El 2022, Evan Dedes, Naïm Lutfi, Jordina Gavaldà, Eloi Genebat i Àlvaro López es van ajuntar per crear Sodi, una banda de rock que recuperava sonoritats dels anys 80 i 90. Després de publicar un primer EP, D'anar per casa (autoeditat, 2024), enguany la banda s'ha presentat al concurs de bandes emergents Sona9, en què va quedar en segona posició, enduent-se així el Premi Joventut i el Premi Verkami per votació popular. Però el quintet no s'ha volgut quedar quiet, així que s'ha posat mans a l'obra per començar a publicar noves cançons. La primera mostra és "Temps afegit", un dels temes que Sodi va interpretar al llarg del concurs i que avui ens regala en primícia. 


“Temps afegit” és pur 'beef' contra un pesat de torn. Per què fer una cançó així? 
Naïm Lutfi (baix): La idea de fer una cançó així va néixer del fet de reptar-se a un mateix a escriure una cosa des de l’humor i la ironia. Personalment, escric des d’una perspectiva de “rallar-me el cap” i de sobrepensar els problemes que em passen al dia a dia. En aquest cas buscava l’oposat, no fer més voltes de les necessàries i escriure la cançó tal com sortís, satiritzant una situació en què tots ens hem vist immersos. Em semblava interessant pensar que, així com la gent pot sentir-se identificada amb una cançó que parla de com de bonic se sent estar enamorat, o com de trist se sent deixar d'estar-ho, també podia passar amb una cançó com "Temps Afegit". I és que, si t’ho pares a pensar, segur que al llarg de la setmana hi ha més d’un moment en què “demanes l’hora” perquè algú (o alguna cosa) se t’està fent bola.
 
Al final, però, accepteu que tots podríem ser, o hem estat, aquest pesat? 
N.L: Clar! No volíem que el que s'havia iniciat des del riure i la ironia es tornés en un atac o una mena d’agressió constant cap “al pesat de torn”. Al pont, fem un exercici d’autocrítica, intentem posar pau i admetem que de la mateixa manera que tots hem patit aquesta “menjada d’orella”, però també hem estat a l’altra banda sent el motiu per mirar el rellotge per algú altre.
 
Per a la cançó i aquest debut, heu volgut també mostrar la contundència que teniu en directe? 
N.L: Completament. A Sodi plantegem les cançons sobretot pensant en el directe. Les muntem plegats al local d’assaig tenint al cap com podem tocar-les en directe que com sonarien un cop gravades. Una forma de treballar potser inusual o “antiga” però a l’hora de consolidar una contundència és sens dubte encertada. Un cop portem la cançó a estudi (després d’haver passat per l’escenari) el repte és que quan s’escolti mantingui l’energia, l’espontaneïtat i el múscul del directe.

Com sentiu publicar aquest primer tema, i veure ja a l’horitzó el primer disc? 
N.L: Ens genera un còctel d’emocions. Nervis, ganes, pors, eufòria... Veure que la feina que hem estat fent fins ara i que les cançons que fa temps que toquem van veient la llum ens fa immensament feliços. Crec que es podria resumir en una il·lusió immensa per demostrar tot el que és Sodi i per ensenyar a la gent tot allò que encara no ha pogut veure de nosaltres.
 
El clip de la cançó l’estrenareu diumenge en directe al camp del Nàstic, abans del partit contra el Marbella. Com va sorgir aquesta idea i com ho esteu vivint?
N.L: Inicialment, ens era inimaginable poder fer una cosa així. Pensàvem a gravar el videoclip en algun camp més petit de la ciutat. Més de barri. Però en el moment que des de Rambla, el nostre management, ens van animar a pensar en gran i intentar fer-ho al camp del nàstic. I ho vam encertar, perquè hem aconseguit que, el que inicialment era “simplement” una estrena, sigui una col·laboració amb l’equip de la nostra ciutat. Creiem que ens ajuda moltíssim en el camí que volem prendre i en cridar l’atenció d’aquells qui encara no ens tinguin ubicats.

Què significa per vosaltres aquesta fita?
N.L: L'estrena al camp, després d’haver-hi gravat el videoclip ens és, encara ara, surrealista. Sense ser excessivament futbolers, com a tarragonins hem estat —i som— socis de l’entitat. En aquell camp hem viscut moments èpics i eufòrics a parts iguals; a més d’un bon grapat de tristos darrerament. Poder-hi presentar la nostra feina ens omple d’orgull i representa una manera immillorable de fer ciutat.