Com se li diu adeu a un dels grups de la teva vida? Plantada davant de la Paral·lel 62, encara em costa assumir que Roba Estesa marxa per sempre mentre observo l’anunci de l’actuació a la pantalla de la façana. És el primer dels dos concerts de ‘L’Última Estesa’, programat després que les entrades del 12 de desembre s’esgotessin en un sol dia. Una festa-comiat anunciada al febrer que moltes vam apuntar al calendari, sabent que seria una d’aquelles dates que costen d’afrontar.

A dins, la pista del teatre està farcida de càmeres de televisió que gravaran l’ocasió. Passen quinze minuts de dos quarts de nou, l’hora prevista per l’inici, i després d’una breu espera que deixa entreveure tot el que deuen estar sentint les integrants, finalment els llums s’apaguen i el teló s’aixeca. El públic, que desborda de gom a gom les tres plantes de la sala, esclata en un aplaudiment estrident, i apareixen unes Roba Estesa vestides totes de blanc, com un anti-funeral, amb una expressió que combina severitat i confiança. Només la cantant, Gemma Polo, al mig de l’escenari, destaca per la diferència: llueix una samarreta on es llegeix “Palestina”, deixant palès el compromís polític fins a l’últim dia –o el penúltim—.

La posada en escena és minimalista, amb només elles i els instruments, tal com ha estat des dels seus inicis, el 2011. Sense artificis, tot queda centrat en allò que veritablement importa: la música. Una pantalla darrere seu projecta la frase “solidaritat feminista dels pobles”, entre d’altres reclams. Quan torna el silenci, Polo dona la benvinguda i pronuncia la frase que ja ha esdevingut un lema: “La roba es recull, però les cançons es queden”. Acte seguit, comencen els primers acords de “Memòria”, una elecció ben pensada que marca el to i la intencionalitat de l’adeu.
 

Des del minut zero, dins i fora de l’escenari, tothom s’entrega a un ball eufòric marcat per un inici de setlist energitzant. No hi ha pausa ni treva mentre encadenen “Cendres i plaers” i “Orgull”, amb una sonoritat que se’t fica directament al cor. En un moment entre cançons, la cantant diu: “Roba Estesa no som ni la primera banda de ties ni les primeres en fer música en català; molt abans de naltros ja hi havia referents. (…) Seguim treballant fora dels escenaris perquè els espais no siguin de totis, sinó nostris”. I és que una cosa que sempre ha definit la banda és precisament això: un projecte que mai ha estat egocèntric, sinó fet amb consciència col·lectiva, sabent d’on venen i al costat de totes aquelles que, com elles, empenyen l’escena musical cap al canvi.

La pantalla torna a encendre’s i projecta la frase “Orgulloses, dissidents i sempre combatives: DESGLAÇ”. I és llavors quan sorprenen el públic amb “Dona bonica” i “L’alegria”, temes que feia anys que no sonaven i que, tot i així, són cantats a ple pulmó per tota la sala. El joc de llums blanques acompanya constantment, com si els Gemínids haguessin entrat dins de la sala per il·luminar-nos a totes en aquesta nit tan carregada de simbolisme. El fons va passant del blau cel al taronja d’un sol ponent-se, o al rosa d’un vespre ja avançat, i inevitablement penso en la metàfora d’un dia que s’acaba i, amb ell, aquest moment irrepetible que arribarà a la fi.

Aleshores sona un dels grans himnes feministes que fa anys impregna les jornades combatives del 8M i del 25N als Països Catalans: “La nit és nostra”, barrejada amb una introducció de “Les noies d’Olot”. Una catarsi que s’ha repetit en tots i cadascun dels directes de Roba Estesa, amb un tema que han anat rockeritzant al llarg dels anys i el valor del qual no para de créixer. Quan acaba, és inevitable que les assistents esclatem en un càntic aclamant el nom de la banda i picant de mans.

L’eufòria no baixa i amb “Oceà”, la sala es converteix en una onada de mans i de veus que canten alhora. I seguidament arriba “De vellut”, que culmina amb els versos ‘A cada mà un fusell i hem disparat al cel / M’assec a les butaques del teu subconscient’. Just després de cantar ‘hem disparat al cel’, Polo afegeix: 'i també als feixistes!', i el públic esclata en un aplaudiment intens, espontani, tan polític com emocional.

A la pantalla, una nova frase marca el canvi de bloc: “Els carrers nostres, els plaers crítics i diversos i les tornades radicalment intenses: ROSA PERMANENT”. I apareix la primera col·laboració de la nit: OKDW, l’escollida per cantar “Lxs nenxs”, un títol que va marcar una evolució en el discurs de la banda en incorporar el llenguatge no binari i obrir espai a noves maneres d’anomenar-se i existir. Perquè Roba Estesa també ha estat revisió i canvi, la voluntat de construir un discurs que no deixés cap dissidència enrere. El bon rotllo de la peça contrasta amb la següent, “Pena”, una de les més punyents dels últims anys. Ambdues mostren una altra temàtica essencial de la banda: l’amor que neix entre les amigues que et cuiden i l’allunyament necessari de les relacions que et trenquen.
 

Arriba el moment de presentar i agrair formalment totes les integrants de la formació, en un sentimentalisme compartit per totes les presents. La Gemma Polo torna a prendre la paraula i, després d’anomenar una a una la Clàudia García-Albea (violí), l’Anna Sardà (baix), la Laia Casanellas (guitarra), l’Helena Bantula (guitarra), Lidia Facerias (teclista), Xerach Peñate (batería) i la Sandra Brake (interpretació de llengua de signes), deixa clar que “Roba Estesa som les que estem a l’escenari, però també les que no hi estem”, fent referència l’equip que s’encarrega de llums, so, monitors, producció, mànager i fotografia. També reivindica totes les tasques invisibles que cada membre ha assumit, com la intendència, gestió de locals, comunicació o tresoreria. I recorden així mateix les primeres integrants de Roba Estesa, Clara Colom, Alba Magriñà i Neus Pagès. I per acabar, Polo dedica unes paraules a les amigues, les famílies, les nòvies, les ex, les companyes de pis i a totes les persones que les han sostingut: aquelles que han fet que Roba Estesa sigui una xarxa i no només una banda, i que les ha permès arribar fins aquí després de tants anys.

Després d’aquest moment de tendresa, l’única cançó que podia sonar era “Insectes de marbre”, un càntic a la comunitat i a la superació de les adversitats. Però tot just ens deixem portar per aquesta calma, la majoria de la banda abandona l’escenari i només queden la bateria i els teclats. A la pantalla, una nova frase fa tremolar la sala: “Som dones, som ocells. Cançons noves, romanços vells, 2011, Ai Carai”. És el preludi d’un petit retorn als orígens, a aquell primer embrió que encara avui ressona en cada pas que han fet.

Quan tornen, ho fan carregades d’instruments de corda, com si preparessin un ritual ancestral. I ho és. Comença “La reina mora”, interpretada amb una intimitat gairebé sagrada: només la veu, la corda i un silenci reverent que recorre totes les plantes del teatre. És un d’aquells instants que recorden que Roba Estesa sempre ha sabut fer del folk un espai de resistència emocional.
 

I llavors passa un dels moments més inesperats i celebrats de la nit: surt Alosa per interpretar “Podries”. Quan arriba el vers “Ajuda a qui ve fugint d’una guerra”, ens recorre a totis una onada d’emoció; és impossible no pensar en Palestina, impossible no notar com el present travessa la cançó amb una actualitat feridora. Tot seguit, interpreten “Sóc d’un poble”, i cantem com si recitéssim un manifest fundacional.

Abans de continuar, és Clàudia García-Albea qui pren la paraula. Recorda que aquest homenatge no és només per a elles, sinó també per a les tres persones que, sota el nom d’Ai Carai!, van decidir un dia fer cançons juntes “en un moment en què tenir banda era cosa de tios, una tradició que reclamava ser llegida des d’uns altres ulls”. Així, pugen a l’escenari dues de les integrants fundadores: Clara Colom (acordió i veu) i Alba Magriñà (bateria) que toquen amb elles les pròximes cançons.

A la pantalla, una nova sentència: “La dignitat de la vida, el motor del canvi: DESCALCES”. I la frase dona pas a “A la muntanya”, seguida de “Les criades”, un altre himne absolut. En aquesta última, apareix Laia Glück, del grup Trèvol, i aprofiten per reivindicar els ateneus i els casals, amb una al·lusió ben marcada a tots aquells artistes “que, quan comencen a pujar, s’obliden d’on venen”. La cançó ressona com poques vegades, amb dones de totes les edats cantant a ple pulmó, com si allà dins s’hagués concentrat tota la ràbia i l’esperança de quinze anys de lluita compartida.

Després venen “Viu” i “Una altra ronda”, que prenen un to festiu i expansiu. Allarguen les tornades, juguen amb els ritmes, i el públic respon com si fos la darrera nit de festa major del món. Tothom sap que aquestes cançons, pensades per ballar, les trobarem a faltar quan arribi l’estiu.

I és aleshores que la pantalla es converteix en un manifest sense filtres: “fuck aliança catalana, fuck Trump, fuck senyoros de la indústria; fuck Mazón, fuck Espanya, fuck llei d’estrangeria, fuck Israel”… una llista que s’allarga i que arrenca crits d’aprovació per tota la sala. Immediatament després apareix el revers d’aquesta ràbia: “Visca Sàhara, Congo, Palestina. Projectem l’esperança. 2024-2025, De lo bo, lo millor”.
 

L’energia vitalista de l’últim disc pren el protagonisme amb “Amb calma”, després de la qual la cantant reivindica la necessitat de regular els lloguers. Després arriben “Stikinlova” i “Cuqui desastre” els hits de l’LP, tot i que en aquesta part del concert el so peta en algun moment, però no de forma greu.

Apostant per una recta final contundent i explosiva, fan tot seguit “1312” i “Desakatant”. Aquesta última sembla que tancarà el concert: s’acomiaden fingint que ja és l’última, i la Gemma Polo, amb els ulls humits, deixa anar un “Les eternes sou vosaltres”. Mentre les guitarres rugeixen amb tota la seva força, es despleguen les banderes: la de Desakatant, la palestina i la LGTBIQ+. I en aquell instant, carregat de força i emoció, ressona com un clam: “Visca Palestina, visca Catalunya. Les cançons es queden i la lluita continua. Us estimem”.
No puc evitar pensar que, des del meu punt de vista, han faltat algunes cançons de l’últim àlbum. Però és comprensible: com es pot condensar gairebé quinze anys en dues hores? Han triat reivindicar sobretot els inicis, i això fa que tot tingui un sentit tancat i coherent.
 

Per a la darrera cançó, pugen a l’escenari totes les que han anat apareixent al llarg de la nit i, a més a més, Maruja Limón, Maio i Júlia Serrasolsas, Les Testarudes, Les que Faltaband, la Balkan Paradise Orchestra… Un escenari ple de dones i dissidències que han anat teixint escena, comunitat i resistència durant anys. Juntes fan “Un cant de lluita”, acompanyat només de guitarra, que provoca que tothom alcem el puny i fem aquest últim crit unitari a cappella que encara ressona mentre baixen els vols.

Quan ja s’acaba tot, sona per megafonia “Si has de marxar”. Una tria encertada, tot i que, per la força simbòlica de la lletra, hauria estat especialment poètic que l’haguessin interpretat en directe. És la darrera carícia abans que baixi el teló i que ens quedem, totes, una mica més soles però amb les cançons ben a dins. Em fixo en la gent que m’envolta: hi ha persones de totes les edats, des d’infants fins a gent gran. Accents d’arreu dels Països Catalans i fins i tot de més enllà. Famílies, amigues, parelles, ex. Tothom reunit per dir adeu a una de les bandes catalanes —i això és innegable:— més importants de les darreres dècades. I, sobretot, per formar part de l’última festa i entonar el darrer cant de lluita d’un grup que ha convertit la música en un espai de reconeixement compartit entre les dissidències. Un crit contra les violències que ens travessen, però també un gest de construcció d’esperança col·lectiva: un lloc on allò personal és polític i on totes —amigues, amants, conegudes— esdevenim companyes. Em costa assumir que marxi un projecte tan essencial pels temps tan perillosos que corren, amb un missatge que caldria calar en el cervell de totes les joves. Menys mal que malgrat que la roba es reculli, les cançons es queden.