Si al mig d’Eivissa algú crida ‘Tur’ o ‘Marí’, de ben segur que es girarà molta gent. El duet eivissenc-català L’Arannà ha ajuntat els dos llinatges emblemàtics a l’espectacle Turmarí, que posteriorment serà un disc. La proposta recrea la riquesa i la força primitiva de la cultura popular de les Pitiüses, connectant el cant redoblat amb l’electrònica. En directe es va poder veure a la Fira Mediterrània o a l'Alcora, i es podrà veure la setmana vinent a la Fira B! de Palma, i la següent a la Fira Trovam de Castelló i al Càntut de Cassà de la Selva. 



Com va començar aquest projecte de fusió de cant redoblat i electrònica entre una eivissenca i una empordanesa?
Lara Magrinyà: Jo soc eivissenca, però vaig conèixer el cant redoblat, propi de les Pitiüses, quan estudiava al Conservatori Superior de les Illes Balears, a Palma, i em va quedar al cap treballar en aquest àmbit. Més endavant l’Anna i jo vam estudiar piano clàssic a l’Esmuc i vam crear L’Arannà. I un cop acabat el primer disc, La salamandra (Blau Atzavara, 2024), a partir dels contes de Mercè Rodoreda, vam creure que havia arribat l’hora de posar-nos-hi.
Anna Sala: Vam posar-nos a investigar, primer des de casa. Encara no havia sortit el Cançoner de les Pitiüses, recull en línia impulsat per l’Institut d’Estudis Eivissencs i l’Obra Cultural Balear, però vam al·lucinar amb els arxius gravats pel nord-americà Alan Lomax el 1952. És curiós que la Lara, havent viscut divuit anys a Eivissa, no hagués sentit a parlar del cant redoblat, però vam anar estirant fils...

La música popular pitiüsa és riquíssima, però ja és pràcticament impossible viure-la en el context original.
L.M: A Eivissa es fa cant redoblat en algun acte institucional i la gent gran ho reviu o ho recorda, però ja no hi ha vetlades en què es recreïn les cançons, com es feia abans. Es manté en un context nostàlgic.
A.S: A Formentera encara es pot anar a alguna cantada ‘fresca’, amb cantadors al costat de gent molt gran. El ball pagès encara s’hi pot sentir fàcilment, però les cantades ja estan menys vives.
L.M: Cal pensar que aquestes cantades no eren com les podem imaginar en altres tradicions, socials i festives, sinó diametralment diferents. Són més aviat un cant monòton, amb lletres que s’havien escrit per temes concrets i amb regles estrictes. Si escoltéssim ara un antic cantador fent cant redoblat ens xocaria molt.
  A les fotos que va fer Lomax es veuen els cantadors molt seriosos, amb els ulls tancats, amb una mà al tamborí i una altra sobre la templa. Com és el vostre espectacle?
A.S: Intentarem evocar els cantadors, que interpretaven textos amb molta ironia i amb segones intencions. Eren tonades intenses que exigien molta concentració, no és una cosa fàcil de sentir.
L.M: És un cant introspectiu, amb tota una gestualitat implícita.

En el vostre cas, combineu instruments primitius i ultragenuïns com la flaüta i l’espasí amb el piano i l’electrònica. És un terreny que es reivindica molt en el folk europeu actual?
L.M: És veritat que hi ha una resposta de molts músics joves, que busquen les arrels o miren de trobar la identitat davant d’un món tan globalitzat i amb tantes referències. La nostra formació és clàssica, vam estudiar piano i no havíem tocat instruments tradicionals. Tot i això, ens hi hem volgut acostar i experimentar amb el mateix interès que podem tenir pels sintetitzadors.
A.S: Els instruments tradicionals aporten una emoció especial que no es pot definir exactament i també una paleta de jocs tímbrics superinteressant. A més, plantegen problemes específics, com per exemple la flaüta eivissenca, que és un instrument no temperat. Cadascuna és única i no hi ha manera de fer-la sonar amb altres instruments sense que grinyoli, però aquesta és precisament la seva personalitat.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de L’ARANNÀ (@l_aranna)

Ha estat difícil fer cant redoblat sense haver-hi crescut?
L.M: Ha estat un repte, no és una cosa que es pugui imitar fàcilment. Té particularitats i tècniques que cal anar descobrint. Antigament, els cantadors eren persones selectes i amb capacitat, que aprenien des de petits per imitació. Però bé, amb pràctica ho hem acabat fent.

Una altra característica de les cançons de 'Turmarí' és que combineu lletres tradicionals amb altres d’actuals i crítiques. Com ha resultat aquesta fusió?
A.S: Sí, per exemple amb el “Cant de la Sibil·la” comencem amb la lletra tradicional i després hi incorporem uns versos del poeta gironí Narcís Comadira. Hem partit de peces tradicionals, altres en què a partir de versos populars incorporem lletres on ressona el món actual, i altres que són cent per cent nostres i on parlem, per exemple, dels problemes de l’habitatge a l’illa o del perill d’extinció de la sargantana eivissenca, que està molt amenaçada.


També heu versionat 'a cappella' “De jo et vas despediguent”, que ja va enregistrar Uc al disc 'Cançons d’Eivissa' (Edigsa, 1974)?
A.S: Uc va fer molta feina de recuperació de tonades tradicionals, que tenien melodies realment molt boniques.
L.M: A més, no només van difondre el cançoner eivissenc, sinó que li van donar sentit. Peces com “Bona nit, blanca roseta” ara les coneix pràcticament tothom, també infants que no tenen pares eivissencs. “De jo et vas despediguent” potser no és de les més conegudes, però és preciosa, i té una lletra que ens serveix per tancar l’espectacle.

Hi haurà disc de 'Turmarí'?
L.M: Segur, més endavant, de cara a la primavera. Ara la feina de preparar l’espectacle ens permetrà estrenar-lo a la Fira Mediterrània.