El dia de demà és un dels més esperats per als mètàl·lics del país. A partir de les 17 h, tindrà lloc el festival Catalunya Triomfant, on durant sis hores hi actuaran sis bandes referencials del mètal extrem en català: Assot, Siroll!, Bocc, Udol, Vidres a la Sang i Ósserp. La setmana passada, vam publicar una peça en què repassàvem els detalls de cadascuna de les bandes, i avui, entrevistem Pau Navarra de l'àgència Blood Fire Death, un dels promotors del festival. Amb ell parlem de la gènesi de l'esdeveniment, de com veu l'ecosistema de bandes de mètal en català i d'una hipotètica continuïtat del festival.

Per què heu decidit muntar un festival o una gran jornada de concerts de mètal en català?
Perquè el poble ho demanava. Aquesta seria la resposta pomposa, però també aporta certa veritat. Tot es remunta al passat 1 de febrer, quan Vidres a la Sang i Udol van devastar la sala La Nau de Barcelona. A Vidres els faig de mànager des que van tornar a l’activitat el 2018, i sempre estem amb el mateix dilema: les sales mitjanes de la capital catalana ens queden petites, però el salt als altres recintes ja és massa gros, tant per aforament com per economia. En Jordi Meya de RockZone va quedar tan entusiasmat amb el concert que, a la sortida, em va dir que era el moment de fer un gran festival per celebrar aquest moment extraordinari que viu el mètal en català. A una sala ben grossa i professional, com l’ocasió demanda. Hi vaig estar d'acord, ja que ell i en Richard Royuela compten amb la promotora Hello Cleveland i cert múscul monetari que jo mai podria mostrar amb la meva agència de promoció i management, Blood Fire Death. Ells tenen molta experiència i han organitzat gires a Bring Me The Horizon, Cancer Bats, Paramore, PUP... En canvi, jo tinc els contactes i la xarxa de mitjans metàl·lics, així que érem el tàndem perfecte.


I a partir d'allà, com vau començar a organitzar el festival?
Allà mateix, a la porta de La Nau, ja vam posar al corrent a Udol, a Siroll!, i a l’Eloi Boucherie i l’Albert Martí de Vidres a la Sang. Com que no vam tenir cap negativa, es van generar unes ganes de trencar escenaris descomunals. Al cotxe, ja tornant cap a Lleida, la meva parella conduïa i jo seguia tramant amb en Meya via telèfon, fins que cap a dos quarts de dues de la matinada ja teníem el cartell confeccionat. Es tractava de reunir les sis formacions de mètal extrem més representatives i potents de casa nostra, i resulta que tots, absolutament tots, són bons amics nostres i hi hem treballat prou.

Us heu llençat a fer el festival perquè creieu que ara és un moment propici i més òptim per a poder realitzar el festival que anys o dècades enrere?
Per descomptat. Com ja he dit, era el que calia fer, i per això eren necessàries persones d’acció. Calia posar els diners sobre la taula, jugar-se el físic, i fer-ho possible. I si observàvem mancances, mirar de pal·liar-les. No serveix absolutament de res fantasiejar a una xarxa social. En Royuela i en Meya sempre han publicat les revistes i portades que han estimat convenients, amb el risc que comportés, i jo he fet el mateix amb la meva agència i el meu segell. Ens hem jugat les carreres, potser algunes relacions sentimentals, i jo personalment, la jubilació, fins i tot. Quan de molt jove vaig descobrir a Foscor i Vidres a la Sang, em va canviar la forma de veure el mètal, i vaig al·lucinar amb el que es feia aquí. Llavors no hauria estat possible fer quelcom així: fa vint anys pràcticament només feien mètal en català Entropia i Vidres. Ara hi ha una explosió, amb cert públic als concerts, i s’havia de capitalitzar en forma de Catalunya Triomfant. Personalment, en part també ho veig com una culminació al treball que he fet amb Blood Fire Death durant la passada dècada i mitja, perquè entre moltes altres coses, sempre he apostat per internacionalitzar l’enorme talent metàl·lic català, i encara millor si la proposta era en català.
 

Per què trobàveu interessant fer-ho el dia de la diada i a la sala Paral·lel 62?
Era massa temptador com per no tirar cap aquí. Gairebé ningú s’atreveix a tocar en dies tan assenyalats, però en quina jornada havia de ser un esdeveniment anomenat Catalunya Triomfant, si no? Hi va haver cert debat sobre si fer-ho el dia 10, amb metro obert tota la nit i després un festiu per dormir fort. Però jo vaig defensar el metaller i la metallera de comarques, que potser els promotors de Barcelona no ho saben, però som pràcticament la meitat dels seus aforaments setmanals. Per tant, si volíem representar la Catalunya real i sencera del cuir i el cinturó de bales, havia de ser en festiu absolut, perquè tothom pogués venir sense cap mena d’impediment. És complicat sortir del centralisme, però hem d'aplicar una mica de senderi. Amb l’11 no hi ha excuses! Respecte al recinte, tant jo com en Royuela i en Meya, teníem clar que la sala havia de ser brutal; les prestacions i infraestructura, també, i els grups havien d’estar absolutament còmodes. Tant a l’escenari com a fora, amb càtering, beguda tota la jornada, regidors d'escenari, caixets macos, i en general, amb tot el que trobo a faltar sovint quan toco a Catalunya i l’Estat espanyol amb la meva pròpia banda.
 
Com està anant la venda d'entrades? 
Les entrades early bird van volar en hores, imagino que d’aquí ve aquesta denominació en anglès. Des que vam publicar el cartell, hem venut tiquets cada dia sense excepció, cosa complicadíssima d’aconseguir en un concert underground, i amb tot un llarg estiu de festivals pel mig. Tot ha estat orgànic, no hem gastat ni un euro en publicitat, ni a xarxes ni a mitjans. La cosa està anant fenomenal i ja hem venut el 80% de les entrades. Fa setmanes que vam salvar els mobles, serem centenars i centenars de guerrers i guerreres, i ara només queda comprovar on està situat el sostre de totes aquestes bandasses juntes en una mateixa sala.
 

Creieu que aquest festival o el llibre d'Història i poder del mètal català' ajuden a fer xarxa i comunitat entre grups, entitats i el públic?
Sincerament, no. El llibre l’hem gaudit els únics que ja estem involucrats en tota aquesta bogeria del mètal underground a Catalunya, i el festival, tres quarts del mateix. Quan vam treure les entrades early bird, que van ser només cent tiquets, hi havia uns 80 o 85 compradors a qui coneixia personalment. Tot coneguts o col·legues. Eren les mateixes cares de sempre! Ha sigut maco que tant els autors de l’obra com nosaltres ens adonéssim, cadascun des de les seves respectives coves, que alguna cosa ben potent i especial s’està cuinant al nostre nínxol minúscul, però la veritat és que hem avançat en paral·lel fins a l’esclafit final que serà el festival. Ells en la seva parcel·la, i nosaltres en la nostra. Simplement, hem coincidit en el temps en adonar-nos del gran moment que estem assaborint.

Si hi ha aquest bon moment, per què creus que res ha canviat?
Quan per fi TV3 i 3Cat van reconèixer la valia de Vidres a la Sang mitjançant el programa Nervi, aquella mateixa setmana vam suspendre la seva presentació de disc a casa seva, a Terrassa, pel poc interès que aquesta havia despertat. Molt glamur i molt like, però el fang de sempre a finals de setmana. De la mateixa manera, amb el meu segell Eternal Juggernaut acabo de coeditar amb altres segells petits el nou LP dels Marasme, formació balear que també canta en català, i t’asseguro que les vendes han estat tan minses com sempre. Com expresso al mateix llibre ‘Història i poder del mètal català', el que passa a la Península, en bloc, és sociològic. Jo ja no estic aquí per canviar res, tan sols faig coses per gaudir amb els meus. I a la resta, que els bombin.
 

Com van rebre els grups la proposta de venir a actuar? Senten el Catalunya Triomfant especialment "seu"?
La paraula és ‘entusiasme’; ganes brutals de demolir la sala. Tots estem farts d'empassar merda, i aquí m’incloc, ja que soc de les poques persones d’aquest país que ha passat per pràcticament totes les facetes del joc: promotor, periodista, mànager, músic, booker, editor d’àlbums... Aquest mateix any m’he estrenat com a tècnic de so modest! Des de la pandèmia, la professionalitat ha caigut en picat, i els recintes subterranis estan en perill d’extinció també. Així que els vam prometre justícia, dignitat pel seu noble art, i així serà. Ens coneixen prou a tots tres i no s’escatimarà en res. Ha de ser la gran festassa del mètal extrem en català, però també per les bandes, que solen ser les més maltractades d’aquest negoci. Així que percebo que se’l senten totalment seu, i han posat tot de la seva part perquè vagi com la seda en favor d’una idea, i no pas del lluïment personal de la seva pròpia agrupació musical.
 

Per últim, si el festival té una bona acollida, us plantegeu fer una segona edició si la viabilitat logística i econòmica ho permet?
No és un tema que s’hagi posat seriosament sobre la taula, així que no. Personalment, si m’he engrescat amb el Catalunya Triomfant és perquè, en realitat, era una diana senzilla. Francament, era impossible que un cartell així anés malament, amb l’estima i la grandíssima qualitat que traspuen aquests sis grups. Durant vint anys he sofert molt, i m’ho he jugat tot, així que ara em toca la costellada. Divertir-me gràcies al que he ajudat a plantar. He editat vinils d’Ósserp i he vist com una tirada sencera em volava en poques hores, venent LPs a tot el planeta. Sé que Bocc poden ficar tranquil·lament 400 persones a Blokes Fantasma de Gràcia. Els Siroll! han treballat com bèsties per ser on són ara i tenen un públic molt nombrós i fidel. De Vidres a la Sang, només cal dir que molta gent es queda al carrer cada cop que trepitgem Barcelona. I Udol ha venut una gran quantitat de còpies d’El Regne (autoeditat, 2023) a Bandcamp. Hi ha qui ha entès que això va del mètal en català, però no només: va de les millors bandes de mètal, a més extrem, i en català. Si féssim una segona edició, segurament hauria de comptar amb Foscor, amb un setlist especial en la nostra llengua, i potser amb Quim Mandado, però com que no fa mètal extrem, probablement no em sentiria tan realitzat, tot i l'estima que li tinc. El Catalunya Triomfant són sis bandes com sis sols; són el dream team nostrat. Serà una fita històrica i rotunda, i una segona edició amb bandes que són allà pel sol fet de cantar en català no la veig. Vull que el festival sigui recordat com un dia màgic, que quedi per a la posteritat, i no pas que el seu nom mori amb dates posteriors on cada vegada han assistit menys persones.