El quartet barceloní Brighton 64 s’acomiada dels escenaris amb l’honor que atorguen quatre dècades i mitja de trajectòria i un grapat de cançons que han esdevingut himnes. L’últim disc, Se traspasa (BCore Disc, 2025), es publica abans d’encetar demà al Mercat de Música Viva de Vic una gira que culminarà el desembre de l’any vinent a l’Apolo de Barcelona. Els germans Ricky i Albert Gil repassen una carrera que va començar amb un esclat d’energia juvenil i s’acaba amb un segon acte sense precedents en el rock’n’roll fet a casa nostra.



Primer de tot, la gran pregunta. Per què plega Brighton 64?
RICKY GIL: Per la suma de molts factors. Pleguem per l’edat que tenim i la que té el grup, la repetició de patrons i pel fet que tots portem vides separades els uns dels altres. Tot i que Brighton 64 és el grup de la meva vida, sento que estic en un altre lloc, tant a nivell musical com personal. Deixar-ho ha estat una decisió difícil, però crec que és bona per a tothom.
ALBERT GIL: Durant la primera etapa del grup, el Ricky i jo anàvem sempre a l’una. Però en aquesta segona etapa hem anat divergint, ja sigui per una qüestió de diferències musicals o potser també per un tema d’egos. Després de quaranta-cinc anys de carrera conjunta, és normal que els seus interessos i els meus ja no siguin els mateixos. Posar punt i final al grup va ser una proposta d’ell, i jo vaig entendre que també era el més adequat.

Què dirien ara els Brighton 64 del 2025 als Brighton 64 del 1981, quan es va formar el grup?
A.G: Ha passat molt de temps i tots hem canviat molt. El que m’agradaria veure és la cara d’aquells dos germans si se’ls hagués dit que l’any 2026 tancarien la seva carrera cantant les mateixes cançons que tocaven al principi: “Barcelona blues, “La próxima vez”, “La casa de la bomba”, “Haz el amor”... La vida ens ha permès fer una gran carrera, i per a nosaltres ha estat un regal.
R.G: Quan vam començar, no miràvem un futur llunyà. No ens vèiem a nosaltres mateixos tocant al cap de quaranta anys.



Al cap de dos anys de formar el grup vau publicar el primer senzill, “Barcelona blues”, que segueix sent una de les cançons més emblemàtiques. Éreu conscients d’estar creant un himne?
A.G: “Barcelona blues” és una composició creada per ser un himne. La versió original la vaig escriure en català, perquè el que caracteritzava el moviment mod era el sentiment de pertinença. Brighton 64 ens sentíem barcelonins, més que catalans, i encara més que no pas espanyols. La cançó és un retrat vivencial de la ciutat on vivia, als 16 o 17 anys, sobretot quan baixava al centre i veia escenes d’opulència i de misèria, de violència i de tendresa, de bellesa i de lletjor.



El 1985 van entrar Tino Peralbo a la bateria i Jordi Fontich als teclats. Es va consolidar la formació clàssica de Brighton 64, i la més estable fins a l’actual, amb Eric Herrera a la bateria, David Abadía al baix i el mateix Fontich encara als teclats.
A.G: Amb Tino Peralbo ja havíem gravat Haz el amor (Twins, 1985), un disc fonamental, però la sensació que el grup anava de debò la vam tenir quan va entrar Jordi Fontich. Llavors vam començar a abraçar una sonoritat més de garatge i de soul. Vam descobrir dues bandes que van ser essencials, The Fleshtones i The Barracudas, que ens van obligar a fer les cançons d’una altra manera.
R.G: Amb l’entrada del Tino vam veure que podíem sonar millor i jugar amb noves sonoritats. I quan s’hi va incorporar el Jordi, el grup va anar cap amunt, perquè el teclat aportava nous matisos a un so que fins aleshores havia estat molt cru.



El 1986 vau publicar el senzill “La casa de la bomba” i vau fer un gran salt a nivell de popularitat. El 1987 vau fer el vostre concert més multitudinari a les Festes de la Mercè a Barcelona. Éreu joves i, de cop i volta, us vau trobar dalt de tot. Com ho vau viure?
R.G: L’actuació va ser un regal, perquè hi havia molta gent i estava passant a la nostra ciutat. Barcelona ja ens coneixia i, d’alguna manera, celebrava haver arribat fins allà. Va ser un moment molt especial que, per desgràcia, es va tallar al cap de poc temps.
A.G: Aquell concert a la Mercè, amb 100.000 persones davant nostre a la Recta de l’Estadi, se’ns va fer gegant. No som un grup que funcioni gaire bé en grans escenaris ni davant de grans multituds. Som més de local petit i de tocar a prop del públic.
 

LA CASA DE LA BOMBA

Paradoxalment, tot aquell èxit també us va mostrar el costat menys amable de la indústria discogràfica. Si la vostra relació amb la multinacional EMI hagués estat diferent, Brighton 64 hauria pogut continuar més enllà del 1989?
R.G: Si la discogràfica hagués tingut la voluntat de seguir apostant per Brighton 64, hauríem continuat segur. Però no va ser així. Hi va haver moltes disputes amb el productor Paco Trinidad, i suposo que es van adonar que no assoliríem el nivell de vendes d’altres grups que hi havia en aquell moment. I tenien raó, perquè a nosaltres això ens era igual. El nostre objectiu no era vendre més que la resta sinó anar fent carrera. Tot plegat, sumat a la nostra inexperiència, ens va portar a reflexionar i vam decidir plegar.
A.G: L’èxit de “La casa de la bomba” va generar unes expectatives en el grup que abans no existien. Es van prendre una sèrie de decisions equivocades, sobretot per part de la discogràfica, que van portar el grup a un final trist. El potencial que teníem era molt gran, però de vegades el gestor o el venedor són els que determinen l’èxit o el fracàs d’un projecte artístic. Brighton 64 vam tenir sort a l’hora de fer la nostra música i gravar-la, però no tanta a l’hora de posar-la en circulació. Moltes bandes, utilitzant fórmules semblants a la nostra, van assolir un gran èxit els anys posteriors. Suposo que en aquell moment vam tenir unes males cartes.


Després vau formar Brigatones. I durant els noranta i dos-mil vau posar en marxa projectes com Matamala, Top Models o Chest, reactivant Brighton 64 en ocasions molt puntuals, sempre amb un gran èxit de públic. Com recordeu aquells anys?
R.G: Van ser anys d’un parèntesi genial. Vam poder desenvolupar altres projectes, que penso que també van ser molt interessants. De tant en tant fèiem concerts de Brighton 64, de cop i volta venia molta gent, ens retrobàvem amb el Jordi i el Tino. Recordo que tocàvem a Madrid i omplíem sales potents, i altres vegades ens contractaven per tocar a festivals. Van ser concerts per passar-nos-ho bé, perquè ja no hi havia la part dolenta, i tot plegat ens va servir per comprovar que el grup encara seguia vigent en les ments de molta gent. Va ser una època molt bona.
A.G: Va ser com un període d’entreguerres, a la recerca del nostre camí. Als inicis del ‘rock català’, Matamala va tenir una trajectòria diferent de Brighton 64, però també va ser molt interessant. Ens va permetre tocar per tota la península i també van fer concerts a Europa. Vam poder recuperar l’esperit de la primera època de Brighton 64, vam conèixer molta gent i vam fer molts amics. I també va ser l’època en què el Ricky i jo ens vam separar per tirar endavant projectes diferents, tota una renovació que en aquell moment ja necessitàvem de manera especial.

El 2011 us vau tornar a ajuntar per celebrar el trentè aniversari de Brighton 64. La reunió va donar lloc a una segona etapa que arriba fins avui, molt prolífica, amb sis àlbums publicats comptant el darrer, 'Se traspasa'. Com valoreu aquest segon acte?
R.G: El que vam fer durant els vuitanta té valor, però queda molt lluny. En canvi, el que hem fet durant el segle XXI ens queda més a prop i és una obra collonuda. Hem tingut el suport de la discogràfica BCore i del productor com Santi García, amb qui ens hem entès molt bé.
A.G: BCore ens ha donat la continuïtat que no havíem pogut tenir durant la primera època, i ha estat còmplice de tots els projectes i de les il·lusions que hem tingut en la nostra etapa adulta. Tant nosaltres com el director del segell, Jordi Llansamà, som gent realista. No vivim als vuitanta, als noranta ni als dos-mil. Hem tingut segells i hem tocat en bandes, i sabem el que costa tirar endavant.


Una de les cançons del nou disc es titula “Hemos tenido suerte”. Us acomiadeu amb el got mig ple o amb el got mig buit?
R.G: Mig ple. La cançó resumeix la manera com hem viscut els més de quaranta anys de carrera. Ens ha anat bé, hem passat per mals moments però no hem patit grans desgràcies, i hem tingut una relació molt especial entre nosaltres i amb el nostre públic.
A.G: Jo el veig mig buit, perquè em trobo al final d’una carrera i sento que no tinc l’energia que havia tingut anys enrere. Tot i això, hem viscut un passat pletòric i tenim el sac ple d’experiències meravelloses.