El duet barceloní format pels Marcs, Gelabert i Hampshire, afronta un moment crucial. Iglú presenta El refugi (Delirics, 2025), el primer disc que publica amb una gran discogràfica, una manera de reinventar un projecte que ja fa set anys que camina, amb dos treballs amb el segell Acqustic –IO (2021) i Entre el somni i a realitat (2023)–, que encara no ha acabat d’enlairar-se. Aquest podria ser el darrer intent.



Amb Iglú vau publicar els primers senzills el 2018 i heu gravat dos discos, però fa la sensació que us ha costat arrencar. Per què?
Marc Gelabert 'Gela': Sí, nosaltres també tenim la mateixa sensació, però no és culpa nostra. No sabem què ha passat, perquè ara publicarem el tercer disc en set anys... i ens costa molt avançar...

Si no és culpa vostra, què ha passat?
Marc Hampshire: La veritat és que nosaltres hem posat tota la carn a la graella i hem fet tot el possible. Però, pel que sigui, Iglú encara no ha acabat d’enlairar-se... No ens hi podem dedicar del tot.

Si us hi poguéssiu dedicar del tot, creieu que seríeu 'mainstream'?
M.G: Sí, segurament. Com a mínim seríem prou coneguts per dedicar-nos exclusivament a la música. Per quin motiu no ha passat? No ho sabem, però... pensem que és un problema de la indústria, un clàssic del qual ja hem parlat moltes vegades. De fet, és una conversa que tenim de manera recurrent...

Això us ha portat a replantejar-vos la vostra continuïtat com a duet o heu plantejat projectes diferents per veure si rutllaven millor en l’escena musical catalana?
M.H: No, realment no. Quan vam començar, literalment, no sabíem res. Tocàvem al local d’assaig Boca Nord, al barri del Carmel, que era un espai jove... i vam gravar un primer disc sense saber ni com. Vam aprendre a produir i a fer cançons, sense el suport de cap discogràfica. I, en aquell moment, quan ja vam entrar en el món de la indústria musical, crec que ja ens vam perdre una mica. Vam veure que s’havien de fer molts videoclips i que els havíem de pagar, i també que calia fer molta feina de promoció...


En algun moment, perseguir l’èxit us ha fer perdre la vostra essència pel camí?
M.G: Penso que a nosaltres no ens ha pas passat, com a mínim en el vessant musical. Com a molt, hem hagut de triar un senzill concret abans que un altre, perquè crèiem que era més comercial. Hi ha hagut algunes decisions que ens han obligat a plantejar si ens agradava més una cançó o una altra, i també a valorar els riscos que podia tenir produir un determinat tipus de cançons.

En el món de la música no hi ha una drecera màgica cap a l’èxit. No creieu que més aviat passa quan ha de passar?
M.H: Cent per cent. Els grups que han assolit una certa popularitat segurament s’ho mereixen i han pencat molt. Però n’hi ha molts altres que no hi hem arribat, però que també ens ho hem treballat... De fet, hi ha molts grups [Riuen].


Parlant dels vostres inicis a l’espai jove Boca Nord de Barcelona, com va sorgir Iglú?
M.G: Nosaltres ja ens coneixíem del concurs Brot de Barcelona, en què jo tocava al grup Nadius i en Ham amb Riots.
M.H: I, alhora, jo formava part d’un grup de versions, anomenat Vanilla, i vaig demanar al Gela que vingués a tocar-hi el baix.

Quines versions fèieu?
M.H: [Riuen fort] Mai vam arribar a fer cap concert, eh? Érem molt dolents, però ens agradava fer britpop en clau festiva... i també fèiem algun tema dels nord-americans System of a Down. A les pauses dels assajos vam començar a tocar cançons inventades i d’aquesta manera va néixer Iglú.


Teniu la sensació que 'El refugi' serà el vostre últim intent?
M.G: Sí, no farem un altre disc, ara per ara. Un projecte tan gran, que requereix tant de temps i tant d’esforç, és massa feina. Demana molta energia i potser ara mateix ja no la tenim. No podem assumir-ho amb les altres feines que tenim. Tot i això, sempre que ens trobem per fer música flipem, perquè els temes són molt guapos. Per tant, segur que vindran més cançons, però no sabem si seguirem amb el projecte... Com a mínim els pròxims anys necessitem descansar d’Iglú.

Les lletres del disc parlen molt de vosaltres. És un autoretrat?
M.G: Potser sí, perquè escrivim junts i tenim moltes converses sobre el contingut de les lletres. Ho fem així des del principi i gairebé tots els temes són compartits, tot i que no podria dir quina frase ha escrit cadascú. Més que parlar de nosaltres, és un disc més rabiós, sobretot contra la indústria, per aquesta sensació de tenir l’etiqueta d’eterna promesa que mai no acaba d’explotar.

Hi haurà gira de presentació?
M.G: La idea és fer-ne pocs però bons. No farem concerts a qualsevol lloc i de qualsevol manera per donar-nos a conèixer.

Si la gent escolta com si no hi hagués demà 'El refugi', quines són les vostres cançons preferides?
M.H: Ens quedem amb la que dona nom al disc, “El refugi”, perquè és una cançó que vaig somiar. El tema sonava en el meu imaginari, i quan em vaig despertar el vaig començar a compondre amb en Gela. Va ser una història molt especial. I també “Relacions normals”, perquè mira enrere amb molta nostàlgia, a més celebra que ens hem fet grans i que les coses segueixen sent l’hòstia.

​