Donallop vol trencar barreres i s’ha transformat en D Superlluna (Propaganda pel Fet!, 2025), un disc conceptual que es pot llegir del dret i del revés i que obre un nou cicle amb el lideratge de la mallorquina Joana Pol. Les relacions humanes i la creació artística són el punt de partida per explorar sonoritats disco i reggaeton, amb influències de Rusowsky i Beyoncé.



Amb el canvi de paradigma en la sonoritat i el lideratge a l’àlbum 'D Superlluna' es pot parlar del renaixement de Donallop?
Sí, perquè he patit problemes de salut mental delicats i hauria pogut fer discos durant el procés, però haurien quedat massa tristos. M’he pres el temps i la necessitat per crear les cançons que volia, i també en els vessants discogràfic i del directe, perquè a l’escenari em vull sentir forta, valenta i empoderada.

Has trobat la teva veritat treballant un nou univers sonor?
Em deien que si necessitava teràpia no gravés un disc [Riu]... No he buscat curar-me, però inevitablement està passant. Ara mateix crec més en el meu criteri i demano menys perdó per ser qui soc. M’he empoderat i ja no dono tantes voltes a les coses.

“Molt fort” és un preludi del que vindrà. Com la vas concebre?
M’agrada molt la composició de collage i m’he permès fer cançons sense tenir una estructura prèvia, tot i que això m’ha portat algun problema amb els productors [Riu]. El preludi “Molt fort” és el principi de la segona cançó “De zero a mil”, però separada en dos talls.

En aquest tema, “De zero a mil (Molt fort II)”, cantes: ‘Mai més humans, sempre divins’. Què vols dir amb això?
És una fantasia que nosaltres morirem però les nostres cançons quedaran aquí. I, d’alguna manera, això només ho fan els déus. 


Cantes a l’amor a “Carinyet”. I, tant com pot ser-ho l’amor, aquesta cançó també és una muntanya russa d’emocions?
Sí, és la cançó menys fantasiosa del disc, perquè representa un xoc de realitat. La vida m’ha demostrat que no tot és naïf, pur i blanc. La paleta de colors augmenta amb l’edat i cal saber-se recol·locar. És una dedicatòria d’amor a la innocència. 
 
“Qui te plora” és una manera de trobar-te amb tu mateixa?
‘Qui te plora’ són les persones que hem deixat enrere. Per tirar endavant Donallop hem hagut de deixar Mallorca, hem vingut a viure a Catalunya i ara mateix som a Manresa. Si la situació fos diferent i no patíssim la pressió capitalista potser seguiríem casa nostra. La lletra és una explicació a la nostra família i amics perquè entenguin com funciona la indústria de la música i el paper dels artistes. 

En canvi, “Inconscients” vol ser una explosió d’estils i sonoritats, en què fins i tot et sentim rapejar! 
Em vaig inspirar en Beyoncé i la seva cançó “Cozy”, que per mi és una brúixola musical. Tenia ganes que la lletra i la veu es convertissin en un instrument. La cançó apel·la a l’abús del capitalisme i a la innocència de les primeres cançons, i també a la meva persona dins la indústria musical. Al principi pensava que tothom que es dedicava a les arts era bell, però ara veig que també hi ha taques negres.

Els sons futuristes i la ciència-ficció prenen partit a “De s’altra línia”. Creus que podrem viatjar a un altre univers?
Dins el nostre petit univers la cançó es titula ‘Fringe’, per la sèrie del creador de Lost, J.J. Abrams. La protagonista viu vides diferents en dos multiversos i, de manera inevitable, em vaig preguntar com seria la meva vida en una altra línia. Els meus pares es van separar quan jo era adolescent i em vaig trencar per dins. En aquest pla he imaginat com hauria estat la meva vida si això no hagués passat.


També agafen protagonisme altres sonoritats curioses com un telèfon o un sintetitzador a “Dèficit d’atenció”. De què va?
No sempre sabem estimar bé i a vegades he notat poc suport de la meva xarxa d’amistats quan explico que he escollit dedicar la meva vida a la música. Sembla que sigui un hobby o un ofici secundari. Quan dic que soc artista la gent es pensa que soc una flipada, però és fruit d’una cadena de conseqüències i sentiments que no puc frenar ni reprimir. Quan no puc expressar-me a través de la música sento que una part de mi està morta.

“Reina del temps” és un reggaeton en tota regla! Tenies ganes de jugar amb nous gèneres?
Mai ens havíem permès fer un reggaeton, i ha estat com un joc. Vam haver d’estudiar i practicar com es feia [Riu]. 

Les cordes també han agafat relleu tant com sonen al tema “Dues vides”. En aquesta cançó t’alliberes d’un bloqueig creatiu?
Va ser la primera que vaig escriure per al disc i afronta un bloqueig que no em deixava ser jo mateixa. Parla d’una depressió i de la sensació d’estar en un estat gairebé vegetal. A la vida hi ha de tot i és necessari tenir els espais i els sentiments compensats.

Diuen que és millor demanar perdó que permís. De quina manera has aplicat aquesta regla a la teva vida?
Quan Donallop va començar fa 15 anys la música en català només podia ser reivindicativa o poètica, però ara necessitava fer una cosa diferent i introduir-hi referents com Madonna o Beyoncé. Volia deixar enrere el que s’espera de mi i deixar clar que em puc permetre ser el tipus d’artista que vulgui. No demano ni permís ni perdó per fer-ho, perquè no m’haurien deixat. Per això aquest disc també és eclèctic, mostro el meu ventall i demano que no m’encasellin perquè no saben de què és capaç Donallop.