Després de l’EP debut Wabi Sabi (Oso Polita, 2024), el trio Elena García radicat a Tarragona publica el primer disc llarg, Ni tan mal (Oso Polita, 2025). L’àlbum transita per tantes emocions com estils musicals, i des del pop d’autor juga amb el flamenc, la psicodèlia o la cúmbia, per parlar de dolors, tristeses i decepcions. Però sempre amb un punt lluminós perquè, malgrat tot, res no està tan malament.



'Ni tan mal' és el segon treball que publiqueu sota el nom d’Elena García, però en realitat us presenteu com a trio.
Elena García (veu): El projecte va començar a partir de les meves cançons i després s’hi van incorporar ells. Jo ja havia tingut una proposta amb un nom de grup [Lenand], i em venia de gust que cadascú fos qui fos: Elena, Pol Ishanda i Óscar Chic. Però com que és un nom massa llarg per als cartells de festivals, el resumim amb el meu.
 
Componeu també entre els tres?
E.G: Les primeres idees surten de la meva habitació, escrivint lletres i melodies amb la meva guitarra. Després les comparteixo amb el Pol, i ell se n’imagina la sonoritat, i treballem junts els arranjaments. A “Galtes vermelles”, per exemple, va ser ell qui va proposar de provar amb una bossa nova, i la cúmbia de “Kumbé” l’ha fet ell sol. I l’Òscar participa en la creació del directe.
 
És un disc supereclèctic, i a cada cançó conflueixen diverses influències. És precisament pel fet de ser dues ments pensants?
E.G: Cap dels dos no tenim una formació musical de conservatori i, per tant, hem treballat el disc des d’un punt molt genuï i intuïtiu.
Pol Ishanda (guitarra): Som tres persones molt melòmanes i escoltem música molt diferent. Hem après a tocar d’oïda i per passió per la música. Possiblement farem coses que estan fora dels estàndards del que faria una persona amb més tècnica, però, alhora, això fa que sigui un pèl més genuí i sense filtres. A mi com a oient, m’agrada que els discos vagin evolucionant i cada tema tingui el seu propi color.
 

Temàticament, considereu 'Ni tan mal' un disc conceptual?
E.G: Neix com una mena de recopilatori de les cançons que teníem fetes, però sí que té un fil transversal. El disc tracta sobre les decepcions de la vida, el trencament de les expectatives i les il·lusions, i del reenamorament de la vida tal com és.
P.I: El disc comença amb un acord menor i acaba amb un de major. Crec que això és un símbol del recorregut que s’hi fa: és un procés de travessar el més cru, i la decepció que les coses mai siguin com un vol. Però al final és el viatge de la maduresa i de la vida. Sense romantitzar el passat, esperar les petites coses que ens venen en el present i que vindran en un futur. Hi ha aquest missatge de tocar de peus a terra i, des d’aquí, enamorar-se de la vida. Tot plegat, sense ser naïf.
 
Per què tituleu un disc sobre decepcions ‘Ni tan mal’?
E.G: Fa referència a la part de reenamorament. És una frase que dic molt i que al final he enganxat també al Pol. És una filosofia de vida de veure les parts ‘positives’ o lluminoses a les coses que ens afecten o ens fan mal. Per exemple, hi ha una cançó on parlo del dol per la mort d’un familiar, però de qui n’hereto moltes parts bones. O la cançó “Bestia sin amor”, que tracta d’una ruptura en una relació tòxica, i la part bona és, precisament, que s’acabi. A “Amenece, que no es poco” parlo de desempallegar-se de les expectatives i veure la vida tal com és, que al final és el resum del disc.
 

En quasi totes les cançons dibuixes aquest viatge des de la foscor a la llum, excepte a “Pinpilinpauxa” [“papallona” en basc], que és una escena més bucòlica i contemplativa.
E.G: En aquesta cançó vaig intentar no aportar emocions negatives ni positives, sinó descriure un passeig pel camp, un moment més contemplatiu. Per això, quant a arranjament vam voler buscar un estil més orgànic i minimalista. També perquè veníem de fer els altres temes amb molts elements, i vaig pensar de provar l’oposat.
P.I: Jo estic especialment orgullós d’aquesta cançó. M’agrada molt la psicodèlia dels anys 60 i 70, i aquest tema està inspirada en l’estil de pop psicodèlic de guitarres acústiques que feien bandes com Love.
 
I com arribeu a la “Curva del olvido”, una cançó sobre estar ancorada el passat, tot i ser una persona que mira cap al futur?
E.G: A part de música, soc matemàtica. La corba de l’oblit és una funció que descriu la intensitat del record versus la corba del temps: com més temps passa, menys intensitat té el record. La cançó parla d’aquelles coses que ens hem estimat molt i ens fa ràbia oblidar, i vol ser una excusa per obligar-nos a recordar-les.
 

La majoria del disc el cantes en castellà, excepte “Terratrèmols” i “Galtes vermelles”, que tenen un punt més d’instrospecció.
E.G: No m’hi havia fixat, però sí que tenen un punt més ‘joista’. Totes les cançons tracten de vivències pròpies, però potser les altres tenen alguna cosa més universal. A “Terratrèmols” parlo d’una persona que ho passa malament i té molts dubtes, però alhora és conscient que té gent que l’estima. “Galtes vermelles” també narra la història d’una persona trista, però enamorada de la vida.
 
El disc acaba amb una ‘outro’ instrumental: “Kumbé”. Per què?
P.I: La cúmbia psicodèlica m’encanta, i després de veure Dengue Dengue Dengue l’any passat al festival Músiques Disperses, vam bromejar amb l’Elena amb fer una cúmbia per tancar el disc. Vaig fer una demo, ens va molar molt, i vam tirar-ho endavant. I la veritat és que en directe tots tres ens ho passem molt bé tocant-la.
E.G: Sí. En aquest disc hem volgut incorporar més ritmes, que conviden a viure la música de manera més corporal, a nosaltres i al públic.