La cantant lleidatana Abril publica El que penso de tu (autoeditat, 2025), un nou EP que consolida la seva proposta dins del pop alternatiu en català. Després de l'EP debut Catorze (Crea Music, 2023), aquest nou treball aprofundeix en temes com el desig i el pas del temps. Amb una sonoritat més electrònica i una estètica cuidada, el disc mostra una evolució clara tant a nivell sonor com emocional. Parlem amb ella per conèixer com ha construït aquest nou univers.



Parlem del títol del disc, 'El que penso de tu'. Hi ha una persona o vivència que n'hagi estat el motor emocional?
No va ser fàcil escollir el títol. De fet, vaig estar molt temps donant-hi voltes, i al final em vaig adonar que no era una dedicatòria a ningú en concret, sinó més aviat una expressió d’un estat interior. Quan vaig revisar les cançons, vaig veure que moltes començaven amb un "recordo", "imagino", "penso"... Totes tenen en comú que expressen coses que potser no he arribat a dir mai en veu alta. Per mi, escriure cançons és una mena de mirall: no sé fer-ho d’una altra manera que no sigui amb sinceritat. Aquest EP està fet per a les persones que viuen o han viscut soles una cosa que hauria de ser de dos. Per això, el motor no em semblen tant les relacions personals com la meva manera de viure-les.

Respecte al teu darrer EP, 'Catorze', aquest nou treball marca un canvi sonor evident. Canvies les guitarres acústiques per els sintetitzadors i l’electrònica minimalista. Com ha estat aquest procés de transformació?
Ha estat un procés molt natural, però també molt cuidat. Víctor Ayuso, que ha produït tot el disc, ha estat clau. Quan vam començar a treballar plegats, el primer que em va preguntar van ser els meus referents i quina música escoltava. Després, a l’estudi, ens vam entendre molt bé, i cada dia en sortia contenta perquè sentia que estava fent música que jo escoltaria. Mai he escoltat gaire el meu primer EP, Catorze. Li tinc molta estima, però crec que es nota que no tenia clar del tot què volia o què estava fent. Ara, en canvi, he pogut estar molt present durant el procés de producció i això m’ha ajudat a entendre com concretar una idea i transformar-la en música. Gràcies a això, sento que les cançons han pujat el nivell i el so ha passat a ser més actual i fresc. Sona tot molt més "jo" del que sonava abans, i sento que ha estat més una conseqüència del procés que una cosa premeditada.

Aquest disc marca una nova etapa més madura i conscient. Què diries que has deixat enrere de la teva etapa anterior com a artista?
No m’agrada pensar que he deixat enrere res; és a dir, no crec que siguin diferents etapes, sinó una evolució. És evident i natural tenir cada cop les coses més clares i saber-ne més: seria una pèrdua de temps si no ho fos, així que celebro els canvis i espero que en vinguin més. Però m’interessa molt conservar l’essència de l’Abril que va escriure Catorze. Compondre, per mi, és una cosa molt catàrtica i em fa sentir a prop de mi mateixa. Per molt que tot el que envolta les cançons —estètica, producció, imatge, etc.— hagi evolucionat, el moll de l’os de tot plegat continua sent un sentiment de sinceritat i vulnerabilitat que no vull perdre.

En moltes cançons del disc parles d'una tensió entre voler marxar i voler quedar-te. Què representa aquesta dualitat?
És una cosa molt meva. Sempre dono voltes a tot, sobrepenso molt, i ho reivindico, tot i que a vegades m’ho han fet veure com un defecte. Per mi és una manera de veure les coses amb profunditat. Imaginar escenaris, valorar opcions... i si ets indecisa com jo, tot es complica. Si hi afegeixes sentiments, la cosa es multiplica. Jo voldria ser a tot arreu alhora, tenir-ho tot, marxar i quedar-me... però no es pot. I quan una cosa no et fa bé, per molt que la vulguis, toca deixar-la anar. És un tema que des de ben petita tinc present i molts cops m’ha trencat el cor, suposo que per això té tanta presència en allò que escric.


La imatge del mar, el cos, l’estiu i la platja apareix diverses vegades ("La cançó que cantaries", "Mm txatxa"...). Què representa el mar per tu?
És totalment cert que és un tema que es repeteix, però jo soc de Lleida. De fet, al videoclip de "La cançó que cantaries" vaig voler riure’m una mica de mi mateixa per cantar sobre el mar, i vaig estirar-me en una tovallola i sota un para-sol a la vora del riu Segre, com si fos una platja. No és que el mar hagi tingut una presència molt important en la meva vida. Crec que per això en parlo, per sortir més enllà de la introspecció a la qual em tanco quan escric. El mar m’evoca un espai-temps molt concret: d’estiu, de sol, de vacances, família i amics, i em transporta a un lloc que em fa feliç. Per altra banda, també pot ser un element misteriós o romàntic. Pot ser moltes coses.

En aquest EP hi ha una estètica molt cuidada, tant en els videoclips com en la portada i la imatge global del projecte. T’has inspirat en alguna referència visual o artista concret/a per construir aquest nou univers?
És una cosa que ens hem esforçat a cuidar, juntament amb la Cristina Poyato, que fa poc s’ha sumat al projecte per ajudar-me en la direcció d’art, i també la Múnia Bonavia, que ha fet les fotografies. N’estem aprenent, però creiem que l’estètica és important i volem donar-li el valor que mereix. Hi ha moltes artistes que m’inspiren i intento fer l’exercici de fixar-me en què és el que m’atreu d’allò que fan: Billie Eilish, Charli XCX, Maria Jaume, BB Trickz… També m’ha inspirat, sobretot, el so del mateix EP i les sensacions que em provocava. Per exemple, per mi, tot l’EP és rosa, però "Mm txatxa" és rosa fluorescent i "No vull dir-te adeu" és magenta fosc. Aquesta mena de sinestèsia i les carpetes compartides de Pinterest, així la visió de l’equip del Garito, amb qui he gravat els tres videoclips, han anat creant l’estètica del projecte, i ha estat una de les parts de la feina que més he gaudit.


Com creus que aquesta nova estètica visual es relaciona amb el so del disc? Busques una coherència entre el que es veu i el que s’escolta?
Exacte. No és que jo tingui sinestèsia, però m’és fàcil relacionar sons amb colors o sensacions. Avui dia, la música no és només la música, és tot allò que l’acompanya, i vaig tenir clar des del principi que, amb tota la feina feta en la composició i la producció, no podia deixar de cuidar la resta. Estic contenta perquè, a diferència del meu primer treball, ara tot encaixa i té una direcció clara. He anat agrupant les peces per formar aquest projecte amb paciència i de manera pensada i delicada, i tot i que ara encara em queda una mica lluny, tinc ganes de repetir aquest procés quan pugui i veure quin serà el pròxim univers a crear.

T’identifiques amb el 'boom' d’artistes de pop alternatiu en català dels últims anys?
M’inspira molt i intento estar al dia de tot. Cada cop és més difícil, però això és un bon senyal. Recordo fa uns anys, que en un viatge llarg de cotxe tenia el mòbil connectat i feia de DJ, i la mare ens va preguntar al meu germà i a mi si escoltàvem gaire música en català. Vaig respondre que sí, però realment vaig haver de buscar a la llibreria què tenia descarregat. Ara, en canvi, més de la meitat de la música que escolto és d’artistes catalanes, i a més, les sento properes a mi a nivell de gèneres musicals, interessos i edat, cosa que fa uns anys no passava. Sento que no només hi ha hagut un boom d’artistes, sinó també en la diversitat de gèneres, i música més underground, que abans potser trobaries només en anglès, ara també s’està fent en català. Tot allò que consumeixo acaba esquitxant, d’alguna manera, tot allò que creo, i estic molt contenta de tenir tantes referents ara mateix. Ara, d’aquí a sentir-me part de l’escena… Encara em sento una mica petita i la síndrome de la impostora sembla no abandonar-me mai del tot, però confio molt en aquest nou projecte i tinc ganes que la gent el descobreixi. Em sembla una bona carta de presentació per poder començar a fer-me un foradet entre tanta gent xula.