que passa amb el jazz. Vaig escoltar molt jazz mentre feia el disc, i això ha fet que tots els temes tinguin algun detall d’aquest estil.