Avui, a la fi, Rosalia ha descobert el nou i esperadíssim disc Lux (Columbia Records). Un treball on la cantant de Sant Esteve Sesrovires s'allunya de la música urbana, i abraça de nou instruments orgànics i el flamenc, així com detalls de música clàssica. A través de tretze idiomes -entre ells, el català- ens hi parla d'un procés vital d'alliberament i creixement, on el desamor i, sobretot, la seva connexió amb Déu i la religió juguen un paper primordial, amb influències i inspiració en diverses santes d'arreu del món.



El disc arrenca amb “Sexo, llantas y violencia”, on presenta la dualitat entre cel i terra -el terrenal i el diví-, que alhora representen l'anterior disc -Motomami (Columbia Records, ) i el nou-, remarcant-ho com un procés cronològic i no excloent: 'en el primero, sexo, violencia y llantas, deportes de sangre, monedas en gargantas; en el segundo, destellos, palomas y santas, la gracia, y el fruto y el peso de la balanza'. Segueix amb “Reliquia”, on explica com ha estimat el món i l'ha viscut, tot el que hi ha après i perdut, i arriba a “Divinize”, on assegura que sap que ha estat feta per divinitzar, tant fora com dins seu ['I know that I was made to divinize outside/inside me].


Amb uns teclats ultrasaturats que repeteixen incansablement els tres mateixos acords, acompanyats d'una percussió insistent que recorda el tecno i unes cordes que passen d'un pizzicato a una corda fregada -potser més 'divina'- que seguirà apareixent al llarg del disc, “Divinize” està plena de referències cristianes: la poma prohibida, la columna vertebral com un rosari, o el dolor deliciós, com una mena de penitència que apropa a Déu. A més de la llum -divina- que es pot veure a través de la mateixa artista. I Rosalia adverteix, abans d'un final orquestral: 'no tothom l'entendrà, i ella no ho espera; pensen que és el final, però tot just comença'.


Aquest primer moviment, després de “Divinize”, es tanca amb “Porcelana”, on insisteix que a través seu i de la seva pell es pot veure la 'luz que ilumina o ruina divina' i, en llatí -i presentant el nom del disc-, confirma 'Ego sum nihil, ego sum lux mundi' [no soc res, soc la llum del món]. Tot i així, la dualitat i la contradicció es mantenen, amb jocs de quiasmes com 'el placer anestesia mi dolor / el dolor anestesia mi placer', o la por que simbolitza la veu masculina -no atribuïda als crèdits-. La peça tanca amb uns cors que semblen una benvinguda al cel i que deriven cap a la darrera cançó del Moviment I de Lux, amb una carta d'amor a un crist humanitzat i imperfecte que plora diamants.


El primer moviment esdevé així una mena de presentació del que serà el disc, un àlbum que tant estilísticament com temàtica s'allunya del darrer però que, alhora, no es podria explicar ni arribar a fer sense els anteriors treballs de l'artista. Un disc on s'allunya clarament de les facetes més urbanes que havien definit la seva obra recent, per flirtejar amb la clàssica i omplir-ho tot d'instruments orgànics -després d'una gira, la de Motomami, on pràcticament no n'hi havia cap-, i recuperar deixos del flamenc dels seus inicis. Un àlbum que ella defineix com a pop, però on Rosalia es desfà de les estructures internes habituals de la cançó pop, i es passeja amb soltesa per estils i sonoritats diferents.


El segon moviment arrenca amb el senzill que tant va sorprendre fa una setmana, “Berghain”, i del qual tant s'ha parlat. Un tema d'una fantasia tenebrosa on sentim Rosalia cantar líric en alemany, Björk introduint una de les claus del disc ['l'única manera de salvar-nos és a través de divina intervenció] i Yves Tumor -la segona i darrera veu masculina del disc- reclamant amor de forma insistent i violenta.


I arribem a “La perla” amb Yahritza y Su Esencia, una cançó troncal de l'àlbum, on Rosalia canta despitada -o “Despechada”, com deia al hit estiuenc del 2022-, a la 'decepción local, rompecorazones nacional, un terrorista emocional', una condició d'epítets on per molts s'endevina l'expromès de la baixllobregatina, Rauw Alejandro. Aleshores, i versionant la seva admirada Niña de los Peines -“Quisiera yo renegar (Peteneras)”-, reclama un “Mundo nuevo” amb més veritat. El flamenc continua a “De madrugá”, que recorda al primer disc en solitari El mal querer per la seva fusió i que, en una versió que encara no incloïa l'ucraïnès, ja s'havia pogut sentir durant la darrera gira de la cantant.


Després del dolor que expressa aquest segon moviment, en el tercer comença a abraçar i veure la llum a través de la religió. Així, s'arrenca amb “Dios es un stalker”, on la cantant pren la veu d'un Déu omnipresent i on, de nou, el romanç es confon amb la connexió divina. Entre palmes i cordes, i amb diversos canvis de ritme, estil i idioma, a “La yugular” assegura que no té temps per odiar a Lucifer, perquè està 'demasiado ocupada amándote a ti, Undibel [un terme romaní per designar “Déu”]. Una conclusió que reitera la fàbula en què va cantant una mena de joc de nines russes absurd en què un exèrcit cap en una pilota de golf, que al seu torn ocupa el Titanic, 'pero Él cabe en mi pecho, y mi pecho ocupa su amor, y en su amor me quiero perder'. La cançó s'acaba amb un tall d'àudio històric de Patti Smith: “I wanna see the 8^th heaven, the 10^th heaven, the thousandth heaven”.


En la segona part d'aquest tercer moviment, en la versió física del disc, ens trobem de nou amb una ruptura romàntica de l'artista ("Focu 'ranni"), tot sembla indicar que la que va patir amb Alejandro, per referències a un casament que no va tenir lloc, o al disc que van publicar plegats -RR (Columbia Records, 2023)- quan canta 'pero mi corazón nunca tuvo tus iniciales'. A la balada “Sauvignon Blanc” indica que l'amor o la seva connexió amb Déu està per sobre del materialisme: 'ya no quiero perlas ni caviar, tu amor será mi capital'. La darrera, també exclusiva del CD i el vinil, és “Jeanne”, que fa referència a Joana d'Arc. Repleta també de referències a l'imaginari cristià, hi canta sobre el dolor, la tristesa i moments difícils: 'Plorava de matinada (…) Dic adeu, em remeto al meu Déu, als seus desitjos' [fragment traduït del castellà i el francès].


La primera de l'últim moviment, també exclusiva, pren ja un caire del tot diferent. Com un hit feminista on combina el castellà, el mandarí i l'hebreu, “Novia robot” critica l'objectificació del cos femení. I ens plantem ja en l'antepenúltima cançó del disc: “La rumba del perdón”. Com una noia Almódovar, hi canta flamenc amb Sílvia Pérez Cruz i Estrella Morente llistant algunes de les maldats de diferents homes que abandonen i desapareixen, beuen massa, maten o pequen, i a qui concedeixen el perdó entre 'nonainonas'.


Finalment, Lux acaba amb dues balades: “Memória”, amb Carminho, i “Magnolias”. A “Memória”, en castellà i portuguès i que abraça la saudade del fado, reclama a l'altre si la coneix i la recorda, i demana al cel que quan mori, no oblidi tot el que ha viscut. A “Magnolias”, el tancament d'aquest quart àlbum de la cantant de Sant Esteve Sesrovires, Rosalia imagina la seva mort i el seu comiat, i la trobada amb Déu, que descendeix a buscar-la, mentre ella ascendeix -com canta, en castellà, L'Escolania de Montserrat-.