Han passat 5 anys des que vas debutar amb la teva primera cançó, “Idò un cafè”. Com recordes aquells inicis?
Record que era una persona molt ingènua; feia cançons sense pensar si algun dia sortirien. “Idò un cafè” la vaig gravar perquè me volia presentar a un concurs. Va ser una època molt dolça, perquè tenia molta iil·lusió però cap pressió. A vegades ho enyor...
En poc temps ja et va fitxar el segell Hidden Track Records.
Feia segon de Batxillerat, i vaig rebre un missatge de Hidden Track i de l’empresa de management Pértiga Music. En aquell moment, l’escena musical encara m’era un món superdesconegut. Tenia just 17 anys i no tenia gaire clar on m’estava ficant. També record que idolatrava molt tots els artistes que feien música en català, i seguia l’Enderrock, el Sona9... Per això, quan vaig tenir l’oportunitat de formar-ne part, m’hi vaig agafar sense pensar-m’ho.
Vist amb perspectiva, hi ha alguna cosa que faries diferent?
Crec que no, tot i que som molt impulsiva. A vegades sent que hi ha coses que podria fer millor i no ho faig per un rampell, i n’hi ha que, per ventura, em penedesc de no haver fet. Però alhora pens que si ho he fet així és perquè havia de ser així.
Ara has regravat “Idò un cafè” amb una sonoritat semblant a la dels darrers discos. A més d’homenatjar els teus inicis, volies mostrar la teva evolució sonora?
És un homenatge, per bé que mai no he deixat de tocar “Idò un cafè” en directe, i crec que sempre la faré. És una de les meves cançons més conegudes i estimades, també per jo. A la darrera gira ja la feia en una versió més actual, i vaig decidir enregistrar-la. No és exactament com en directe, perquè la vaig acabat de polir. Conserva l’essència de l’original, però té un punt més actual i ballable. M’imagino escoltant la cançó dins el cotxe, durant una posta de sol, perquè em transporta a un moment nostàlgic però a la vegada enèrgic.
De fet, la imatge del cotxe ja l’evocaves a 'Continent i contingut'.
Sí, perquè m’agrada molt escoltar música dins el cotxe, tot i que no tenc el carnet encara. Soc una princess passanger [Riu], o més aviat la versió DJ passanger, perquè m’agrada molt triar la música, i també soc de Google Maps. L’orientació sempre l’he duit molt bé.
Amb qui has treballat la nova versió de la cançó?
Està gravada i produïda per Cesc Valverde ‘Xicu’, que va tenir la idea del primer remix, i també hi ha el trompetista Joan Lupiáñez ‘Joanlupi’, el meu director musical i músic als directes. Els vaig ajuntar, perquè tots dos havien fet feina damunt la cançó al llarg del darrer any. A més, en Lupi havia format part del procés de creació del disc Katana, i amb en Xicu tan sols havia fet una coŀlaboració (“No és real si no fa mal”) inclosa al seu últim disc, Sacrificis (Delirics, 2024). L’experiència ha estat molt bona, m’agrada molt el seu projecte i com produeix. La seva feina i la de Jovedry amb Greta m’encanta.
En el vessant sonor, des dels inicis has fet una evolució que va de la cançó d’autor fins a l’experimentació amb la urbana i l’electrònica, i també amb la música d’arrel. Has trobat el teu so?
Amb el darrer disc, Katana, he trobat un so que em fa sentir més còmoda que, per ventura, amb el segon disc. Hi ha cançó d’autor, barres, folk, electrònica i pop, però sent que encara puc anar un pas més enllà, polir-ho més, i tinc moltes ganes de seguir experimentant.
En el darrer disc, 'Katana', hi ha la Maria Hein del debut i també la de l’anterior 'Tot allò que no sap ningú'?
Sí, el segon va ser un pont. És un disc de pop electrònic amb elements que no havia empleat mai, com el reggaeton o l’afrobeat. Volia descobrir un nou món i crec que ho vaig aconseguir. Si no hagués fet aquell disc, no existiria Katana, perquè em calia trobar el meu espai dins la música electrònica i urbana.
Ets una gran intèrpret, com queda palès a versions com “Alenar” (Maria del Mar Bonet) i la tradicional “Dama de Mallorca” o al tema “De nit”. Com equilibres versions i temes propis?
Hi ha gent que gaudeix escoltant un tipus de cançons que permeten mostrar la força vocal, i a altres en canvi els agrada més “Geisha” o “Mochi de Sakura”, amb melodies més senzilles i fàcils de cantar. Òbviament, jo prefereixo poder-me lluir, perquè disfrut cantant, però també patesc més, perquè són cançons més complexes. El més interessant és cercar l’equilibri, tot i que és complicat. De fet, a partir d’ara vull explorar més la part vocal per dur-la a un altre lloc.
Al llarg de la teva carrera també has viscut una transformació conceptual. Has canviat el personatge de bona nena per una de més cruenta i venjativa. Et defineix el caràcter de 'Katana'?
Vaig començar a fer música quan tenia 17 anys, i ja tenia aquest caràcter més cru, però no el mostrava. Volia donar una bona imatge, més neutra i més amable. I tot plegat casava amb el so del primer disc; no hauria tingut sentit una imatge punk. Cada disc té una estètica molt marcada, que realment surt sola a partir de la creació de les cançons. Al segon disc era més dolça, però alhora crua i industrial. I ara, òbviament, he assolit un punt més perillós i de duresa. És el disc que em defineix més bé ara mateix, però som balança i sempre tendesc a mirar d’equilibrar les meves dues cares. És una actitud que queda bastant clara en jo i els meus projectes. Ara me represent en una etapa més adulta, perquè he crescut com a persona i per tant també ho ha fet el meu projecte, però al disc Katana encara hi ha una part de la Maria Hein més dolça.
Tant al títol com a la majoria de cançons també hi ha molta inspiració de l’estètica nipona, que segons has confessat sempre t’ha atret especialment. D’on surt aquesta fascinació?
De petita no mirava animes, però quan gravava el segon disc m’hi vaig aficionar molt, i també a les pel·lícules de l’Studio Ghibli. I per al tercer disc m’he inspirat sobretot en el film Kill Bill de Quentin Tarantino i en la tradició japonesa. Crec que, tot i que mai no m’ho va inculcar directament, tot plegat va ser cosa de mon pare, li agradava molt la cultura japonesa. De fet, feia karate i judo, i jo també en vaig fer un parell d’anys. El Japó és un país que m’encanta, i cada dia hi descobresc nous artistes, a més de consumir molts reels d’Instagram sobre la seva moda, paisatges, música... Segur que la cultura nipona seguirà influint-me, tot i que potser no tan directament.
TRES DISCOS EN CINC ANYS
Al principi componies amb la guitarra i el piano, però al segon disc vas treballar també amb el programa Logic. Com compons els nous temes?Prefereixo compondre des del piano, tot i que no estic fent res, encara. A veure si aquesta tardor tinc ganes de posar-m’hi, perquè a l’estiu he intentat desconnectar. He fet molts bolos, però ja està. He publicat tres discos –potser massa– en només cinc anys. En aquest país sentim que hem de fer discos molt sovint per sobreviure, i no hi ha marge per descansar. Si pogués estar tres anys sense fer res i després gravar un disc, ho faria. Potser hauria de treballar d’una altra cosa, que no passaria res i m’ho he plantejat, però no seria el mateix. I més encara tenint en compte que els discos ja no són el que eren, ara hi ha molts més senzills i EPs.
No t’interessa fer discos més curts?
No. L’any passat vaig provar de publicar un EP, amb un parell de temes, “Mochi de Sakura” i “Hana”, però em vaig adonar que en realitat volia treure un disc complet. Soc molt de cuidar el concepte i el disc com una obra. Tant si el faig en un any i mig com en tres o cinc, els discos s’han de poder cuidar.
Bona part dels ingressos, però, venen dels concerts?
Sí, però sense discos no hi ha bolos. I aquí és on rau el problema, perquè no es pot mantenir la gira d’un disc durant més de dos anys. Abans era més habitual, però actualment és molt difícil, perquè les promotores volen coses noves de manera contínua. I la gent també. Per aquest motiu, en el meu cas m’ho estic intentant agafar amb més calma. Cada vegada tinc més clar que em vull donar temps per tenir les cançons i els discos molt més meditats.
Un dels grans motors de les teves cançons han estat sempre les històries d’amor i desamor. Però ara que tens una relació estable, de què anirà el nou disc?
Doncs no ho sé! [Riu]. Una relació estable pot inspirar cançons però potser no tantes... Realment, amb aquest últim disc ja tenia una relació, però m’inspirava en la meva parella anterior o en experiències antigues. El nou disc encara no sé de què anirà, perquè tot just estic començant a pensar quin concepte vull treballar. Crec que serà difícil, però vull intentar que l’amor no sigui el tema principal del proper disc. Tot i això, òbviament hi haurà cançons que parlaran d’amor, però serà d’una manera més indirecta.
Et planteges crear algun personatge fictici per explicar una altra mena d’històries?
No, vull plantejar un nou projecte musical que em defineixi, que sigui més meu, més orgànic i també més autèntic.
Com veus l’escena musical catalana respecte a fa uns quants anys quan vas començar?
Hi ha artistes i grups amb qui connecto més i altres amb qui no tenim res en comú, però igualment mos duim superbé com a persones. I ara potser hi ha gent que ja no es duu tan bé... Són coses que passen. Som persones, i totes tenim les nostres coses. La veritat és que a vegades m’he sentit ficada dins el sac de la ‘nova escena emergent’, amb la qual no sempre em sento identificada pel tipus de música que faig, per la manera com cant o el lloc d’on vinc.
Et sents més a prop de la música urbana o del pop d’autor?
M’agrada que se m’inclogui i sentir-me estimada a l’escena pop catalana, perquè m’ha donat moltíssimes oportunitats. Tot i això, no em sento a gust amb segons quina escena. Per exemple, no consider que faci música urbana, ni tenc res a veure amb Figa Flawas o The Tyets en l’aspecte musical. Penso que ni tan sols entre ells fan el mateix. Cal acceptar la diversitat cada cop més àmplia de l’escena musical, perquè no fem una única cosa. Ara mateix hi ha molts estils i estètiques diferents, a més de diverses maneres d’interpretar...
Hi ha diferència entre l’escena catalana i la balear?
Crec que hi ha una sola escena catalana, tot i que la música en català també pot ser reductiva. De fet, en l’aspecte musical em sent molt més a prop de Judelyne, Amore o Caroline Polacheck que de Maria Jaume, per exemple. Ella té com a referent el raper mallorquí Rels B, que m’encanta, però la meva música no parteix dels mateixos referents. Les dues fem música en català, però no som el mateix.
Has tingut la sensació que per formar part d’aquesta escena catalana calia sortir de les Illes?
Sí, perquè segurament no estaria fent música si m’hagués quedat a Felanitx. A Mallorca no hi ha tantes oportunitats ni tants llocs on tocar. Per viure de la música hauria de tocar cada any a tots els pobles de Mallorca i, si no fas versions, no es pot tenir un projecte propi.
Per evitar el desnonament de la Casa Orsola, a Barcelona, vas versionar Maria del Mar Bonet (“Alenar”i “Què volen aquesta gent?”), i també actues al festival solidari Mussol. La música és una bona eina per defensar causes polítiques o benèfiques?
Sí, completament. Va ser la plataforma de la Casa Orsola qui em va demanar que cantés “Què volen aquesta gent?”, i els vaig dir que sí, perquè m’encanta. Sempre que puc intento ajudar contra els desnonaments, per causes benèfiques per malalties o per l’antimassificació turística. S’ha dit que ara no hi cançons que xerrin de política, però no passa res, ja n’hi haurà. A mi no m’ha sortit de moment a les meves cançons, però formaré part i donaré suport a qualsevol causa amb la qual em senti identificada.
La massificació turística és un tema que, sobretot en l’escena balear, ha estat molt present els últims anys. Quin és el teu punt de vista sobre aquesta reivindicació?
Jo vaig marxar de Mallorca per anar a Barcelona, que és una de les ciutats més massificades d’Europa [Riu]. A vegades se’m critica quan em posiciono sobre aquest tema, perquè som d’origen alemany. Però jo he nascut i he viscut sempre a Mallorca, m’afecta la massificació turística i tinc dret a queixar-me. El meu pare va venir aquí a fer feina i es va enamorar, en un context molt diferent del dels expats actuals. Estic cansada de tant de turisme, sobretot del turisme de merda.
A què et refereixes amb ‘turisme de merda’?
Tots som turistes, però sempre intento respectar la gent que viu als països que visit, i intent aprendre’n els valors. Abans d’anar al Japó, per exemple, vaig aprendre a xerrar un poc de japonès per poder-me comunicar amb la gent, perquè sabia que ho agraeixen molt. Però que vingui un guiri a Mallorca i no sàpiga dir ni ‘hola’ i m’exigeixi a mi, com a persona resident i local, que xerri en el seu idioma me pareix un abús increïble. S’ha de poder viatjar i fer de turista, però amb educació i de manera regulada. Ara mateix que els aeroports de Palma i Barcelona s’estiguin ampliant em sembla una vergonya.
.gif)
