El segon disc en solitari de Ferran Orriols, Darrere els horts (Great Canyon Records, 2025), és un homenatge al seu poble de la Torre d’ Oristà amb un treball artesanal i personal de cançó rural. Gravat en una antiga granja de pollastres, el cantautor del Lluçanès s’endinsa en el folk britànic dels setanta, el lirisme poètic i els sons naturals, inspirat pel fet de viure en un indret privilegiat.



Has gravat 'Darrere els horts' en una antiga granja de pollastres que vas adequar com a estudi de gravació. Per què?
La granja és d’uns veïns del costat de casa a la Torre d’Oristà, d’un carrer que en diuen Darrere els Horts, i és la que apareix a la foto de portada. Quan era petit encara tenien pollastres, però ara ja no hi ha bestiar i només hi guarden bales de palla. Tenia moltes ganes de disposar d’un espai fora de casa i em va semblar ideal. Allà vaig muntar tots els aparells per gravar les cançons i parir el disc.

Quina és la idea de 'Darrere els horts', amb un repertori de peces gravades gairebé nues a veu i guitarra?
Així com el primer disc, Plata (Great Canyon Records, 2023), el vaig gravar amb nervis i amb ganes d’acabar-lo ja gairebé des d’abans de començar, i va ser una mica a correcuita, en aquest cas he intentat gaudir del moment. Gravant-lo vaig aprendre fins i tot a aturar-me i anar fent amb molta calma. De fet, era el que buscava, volia que fos tot molt natural i relaxat, per poder connectar amb la música tranquil·lament, sense presses.

El format de gravació no és nou. El canadenc Neil Young, entre d’altres, ja el va experimentar al graner del seu ranxo a Califòrnia amb el seu mític disc 'Harvest' (Reprise, 1972). Hi has volgut buscar alguna semblança?
Es curiós perquè m’agrada molt el Harvest. El vaig comprar a la Fira del Disc i l’escoltava força, però no sabia que l’havia gravat a la seva granja. Més endavant vaig descobrir que hi van anar molts amics per fer una mena de procés d’enregistrament col·laboratiu. M’interessa molt com entén la música i, precisament, després de conèixer la manera com va fer el disc, encara hi vaig connectar molt més.


És el disc que sempre havies somiat gravar?
Totalment! Darrere els horts reflecteix el meu estat d’ànim en el moment en què el vaig gravar. He volgut mantenir l’essència de les cançons que van sorgir en aquell entorn i tots els sons i errors que hi va haver. També és un disc auster, perquè volia fer una gravació senzilla, només amb baix i bateria, que també l’he tocada en alguna cançó. En definitiva, tot el contrari del meu primer disc, que el vaig carregar bastant d’instruments.

En aquest cas, és un disc que respira sons naturals.
Sí, sí, tal qual. Vaig gravar molts sons amb la porta de la granja-estudi oberta, i en algun cas vaig sortir a capturar-los fora. Per exemple, a la cançó “Benparit” es pot sentir el crepitar dels troncs de la llar de foc de casa meva. També hi ha cançons que mentre les gravava se sent el campanar del poble, els ocells o una desbrossadora. És un retrat sonor del paisatge rural, mentre gravava les cançons o de quan caminava pel camp i sentia un ramat d’ovelles. Aquests petits detalls són el que fa que aquest disc sigui diferent de la resta.

Al tema que obre el disc, “Cançons”, cantes: ‘Jo no demano res a les cançons i elles tampoc em demanen res a mi’. És una declaració de principis?
Porto molts anys fent música i la meva relació amb les cançons ha anat canviant. He arribat a un punt molt còmode d’estar a gust amb el que faig, sense pretensions. Amb la frase vull dir que faig cançons sense que m’hagin de donar res a canvi, però que tampoc em demanin que els doni el millor vestit de tots perquè tinc certes limitacions.


És un llarga durada amb moltes cançons, un total de 24. És un senyal que vius un gran moment creatiu? 
Al disc hi ha totes les cançons que vaig crear durant la pandèmia del covid o fins i tot una mica abans, com ara “Mustang”, i altres que tenen més bagatge. El meu procés creatiu sempre és molt espontani. Quan em ve una idea l’escric de manera immediata. Aprofito quan tinc una cançó al cap per enregistrar-la i deixar-ne constància. Intento treure-me-la de seguida del cap, en el bon sentit de la paraula, i quan ja la tinc, m’adono de com de ben parida sona. I llavors ja en començo a fer una altra. Tot i això, també hi ha cançons del disc que he deixat reposar una mica més.

Es podria definir com un disc conceptual amb el pop-folk rural com a gran protagonista?
Sí, la meva música beu del meu entorn, tal com dèiem amb el grup Nyandú a la cançó “Indret privilegiat”. Sempre m’he inspirat amb orgull del Lluçanès i del meu poble. Tot i que, evidentment, el pop és el meu terreny, i a partir d’aquí entenc que faig música popular amb una melodia que estructuralment sigui agradable.

Més enllà dels teus sentiments plasmats a les lletres, el disc és un homenatge al teu poble, la Torre d’Oristà?
Sempre he tingut la necessitat d’explicar que soc d’un lloc molt ben parit. I realment penso que aquest disc és el més autèntic de tots els que he gravat fins ara, perquè els sons de la natura hi són molt presents. Reflecteix una visió àmplia de la ruralitat, en el sentit que qualsevol temàtica seguirà sent i sonant rural perquè és fruit de la meva personalitat. Soc una persona de poble, d’un poble petit, i tinc la meva perspectiva del paisatge i la senzillesa. I també puc arribar a ser crític pel fet de viure en un lloc tancat on ens coneixem tots.