Després d’un disc de narrativa conceptual, que tenia exposició, nus i desenllaç, 'El regreso de Abba' (Sony Music, 2020), vau tornar al recull de cançons planeres de pop amb 'Marc, Axel y Jes' (Sony Music, 2023). D’on parteix el nou àlbum?
Marc Ros (veu i guitarra): És un disc amb cançons de lletres i instrumentacions senzilles. El que ha passat és que la sonoritat del català ha fet que poséssim una marxa menys pel que fa a la velocitat. Hem abaixat els tempos. La meva veu cantada en aquesta llengua m’ha portat a un altre lloc a l’hora de compondre, i m’han acabat sortit unes interpretacions més melòdiques.
La llengua condiciona el registre musical?
M.R: El disc anterior era més atlàntic, i aquest és més mediterrani, fet amb més calma. Intento evitar dir la paraula ‘dolç’, però quan parlo en català no crido tant. En canvi, quan ho faig en castellà, crido més.
Què dius ara!
M.R: Sí, sí, quan torno a casa després d’uns dies a Madrid noto que m’he quedat sense veu. Allà es crida més. I, per tant, amb la música m’ha passat que en català no he tingut tantes ganes de cridar.
Jesús Senra (baix i veus): L’Axel i jo fa 25 anys que sentim cantar el Marc, i quan enregistràvem el disc ens vam adonar que era un altre, que sonava diferent i feia que tot sonés d’una altra manera. Amb el nou disc ha nascut un nou Sidonie.
Axel Pi (bateria): Ja vam viure el mateix amb el canvi de l’anglès al castellà, fa vint anys. Teníem cançons en anglès inventat que vam acabar descartant, perquè ens vam adonar que la sonoritat del grup havia canviat. Hem comprovat la importància de l’idioma en la veu, i és molt bonic. Cada vegada que hem canviat de llengua ha sigut com canviar l’instrument principal, que és la veu.
Cada llengua té les seves connotacions, i el seu imaginari cultural i sentimental, i a banda d’això hi ha la fonètica, la sonoritat de cada idioma. Tot això es nota a l’hora de fer una cançó?
M.R: Nosaltres som fills dels Payasos de la tele i de La bola de cristal, i en el meu cas, dels discos de Raimon i Maria del Mar Bonet que tenien els meus pares a casa, però també dels meus discos en anglès. Si les paraules són més curtes, l’aire et passa d’una altra manera per la boca, la llengua i les dents. He escoltat una versió d’“Al vent”, de Raimon, en japonès que sona totalment diferent. I jo mateix tinc alguna cançó en italià i en francès al calaix, que sonen espantoses i només he fet per veure com sonen.
La vostra cultura musical més perceptible és el pop en anglès?
M.R: Sí, però el subconscient és molt puta. Al disc hi ha moments en què som molt Sopa de Cabra, i en altres sonem com Els Pets. La lletra d’“El cap ple d’ocells” la podria haver signat Gerard Quintana, i “Cançons que maten” és molt Lluís Gavaldà. I mira que no he escoltat tant aquests grups, però els tinc en el subconscient.
En alguna època heu estat receptius al pop en català?
M.R: No t’ho creuràs, però n’Gai n’Gai, La Madam i Duble Buble eren grups que escoltava molt un col·lega de l’institut que em van arribar, perquè eren molt diferents de tot el que sonava en aquella època dels anys vuitanta.
I per què fins ara no heu decidit fer un disc en català?
M.R: En primer lloc hi havia d’haver les ganes de fer-lo, i en segon lloc, la capacitat per poder gravar-lo. A més, a l’hora d’escriure m’he preguntat diverses vegades si en seria capaç. Fa cinc anys ja vam fer “Portlligat”, la nostra primera cançó en català. I fer-ne més ha resultat més fàcil del que em pensava. És evident que soc català, però no he llegit tant en català com en castellà i sobretot he escoltat molta música en castellà i en anglès. Però la meva llengua materna continua sent present en el dia a dia.
A.P: El procés ha sigut molt natural, perquè a poc a poc s’han anat diluint les pors inicials de pensar si era un pas massa arriscat, considerant que tenim una gran quantitat de públic castellanoparlant i molts seguidors fora de Catalunya. En lloc de preocupar-nos més i més, ens hem anat emocionant i hem deixat de pensar en el que passarà. A l’estudi ha estat un exercici espiritual, perquè no érem conscients de com necessitàvem fer aquest disc. Fa anys que ens ho preguntàvem i sempre dèiem que ja trobaríem el moment, però no encaràvem el dilema. Som conscients que ens exposem molt a prejudicis, tant a fora de Catalunya com a dins.
A fora ja ens ho imaginem, però a Catalunya? De quina mena?
J.S: Potser per no pronunciar bé el català fent els cors...?
A.P: Per si som uns oportunistes fent aquest canvi, o ens preguntaran per què no ho hem fet abans... Som conscients que rebrem aquests prejudicis i també cert rebuig, que això ja ens ha arribat. Però la manera de respondre-hi és dient la veritat, que ho fem perquè ho sentim i perquè ens emociona.
El disc es titula 'Catalan Graffiti', en referència al film American Graffiti, de George Lucas, que té una banda sonora que va de The Platters a Bill Haley i als primers The Beach Boys. La idea era fer un homenatge a la joventut o a la cultura juvenil?
M.R: És una pel·lícula que ens encanta als tres i la banda sonora, que va del 1958 al 1962, abans de l’arribada dels Beatles als Estats Units, em torna boig. És el so dels compositors del Brill Building, l’imaginari de la Coca-Cola i el batut de maduixa i l’hamburguesa. Aquelles cançons de dos minuts tan ensucrades i comercials em fascinen. Vaig fer un parell de viatges als Estats Units; un per la Ruta 61, des de Chicago fins a Nova Orleans, i l’altre per la Costa Oest, de Los Angeles a San Francisco. I al llarg del trajecte, quan em sorgien idees les anava enregistrant. Per exemple, “Baby, Baby” la vaig escriure a Monterrey, quan vaig anar a visitar el recinte on s’havia celebrat el festival pop del 1967. El disc és molt mediterrani, com deia abans, però alhora també molt estatunidenc.
“Cançons que maten” parla de les músiques que us agraden perquè us posen tristos. El dolor dona més joc que la joia?
M.R: Sí, això és molt High Fidelity, el llibre de Nick Hornby i la pel·lícula de Stephen Frears, amb l’actor John Cusack. Precisament hem realitzat el videoclip del tema pensant en aquesta idea. La cançó és una manera de fer catarsi. El disc perdut de The Beach Boys, The Smile Sessions (Capitol Records, 2011), que finalment va acabar Brian Wilson, és un dels que més m’han fet plorar a la vida. Quan me’l poso em fa sentir millor. És com un paracetamol. A la cançó “Carreteras infinitas” (2016) ja dèiem: ‘No me habléis de honestidad, dadme algo que me haga llorar’. I això és el que demanem a la música pop. Les cançons que ens diuen que estem destrossats i que alhora ens fan ballar i cantar són molt Sidonie.
A “Els Beatles” porteu l’adoració al límit: ‘No puc fer-te l’amor, prefereixo escoltar l’Abbey Road’. És una màxima vostra?
M.R: Dos minuts de cançó i acaba amb ‘Yeah, Yeah, Yeah...’. La meva germana es va preocupar, perquè la seva parella diu que no ha escoltat mai els Beatles. Li vaig dir que no es preocupés, que la lletra parla d’un psicòpata. Però jo penso que soc així!
A.P: Un psicòpata també com jo!
M.R: S’hauria de fer una aplicació a internet per lligar només entre fans dels Beatles, perquè som els que estem més sonats. És molt pitjor que ser fan de Radiohead, i això que estan fotuts, eh? Els fans dels Beatles, de Radiohead i de Bruce Springsteen són els més psicòpates del món. Jo no podria sortir amb una fan de Radiohead; amb una del Bruce, potser sí, però vull conèixer una noia que sigui fan dels Beatles i que estigui més boja que jo.
El disc acaba de manera obscura amb “Baby, Baby”, que es pregunta ‘Com aniràs vestida quan em vinguis a buscar?’. Per què?
M.R: És una cançó que parla de la mort, tot i que sembla que es refereixi a una persona i, en canvi, parla de la ‘parca’, la mort. És una cançó que hauria de versionar una artista com Billie Eilish. Tenim 50 anys i som aquí, parlant de la mort.
A Catalunya, algun cop us heu trobat incòmodes, o us heu sentit outsiders en alguns ambients, pel fet de no cantar en català?
M.R: Doncs, reconec que sí. Quan vam anar a Catalunya Ràdio a fer un acústic amb Mònica Terribas, pensava: ‘Hòstia, quina vergonya, estar aquí cantant en castellà’. Ningú m’ha fet sentir mai estrany, soc jo que, en certes situacions, he pensat que voldria estar cantant en català. Tot i això, som un grup que se sent força ben tractat i estimat, fins i tot mimat.
A.P: Sidonie reivindica la catalanitat i la cultura catalana, tant si cantem en català com en castellà o anglès. Vam decidir no marxar de la nostra ciutat, perquè necessitem viure aquí. Si no, Sidonie hauria canviat la seva identitat. Som un grup de Barcelona.
M.R: I ara podem ser un cavall de Troia i anar a Toledo o a Alcalá de Henares per cantar-hi en català, cosa que ja ha passat. I a Mèxic i a Buenos Aires, que també està previst. O a Londres i a París...
A.P: Som molt privilegiats. Ens agrada pensar que l’any vinent estarem tocant les noves cançons en català fora de Catalunya, a més de la resta del repertori en castellà.
A Espanya es pot parlar en català al Congrés, cosa que no havia passat mai a la història, i alhora es perceben missatges de gran hostilitat, sobretot de la dreta. Heu pensat en quin moment de la societat espanyola heu decidit oferir un disc en català?
M.R: Espanya no estarà mai bé fins que Mazoni no sigui una figura cultural clau. Ara mateix deu ser l’artista català que més ens agrada, però que no sigui gens conegut a la resta de l’Estat ens sembla fatal.
Pots llegir l'entrevista sencera al número de novembre de la revista Enderrock.
.gif)
