El festival Strenes va inaugurar una nova edició amb un trio de concerts gratuïts a la Plaça Independència de Girona en horari per a tots els públics —a partir de les 18.30h i fins les 22h—, un format obligat per la normativa de sorolls que va aconseguir atraure una audiència més aviat familiar a la proposta.
 
Aquestes són les circumstàncies amb què van topar els rockers Minibús Intergalàctic, més avesats a sales i a horaris més tardans. La banda local va estrenar algunes de les cançons del recent EP Música Humana: Thalassa (Neu!, 2025), publicat dimecres passat. Seguidors fil per randa de la doctrina del rock psicodèlic, els Minibús necessiten poder sortir del guió estilístic per donar noves ales a la seva proposta. Cançons com “No tinc temps”, potser el tall més rodó de l'última entrega, n'assenyalen el camí. Sempre els queda, però, la fenomenal versió del “Romanço de fill de vídua” d'Els 3 Tambors per acabar els concerts amb el llistó ben enlaire.
 
Un contrast amb la següent actuació, la del terrassenc Galgo Lento, nom rere el qual s'amaga la proposta de R'n'B amarat de hip-hop de Martí Galan, envoltat, això sí, d'una banda molt solvent: Dani Ocón (teclats), Xavier Garcia (baix), Néstor Pérez (guitarra) i Joan Agulló (bateria). Galan va transmetre una certa fredor escènica, no exempta de molt bons moments com "Cel gris / rara avis", la inspirada “4'” o la balada —encara inèdita— que exclama a la tornada ‘Necessito fer que m'estimis’. Una proposta d'alta volada que necessita acomodar cert ritme en el seu trasllat als escenaris.
  És el cas oposat al de les gracienques Al·lèrgiques al Pol·len, amb un directe ple de contundència més escènica que no pas sonora. El seu pop-rock s'emmiralla en la dècada dels noranta i deixa himnes d'empoderament generacional i consum ràpid com “Estrella de pop”, al costat de cançons més personals com “Lluna blanca”, dedicada a la mare de la cantant Marina Rico, morta fa un any. La versió de “Del montón” de Sr. Chinarro passada pel filtre de Cala Vento va ser un dels temes més ben rebuts, igual que “Poeta modernet”, per un públic que de mica en mica va aconseguir omplir una plaça Independència que a aquella hora ja va abandonar la sensació de “tardeig”.
  La jornada de dissabte, amb la mateixa constricció horària, va iniciar-se amb el duet L'arannà; una original proposta que combina música d'arrel, poesia i electrònica, de la mà de la santfeliuenca Anna Sala i l'eivissenca Lara Magrinyà. El disc de debut, La salamandra (Blau Atzavara, 2024), està dedicat a la prosa poètica de Mercè Rodoreda, un bon treball de musicació que els va valer el Premi Miquel Martí i Pol per la cançó “Flor negra”. Al directe de L'arannà li va costar adaptar-se al fort vent, a la mida de l'escenari i a un públic gironí més acostumat a dedicar el dissabte a la tarda a badar per les botigues del carrer de Santa Clara. El joc que proposa L'arannà és interessant, i guanya punts quan despulla l'electrònica més evident i fa lluir els hipnòtics teclats de Sala —com va fer amb mestratge a “La salamandra”—, o la poderosa veu de Magrinyà a cançons com “Flor vergonya” o “Flor boja”. Abandonant Rodoreda, van musicar dos poetes ganxons: Toni Sala a “Gent de vidre” –un text escrit expressament– i Narcís Comadira al “Nou cant de la sibil·la”, just abans d'anunciar que el segon disc versarà sobre la música d'arrel d'Eivissa i Formentera. Van avançar-ne dos temes esperançadors: “Podarcis Pityusensis” —el nom d'una sargantana en perill d'extinció— i un cant redoblat, encara sense títol. Bones notícies, doncs
 
Ja amb poca llum natural, Roser Canet, Roserona, va pujar a l'escenari per presentar el seu darrer treball, l'EP Caro diario (Vida Records, 2025). La cantant va aparèixer acompanyada del guitarrista Adrià Miras per desplegar un repertori de cançons que mostrava referències potser massa explícites, com el mirall de “Matí febrer” amb “Misty”, les cites a Paolo Conte de “Marlborowinston”, i la versió de la inabastable “The Other Woman” que va popularitzar Nina Simone. La proposta de Roserona funciona bé en espais petits, de proximitat, però en grans espais pateix un excés de teatralitat que acaba empetitint les cançons. Els recursos de la butaca, el vi, la cigarreta i les sabates ens duen a llocs molt visitats, alhora que resulten estranys per a una artista tan jove i contemporània. Roserona evoca Dylan, Nanni Moretti i Éric Rohmer i és capaç de fer cançons realment rodones com “L'escalfor” o “Potser som”. Potser, amb el temps, li caldrà triar entre seguir camins ja trepitjats o articular un discurs de volada pròpia. Talent i recursos li'n sobren.
 
Com també en va sobrada Sandra Monfort. La de Pedreguer va presentar la darrera fuetada de La Mona (Propaganda pel Fet!, 2023): l'EP La Mona de nit (Propaganda pel Fet!, 2025). No descobrirem pràcticament res de Monfort, a hores d'ara, però la seva capacitat de condensar la música d'arrel valenciana, l'esperit faller i la ruta del bacalao sense abaratir en cap moment la proposta, és digne de tots els elogis. Bona mostra en són “Pasdoble Maria” o “Bandida”, amb què va tancar el concert. Reivindicativa quan toca —“volen treure el valencià de les aules i els escenaris, i nosaltres volem follar en valencià!”—, també sap emocionar, com va fer amb la versió de New Order, “Estrany triangle amorós”, o amb “Moreneta”, dedicada a l'àvia Pasqualita. Menció especial al grup d'acompanyament: Amanda Monfort (violí i teclats), Xavi “Blu Boi” Pitarch (teclats) i Jordi Ortolà (bateria). I que visquin els Països Valencians!