El grup ribetà Últim Cavall celebra una primera de trajectòria amb un documental i un disc, 10 anys d’un refugi (Discos de Kirlian, 2025). L'EP conté cinc noves versions d'alguns dels seus temes més destacats, i es presenta avui mateix en directe al Teatre Foment de Girona i el diumenge 9 de novembre a la sala Paral·lel 62 dins la programació del Minifestival de Barcelona. De tot plegat en parlem extensament amb el vocalista i guitarra del grup, Rafa Monzó. 
 


El documental inclou interpretacions de “Verí” i “Abans de marxar” –d’'Un altre primer cop (2023)–, “Tempestes de sorra” –de 'Records de Kyoto' (DdK, 2017)– i “Varsòvia” –d’'Alaska'–, tots editats per Discos de Kirlian. Seguiu dedicant-vos a fer interessants viatges sonors?
Busquem allò ensomniador, dream pop o nostàlgic. Ens encaixa molt aquest so en llocs llunyans, tant poden ser físics com un viatge sencer. Entenem l’àlbum així, com un procés de cuidar molt quina cançó poses a cada part. I la tria de les cançons del documental ha anat igual. Al final és un regall que ens hem volgut fer a nosaltres mateixos, als nostres veïns i a qui li agradi Últim cavall.

Les cançons triades tenen un significat especial per vosaltres?
“Varsòvia” té molta energia. És molt expansiva, com de The War On Drugs, i és amb la que sovint tanquem els nostres concerts. “Tempestes de sorra” té més capes sonores, guitarres i so envolvent de reverberacions i encaixa molt en la nostra manera de ser. "Verí" i "Abans de marxar" van suposar un repte ja a l’hora de fer el disc Un altre primer cop, perquè vam buscar un so més d’alta fidelitat, i la veu hi és molt més present amb la vocalista Elba Vallès, incorporada a partir d'aquest treball. La idea de 10 anys d'un refugi era fer ballar amb els bons i mals records. Al disc, a més d’aquests quatre temes del documental, hi ha un cinquè: “Els llacs”, d’Alaska.

Al documental es veu la incorporació d’Elba Vallés. Ve també de gira?
Sí, jo la coneixia perquè toca amb diverses formacions i fa bossa nova, jazz... Té una formació més clàssica i quan estàvem gravant l’últim disc, Un altre primer cop, vam veure que hi quedaria bé una veu femenina, no tant com a Belle & Sebastian, però tampoc fent un duet. Li dona sensualitat, un groove, i molta més presència a la veu, tot i estar una mica en segon terme. L’Elba és de Ribes també i li vam proposar de gravar el disc només, però hem fet uns quants concerts amb ella a Vilafranca, Tarragona, Girona i Barcelona i han funcionat superbé. Tot i que a nivell de logística la cosa es complica, amb sis persones...
 
Com descriuries el refugi que han estat els deu anys d’Últim Cavall?
Són ganes de viure. A la vida tenim moltes obligacions del dia a dia i aquest sistema d’horaris, de treballar complint compromisos, mentre que la música ens és necessària per respirar, per prendre distància i alhora endinsar-t’hi i compartir-la. Gaudim tocant i component; som molt d'estudi, però també ens agrada el directe, l'energia que dona. Vam trobar molt interessant la paraula “refugi” per al títol perquè és una forma no d’aïllar-te i de compartir una passió amb gent que t’estimes, amistats i sortir-ne retroalimentat. Necessitem la part creativa per funcionar. Jo no entendria aquests últims deu anys sense música. 
 
L’audiovisual està enregistrat a la Fàbrica Lliure de Barcelona per la cooperativa cultural Augura i en David Casamitjana d'enginyer de so. Sou un grup molt ‘do it yourself’ i de treballar amb cooperatives?
Augura és la cooperativa de Ferran Vilanova i Eduard Cujó a Vilanova i la Geltrú. El Ferran va ser realitzador també en les peces audiovisuals a The Camera Album, a un estudi per on van passar Senior i el Cor Brutal, Refree, Renaldo & Clara o Xavier Baró. I tenim molts amics dins de la música, des de Ran Ran Ran —dels qui tocàvem en directe la cançó “Ee Ja Nai Ka”— al nostre enginyer de so Jordi Moncho, passant per l’enginyer David Casamitjana, que per mi és el millor tècnic de so en directe de Catalunya —és el tècnic de so del Liceu, de l'Auditori Barcelona i de l'Andrea Motis—. Sense desmerèixer en Jordi Moncho, que és una persona que està molt il·lusionat amb la música nova que es fa i fa que Últim Cavall no només estem de retro, sinó que estiguem al dia; en Jordi ens obre l’ànima.

ELS PRIMERS CAVALLS

El nom al grup quan i per què el vau posar?
Va ser en pujar les cançons al Bandcamp que en vam decidir el nom, amb la idea que sempre es parla del cavall guanyador i no de l’últim cavall. I també perquè arrencàvem sense cap mena de competitivitat amb l’art i la creació, com un cavall salvatge, en llibertat i sense pretensió. Vam penjar les primeres cinc cançons, enregistrades amb el nostre enginyer de so, Jordi Moncho, que era amic nostre. Ho vam fer de manera molt precària, però amb molta passió i hores.
 
Què creieu que buscava la gent que us va escoltar i va trobar en vosaltres?
Vam al·lucinar amb les crítiques que ens arribaven dels Estats Units, d’Anglaterra... Ens posaven dins del shoegaze, que és aquesta música de soroll i on es posa la veu al mateix nivell que els instruments i per això era indiferent que cantéssim en català o en anglès. Cantàvem en un to greu al mateix nivell de la guitarra. El que els agradava era que oferíem capes d’envolvència. Amb cinc cançons només, ja ens van trucar de la sala Apolo per si hi volíem tocar!
 
I és just aleshores que penseu a formar la banda, doncs?
Sí, apareixen els amics i apassionats de la música com nosaltres al local de Sant Pere de Ribes on anàvem el Francesc i jo, s’afegeixen el Toni Jordán, que és de Vilanova i la Geltrú, i el Jacob Serra i el Galdric Bover, que són de Sitges. El local era i és el de l'associació cultural El Xulius, que també munta de tot, des del pessebre vivent i els Reis Mags fins al festival Monocicle. S'hi fa molta vida allà i hi ha un ambient molt bonic. Anem en bici a assajar.
 
Només un any després, el 2016, guanyeu el Premi Altaveu a la Millor Lletra.
Sí, per “La casa cremant”. És una cançó post-punk molt intensa amb una lletra clara. Amb les lletres intentem no ser molt explícits, però en aquesta hi ha una posició política evident. I penso que “La casa cremant” també va agradar com a metàfora del planeta on vivim i de l'amenaça actual (climàtica, capitalisme, individualisme...). Va ser molt bonic perquè vam sortir a Sant Boi a rebre’l i no havíem fet cap concert encara! I després ens van trucar fins i tot de Corea per si volíem anar-hi a fer un concert a un festival de soroll, però no va poder ser, perquè no teníem el grup format encara i tampoc no era viable. Ens van escriure diversos segells i al final vam triar Discos de Kirlian, un barceloní segell petitó del Poble Nou que edita pop alternatiu i dona llibertat total. I vam treure el nostre primer àlbum, Records de Kyoto.

 
I la resposta del primer àlbum va ser igual de bona o més?
Sí, de fet, Records de Kyoto (2017) també va tenir una reedició en un segell mexicà que tenia distribució a Estats Units, Emma’s House Records. Vam estar en reculls de shoegaze i triats com el millor de l'any, cantant en català. Sempre he tingut la sensació que tenim gent a qui agradem i venen als concerts —concerts en sales petites com l'Heliogàbal—, i hem tingut molt suport de la crítica a Catalunya tant al Rockdelux com a Enderrock. També en aquella època hi havia molts blogs i la gent parlava i es recomanava música i segur que va ajudar. Tot plegat feia il·lusió. Vam anar fent, sense petar-ho, però fent concerts a petits festivals, i vam presentar-nos al Sona9 el 2017, l'any de Records de Kyoto. Va ser una experiència molt bonica.

Els vostres deu anys han donat per a un EP, tres àlbums i... una banda sonora?
És la banda sonora d’un documental, 265 sense onades (Julie Gómez), sobre surf, que es va estrenar al Sense Ficció i està a Filmin. És un documental fet de manera casolana però molt ben fet, sobre els fans del surf des dels anys 70 a Barcelona fins a la Barcelona del 92. Nosaltres no fem surf, però sortia una part més humana i creativa amb què connectàvem i, a més, apareixia Sitges, i ens va fer il·lusió fer-ne la música. De fet, va ser una col·laboració en què vam cedir els drets de la música del documental i a canvi la directora francesa ens va fer el videoclip de “Verí”.


Com dèieu, vau passar pel Sona9 (2017). Ara que sou un grup amb trajectòria, què els diríeu a la gent que comença?
No vull donar cap lliçó, però normalment la joventut té molt a veure amb la impulsivitat, i crec que el fet de dedicar molta energia a l'estudi i moltes hores a intentar fer bones cançons no té gaire a veure amb el que es fa ara de penjar contingut ràpid i crear amb impulsivitat. La música necessita el seu temps perquè digui alguna cosa. És molt important que gaudeixis del moment de creació i que no intentis fer merchandising abans de fer les bones cançons. Perquè segurament el primer que ensenyis t’acabarà donant ales o condemnant. Actualment es passa molt temps penjant singles, creant contingut cada setmana, fent reels... i el que necessita més temps és el crear bones cançons. Jo crec que així es gaudeix més i s’està més orgullós de la música pròpia.