Tomeu Penya va convertir el Casino de l’Aliança del Poblenou de Barcelona en un temple d’emocions compartides en el concert del dia 15 de maig en el marc del festival Empremtes. Amb només una cadira, una taula i ell mateix —barret, ulleres de sol i la presència magnètica que el caracteritzen— va demostrar que, com els grans cantautors, no necessita res més per captivar un públic entregat. El seu concert va ser un viatge intens i provocador per la seva trajectòria i pel seu univers, on conviuen el romanticisme apassionat, la sensualitat amorosa amb una personalitat canalla i l’humor sense complexos.

En les primeres cançons del recital, Penya va escollir peces profundament personals (una tria complicada, donat que té més de 350 cançons compostes), majoritàriament amoroses (“Sa millor amiga”, “L’amor” “Pedra foguera” o “Maria” dedicada a les “Maries” que han passat per la seva vida), que va anar cosint amb anècdotes íntimes, moltes d’elles explicades amb aquell estil que el fa únic: sensible però mordaç, viscut però irònic. “Soc molt romàntic, viciós, però romàntic”, va deixar anar, arrencant rialles i aplaudiments del públic. Cada cançó es convertia en una petita història de vida, en una escena convertida en poesia cantada.

La segona part va anar girant cap a la festa, més desimbolta, més a l’estil Tomeu deixat anar, i va estar acompanyat pel cantant Simó Pocoví en diversos temes. Un dels moments més emotius va ser quan va interpretar “Has vist ploure mai?”, la seva versió en català del clàssic de la Creedence Clearwater Revival, cantada amb la seva filla Alexandra. Complicitat, tendresa i una connexió intergeneracional que va arribar a emocionar el públic.

No hi van faltar sorpreses: va versionar “Alegria” d’Antònia Font a un ritme més pausat o el clàssic de La Trinca “Coses de l’idioma”, un gest de memòria col·lectiva i reivindicació cultural que va desfermar l’entusiasme de la sala. També va presentar en primícia una nova cançó, “Jai-alai”, fidel al seu estil country-rock, on torna a celebrar els llaços indestructibles entre Catalunya i les Balears.

El clímax de la nit va arribar amb “Illes dins un riu”. Va demanar que s'encenguessin els llums per veure les cares del públic i va convertir aquell instant en una comunió col·lectiva. Ja al tram final, va encadenar fragments de cançons emblemàtiques com “Mallorquins i catalans”, “Plou” i d’altres himnes de la seva discografia, en un final vibrant i catàrtic.

Tomeu Penya va fer molt més que un concert de celebració de 45 anys de carrera com a cantautor: va oferir un espectacle sincer, políticament incorrecte, apassionat i, sobretot, profundament humà.