Ja fa tres dècades que Sabor de Gràcia reparteix alegria des dels escenaris. Creat
el 1994 i liderat per Antoni ‘Sicus’ Carbonell, el grup ha sabut acostar la rumba a nous públics gràcies a la capacitat per fusionar el llegat rebut dels grans mestres del gènere –El Pescadilla, Peret, Chacho i Gato Pérez– amb ritmes i sons actuals. Aquest any han merescut el Premi Enderrock 2025 a la Trajectòria, coincidint amb el nou impuls de la candidatura de la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana a Patrimoni Immaterial de la Humanitat a la UNESCO. Parlem amb ell coincidint amb el dia internacional del poble gitano.



Com vas descobrir la rumba?
La vaig descobrir sense sortir de casa. Em vaig criar amb els meus avis, al barri de Gràcia de Barcelona, perquè la meva mare em va tenir als 18 anys. En aquella època el meu avi ens posava els discos de Peret, Antonio González ‘El Pescadilla’, Chacho… A més, just a davant de casa, al carrer Diluvi, hi vivia el germà d’El Pescadilla, l’onclo Juanito. Aquell home, els diumenges posava un disc de Frank Sinatra i cantava. Al cap d’una estona, l’àvia, que estava fent el dinar, sortia i li deia ‘Juanito, no cantis més perquè ja en portes dues hores…’. És a dir, que volgués o no, ja tenia la rumba. I també anava als casaments gitanos de la família, a les festes del barri, al bar Petxina, que és on el Gato va descobrir la rumba…
 
En quin moment et va enganxar el ventilador?
Tinc un record ben documentat del moment. Va ser un matí de Reis quan tenia 5 anys. Em van regalar una guitarra Admira, amb una funda vermella amb quadradets. La guitarra era més gran que jo, i llavors no sabia fer cap acord, però aquí va començar el meu enamorament amb la guitarra i la rumba catalana. A la família tots sabien cantar o ballar… La meva besàvia era cantaora de flamenc i sembla que quan Manolo Caracol venia a Barcelona anava a escoltar-la. El seu germà, un tiet del meu avi, era guitarrista de Carmen Amaya, i també hi havia un tiet del meu avi, l’onclo Tonet, que tenia un tablao. Al meu avi li agradava molt la música i hi entenia molt, però no sabia tocar ni cantar.
 

Però va ser qui et va regalar la primera guitarra...
Sí, perquè era el seu primer net. Ja havia tingut tres filles i volia provar si al nen li agradaria la guitarra. I em va agradar, tenia una bona oïda que em permetia agafar-ho tot al vol i també m’hi fixava molt. A molts dels casaments gitanos tocava el Chango i, mentre els nens de la meva edat jugaven al carrer, jo em quedava davant l’escenari escoltant-lo i fixant-me en les posicions dels dits. I després ho practicava a casa. Els meus pares vivien al número 28 del carrer Francesc Giner de Gràcia i jo, amb 8 anys i sabent tocar només un parell d’acords, feia concerts al balcó. I la gent que passava pel carrer, ja m’aplaudia!
 
Quan vas pujar a un escenari per primer cop?
Va ser a Gràcia, a la plaça Raspall, amb una gent que després va muntar Estrellas de Gracia; altres vam crear Sabor de Gràcia… També hi havia el Jumitus ‘Tutupà’, nebot del Moncho i la Cathy Claret. Va ser una actuació improvisada a la Festa Major de Gràcia del 1982 durant un berenar infantil. Vam actuar durant un quart d’hora aprofitant que els pallassos i els titellaires eren els mateixos i s’havien de canviar de roba. Recordo que vaig cantar un tema d’un grup que es deia Salsa Gitana. Entre el públic hi havia Gato Pérez, i quan vam acabar va venir i ens va dir: ‘Nens, vull muntar un grup amb vosaltres’. Però el meu pare em va dir que a la meva edat havia d’anar a l’escola i, vist ara amb perspectiva, l’hi agraeixo molt.
 
I tu has fet el mateix amb els teus fills?
Sí, és clar. He aplicat el que em van ensenyar en consonància amb les èpoques actuals, perquè hi ha coses que han quedat obsoletes. Abans dèiem que les nenes als 12 anys havien d’estar fora de l’escola. Això ja no val. La meva filla ja ha acabat l’ESO. Sempre he dit als meus fills que acabessin els estudis bàsics i si després volien seguir estudiant, endavant. I si no, a treballar. Jo vaig anar a treballar als 15 anys per ajudar el pare descarregant caixes al mercat. I per aquest motiu tinc una hèrnia discal. He treballat tota la vida. El Peret sempre em deia que jo era el gitano més treballador del món, i és el que sempre he intentat inculcar als meus fills.


Quan vas compondre la teva primera cançó?
Vaig entrar a un estudi per primer cop als 17 anys amb el grup Ai Ai Ai. Però no vaig compondre cap cançó fins al primer disc de Sabor de Gràcia. Al disc hi ha temes que vaig compondre sol o amb algú altre, però el primer va ser “Caminaré”, una rumba lenteta.
 
I com va néixer Sabor de Gràcia?
Sabor de Gràcia va néixer arran de la meva sortida d’Ai Ai Ai i de trobar-me amb el grup d’amics amb qui tocàvem quan teníem 8 anys. Me’n vaig trobar alguns que assajaven en un local del carrer Verdi amb Xavier Batllés. En aquella època jo ja havia gravat, havia fet concerts, havia estat a París cantant amb Ai Ai Ai… i al costat d’ells ja era professional, tot i que encara no vivia de la música. Vam muntar el grup Sabor de Gràcia i el primer concert va ser el 25 de novembre del 1994 en un sopar de l’associació de veïns de Gràcia.
 

Des d’aquell primer bolo ja han passat 30 anys. Quin balanç fas de la vostra trajectòria?
Moltes vegades ho penso. No hauria dit mai que allò arribaria fins al cap de 30 anys, sincerament. I el balanç... depèn de com t’ho miris. Quan penso en aquell nano que cantava en un balcó i amb prou feines sabia fer dos acords, que ja fa 30 anys que té un grup i 25 que viu de la música, sento que he triomfat a la vida. Faig el que m’agrada i em considero un privilegiat. És diferent de ser famós, que a mi aquestes coses, sincerament, ja no m’interessen. Soc d’aquells que si m’han de fer una foto m’hi presto, si em paren pel carrer, atenc la gent... però també valoro molt poder anar al cinema amb la meva dona sense que em molestin. M’agrada ser agraït amb el públic, però no el famoseo. Soc una persona humil del barri de Gràcia i vull ser un gitano amic dels seus amics. D’altra banda, tot i que a Catalunya Sabor de Gràcia és una referència, de vegades no entenc que un grup amb trenta anys de trajectòria no hagi tocat mai a determinats espais o festivals. I això em fa mal.
 
La celebració de l’aniversari també tindrà una plasmació discogràfica amb un doble disc.
Sí, de moment hem tret la primera part en format digital, 30 (Crea Music, 2024), i amb quatre peces en català. Hi ha “La rumba no para”, “Anada i tornada” –un medley gravat amb Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i The Barceló Brothers–, “Nit de rumba i esperança” –amb 31 FAM– i “Marquem un gol”, a favor del futbol femení. La vam fer per parlar d’alguns dels problemes que tenen les jugadores, dels quals no som gens conscients. Per exemple, els entrenaments i els partits són en els pitjors horaris perquè els bons estan ocupats pels homes. Si volem igualtat, això també s’ha d’equilibrar. Al tema hi participen jugadores com la Carlota, una cantant afeccionada, i l’Alèxia, que ha gravat alguns senzills i és filla d’un jugador històric del Sabadell quan era a primera divisió, Lino.
 
Què representa per a Sabor de Gràcia rebre el Premi Enderrock a la Trajectòria?
D’entrada em va sorprendre, però després em va fer moltíssima iŀlusió. He estat a moltes gales dels Premis Enderrock, he vist els artistes que han estat premiats per la seva trajectòria i tots han estat figures molt grans dins el món de la música catalana. És un reconeixement que no m’esperava. Quan m’ho van dir, mig de broma vaig preguntar si em volien retirar… Fa quatre anys ja vam guanyar un Premi Enderrock per votació popular al millor disc de folk, 25 anys / 25 años (Discmedi, 2020), i va ser molt especial, però en aquest cas és diferent. És un premi d’aquells que hauré de posar la vitrina i que tothom el vegi.
 

Als setanta la rumba estava molt desprestigiada i als noranta era sinònim de modernitat. I ara?
En aquest moment està sortint molta gent jove que fa rumba. Fa poc temps estava a l’UCI però s’ha revifat gràcies a la feina de la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana a favor de la candidatura a Patrimoni Immaterial de la UNESCO. La rumba ha passat a ser una música de tothom, un gènere amb el qual podem anar amb el cap ben alt i ben orgullosos.
 
Algunes vegades t’has queixat que en alguns festivals de rumba no hi ha gitanos.
És veritat que això passa, no sé si per manca d’informació o quin és el motiu, però penso que a l’hora de programar hi hauria d’haver molta més sensibilitat. Ara que es busca la paritat entre homes i dones als escenaris, també caldria introduir un altre punt de vista. No perquè els gitanos ho fem millor o pitjor, sinó perquè és difícil imaginar-se un cicle de jazz a Nova York sense cap negre, per exemple. O un cicle de música cubana i que no hi hagués cap artista de l’illa. Quedaria una mica estrany, oi? No cal que tots els músics rumberos siguin gitanos, però com a mínim hi hauria d’haver una representació del 25%. Seria el més raonable. Si és un promotor privat, cadascú amb els seus calés fa el que vol, però quan es tracta d’una iniciativa amb diners públics, cal mirar-s’hi molt.